Espanya ja té president, que és el mateix que va sortir de l’Hospital de Sant Pau protegit per un guardaespatlles que brandava un subfusell. No fa tant, tot just era el 21 d’octubre de l’any que acaba de passar. Era quan el PSOE escampava tantes mentides sobre Catalunya com el PP, Cs i Vox. El PSOE ha fet créixer la ultradreta franquista a Espanya, tant com el PSC va alimentar el creixement de Cs a Catalunya. Fa tres mesos, segons els mitjans privats i públics espanyols (vejam si cessen aviat Enric Hernàndez, no?), era més perillós passejar per Barcelona que atrevir-se a fer-ho per Damasc. Els independentistes estaven engarjolats i Carles Puigdemont era un pària, pròfug de la justícia espanyola, segons la falsa versió unionista. Tanta comèdia no podia acabar bé. Com que Pedro Sánchez es va arriscar a convocar les eleccions després d’haver aprovat el 155 i d’haver alimentat la catalanofòbia i de perseguir els independentistes, es va trobar que els ajustats resultats electorals del 10-N l’obligaven a refer el camí.

Set setmanes després de les eleccions, Sánchez ja no tem patir l’insomni que deia que no el deixaria viure si pactava amb segons qui. En política, els bocamolls acostumen a ser oportunistes. Els pactes exprés amb UP, PNB i ERC li han permès superar pels pèls l’escull. Esquerra Republicana, tan poc partidària de la DUI, va pactar unilateralment (subratllem-ho) amb Pedro Sánchez, el carceller, una abstenció que, escoltant Montse Bassa mentre la justificava, no s’entén de cap manera. Si t’importa un rave la governabilitat d’Espanya i argumentes que el futur president espanyol és un botxí cruel, que ha desfet la teva família i la de molts catalans i catalanes, per què el fas president? Què ha canviat? Hauríem d’anar aprenent a fer una mica menys de demagògia per evitar el ridícul, que és el consell tarradellista que esgrimeixen sempre els prohoms de l’establishment per denunciar la manca de sentit polític dels independentistes.

Si la portaveu ocasional d’ERC —triada amb la intenció de fer-nos plorar i que així ens oblidéssim del que realment estava passant— sentia un menyspreu tan olímpic pel futur de l’estabilitat governamental, què van pactar Rufián, Vilalta i Jové a canvi de l’abstenció? El document del pacte que tenen penjat al web d’ERC (que només està disponible en castellà!), que potser esdevindrà tan mític com el tovalló que van fer servir per fitxar Messi, no parla dels presos, ni d’autodeterminació, ni tan sols d’infraestructures, que és un clàssic de la compra de voluntats catalanes per part de tots els governs espanyols. L’acord és purament procedimental, i no preveu que l’Estat deixi de perseguir l’independentisme o que permeti la presa de possessió d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. L’acord disposa —i cito reagrupats els punts 3 i 4—: “La Mesa iniciará sus trabajos en el plazo de quince días desde la formación de Gobierno de España y establecerá plazos concretos para sus reuniones y para presentar sus conclusiones. La Mesa establecerá mecanismos para garantizar el inicio y mantenimiento de su actividad y el cumplimiento de los acuerdos”. Una taula de negociació bilateral entre governs (així s’estableix al punt 1) hauria d’estar presidida, almenys per la part catalana, per Quim Torra, el president que es volen treure de sobre, però que resulta que pertany al grup independentista majoritari a la cambra catalana.

Abans de caure en la temptació de provocar una crisi de govern a Catalunya cal que els republicans demostrin que el conflicte amb Catalunya és la principal emergència social que abordarà el govern d’Espanya

Aquesta és l’anomalia que els columnistes i tertulians postconvergents, ara reconvertits en propagandistes d’Esquerra Republicana, volen resoldre mitjançant unes eleccions. Si no estiguessin tan colonitzats mentalment —vull dir, si no haguessin retornat a la teoria provinciana pujolista sobre el poder real de les coses—, recomanarien que abans de caure en la temptació de provocar una crisi de govern a Catalunya cal que els republicans demostrin que el conflicte amb Catalunya és la principal emergència social que abordarà el govern d’Espanya. Per començar, cal que el govern PSOE-UP abandoni l’autoritarisme i reconegui els interlocutors legítims de cada sector. Per això és obligat que deixi de perseguir Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i, també, que alliberi l’eurodiputat Junqueras. Si aquesta coalició progressista no ho fa, serà la prova que l’abstenció d’ERC no haurà servit de res, més enllà de debilitar la unitat independentista i de donar ales a la repressió.

L’independentisme no pot acceptar mai una negociació-trampa. L’amnistia per als presos i la fi de la persecució dels exiliats no és negociable. Ha de ser el punt de partida. No n’hi ha prou que l’Estat s’aparti de les causes judicials. S’ha de comprometre a restablir la democràcia. El dret a l’autodeterminació tampoc no és negociable. No dic que no es puguin negociar els terminis per exercir-lo, però seria absurd que l’independentisme hi renunciés quan la repressió va començar amb les consultes del 2010 i pel triomf del 9-N i de l’1-O. Si l’acord entre PSOE i ERC estipula que tot el que es pacti en la famosa mesa de negociació se sotmetrà “a la validació mitjançant la consulta a la ciutadania de Catalunya”, quin problema hi ha per incloure-hi l’autodeterminació? Si aquest procés de negociació s’ha de centrar tan sols en la fi de la repressió, quin sentit haurà tingut el procés democràtic de reivindicació sobiranista de la darrera dècada? La frustració s’apoderaria de l’independentisme i qui aconseguiria “eixamplar la base” seria l’unionisme amb la contribució manifesta d’ERC.

L’independentisme està aconseguint a Europa la justícia que li ha estat negada a Espanya. No cal precipitar les coses, per tant. En política, l’administració del temps és molt important. L’oposició parlamentària és més dèbil que mai, perquè Cs és avui un partit en crisi i perquè el PSC només disposa d’una minoria parlamentària força inoperant. Si el PSOE es decideix a constituir la mesa acordada amb ERC, tal vegada calgui canviar la composició el Govern presidit per Torra per substituir consellers cremats o poc eficients i per reforçar la capacitat política de l’executiu. La legislatura ha de mantenir-se fins al final. Qui ha de demostrar bona voluntat és la coalició PSOE-UP, que ha d’oferir proves que té el coratge d’asseure’s a negociar amb tot l’independentisme mentre resol les injustícies derivades del dèficit fiscal i de l’apropiació indeguda de l’Estat.