Si no fos per les implicacions humanes, econòmiques i socials de les seves decisions, ens podríem prendre de broma la justícia espanyola. No ho dic tan sols per la persecució matussera i arbitrària contra els independentistes dels jutges de l’Audiència Nacional i del Tribunal Suprem, que actuen com si encara fossin el TOP franquista, sinó per l’espectacle que han ofert aquesta setmana arran de la rectificació al cap de 24 hores d’una sentència que beneficiava els hipotecats i perjudicava els bancs, prestadors de les hipoteques. L’espectacle ha estat lamentable. Pornogràfic. Dimarts passat, la sala tercera del Tribunal Suprem va dictar una sentència llargament esperada sobre qui havia de pagar l’impost de transmissions patrimonials en les operacions hipotecàries. La sentència modificava la jurisprudència anterior del Suprem i interpretava el text refós de la llei de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats i concloïa que no és el prestatari el subjecte passiu d'aquest impost, sinó l'entitat que presta els diners.

Era una gran victòria que, tot i que es preveia que tindria un cost de molts milions d’euros per als bancs, posava les entitats financeres a lloc. Potser és per això, perquè els bancs podien perdre-hi molt, que la decisió del tribunal no va ser unànime. El vot discrepant era un senyal. El magistrat conservador Dimitry Berberoff va emetre un vot particular que es decantava a favor dels bancs. Berberoff és un aragonès de 48 anys —l’avi del qual era un coronel de l’exèrcit búlgar que es va exiliar a Madrid quan el comunistes de Gueorgui Dimitrov van prendre el poder a Bulgària el 1946— que anteriorment havia estat magistrat de la secció contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, lletrat del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i cap del gabinet tècnic del Tribunal Suprem. És un dels homes de més confiança del president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del Tribunal Suprem, el també conservador Carlos Lesmes. No és qualsevol jutge, per tant. Berberoff va ser un dels quatre protagonistes de l’intercanvi de cromos del mes de juliol passat entre els grups conservador i progressista d’aquest òrgan judicial amb el qual també es va facilitar el nomenament de Carmen Lamela —la jutgessa de l’Audiència que va empresonar el Govern— com a magistrada del Tribunal Suprem.

Vostès dubten de quina serà finalment la decisió del Tribunal Suprem sobre les hipoteques? Jo no

El vot particular de Berberoff no és intranscendent, doncs, com tampoc no ho és que l’actual cap de gabinet de Lesmes sigui la fiscal Ana Murillo, dona del vicepresident del Banc Santander, José Manuel Cendoya. Les casualitats “polítiques” no existeixen. Tres dies després que fos feta pública la sentència favorable als contribuents, el Tribunal Suprem va decidir esmenar-se —quines coses, oi?, amb el presos polítics no rectifiquen mai la doctrina repressora de la branca dura del mateix tribunal— i va imposar el canvi de rumb per beneficiar la banca. El Suprem va dictaminar aleshores que paralitzava els recursos sobre l'impost de les hipoteques fins que el ple de la sala no prengués la decisió de si confirmava o no la sentència de la sala tercera. La pressió de la banca, el rescat de la qual ja va costar molts milions als contribuents, és més escoltada que la veu de milions de persones que reclamen poder votar sobre el seu futur o la llibertat dels presos polítics injustament empresonats pels jutges d’aquest tribunal.

Vostès dubten de quina serà finalment aquesta decisió? Jo no. La justícia espanyola està corrompuda. I molt. La composició de les sales del tribunal Suprem ja no respecta ni tan sols la jerarquia ni el mèrit. Els ascensos són resultat de les martingales gremials recobertes d’un suposat equilibri ideològic. La justícia espanyola és injusta perquè està profundament viciada i els mecanismes d’accés als llocs de gran responsabilitat són una enganyifa. El desenllaç del procés de confirmació del jutge conservador Brett Kavanaugh per cobrir la vacant al Tribunal Suprem dels Estats Units demostra que, malgrat el soroll mediàtic, al final les majories polítiques, en aquest cas del Senat nord-americà, s’imposen a l’hora de nomenar els jutges. Però als EUA almenys la gent té l’oportunitat de fer una radiografia del personatge en qüestió. Durant les sessions de l’audiència de confirmació de Kavanaugh, centenars de persones d’arreu del país es van concentrar a les portes del Tribunal Suprem i el Congrés per reclamar que no se’l confirmés. Més d’un miler de juristes i acadèmics, especialment preocupats pel “mal temperament” demostrat per aquest jutge més que conservador, van signar una carta publicada a The New York Times en què exigien al Senat que no li donés el plàcet. Kavanaugh finalment va ser confirmat, però cap dels sorollosos manifestants que van ocupar fins i tot el Capitoli ha estat acusat de “rebel·lió” o de “sedició” per haver promogut actes tumultuosos.

Se sent el tam-tam de la rendició entre els neopujolistes de dreta i d’esquerra

La justícia espanyola està més que corcada. Els magistrats actuen com el corc de la fusta i excaven, a poc a poc i d’amagat, obscures galeries que destrueixen la democràcia a Espanya. Una democràcia que des del temps de la transició ha estat controlada pel personal del franquisme, que es va beneficiar del decret d’amnistia de 1977 tant o més que els presos antifranquistes. L’amnistia va permetre que el personal de la dictadura continués controlant l’Estat. I això val per als polítics, els militars i els magistrats franquistes. Com que Catalunya encara pertany a aquest Estat corrupte, cosa que ens pesa als independentistes demòcrates, patim els efectes negatius d’un sistema judicial dominat pels hereus ideològics d’aquella gent. L’Estat està tan contaminat pel franquisme sociològic que fins i tot contamina la part contrària. I el millor exemple és l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, un vell comunista que va grimpar sota el franquisme sense manies. La setmana passada va presentar una denúncia contra el líder de Demòcrates, Antoni Castellà, per un presumpte delicte d'injúries i calúmnies per haver dir durant l’ofrena floral davant la tomba del president Companys que, si Espanya no fos un estat membre de la Unió Europea, “hauria tingut la temptació d'afusellar els membres de l'anterior Govern de la Generalitat”. Aquesta és la culminació de l’espanyolisme rampant d’un magistrat comunista que, com hem vist, no té cap inconvenient de manifestar-se amb l’extrema dreta per defensar la unitat d’Espanya, emulant els comunistes alemanys que als anys 30 es manifestaven al costat dels nazis perquè compartien un ferotge antisemitisme.

Els antecedents de com actua la justícia a Espanya fan témer el pitjor sobre quina serà la resolució del ple de la sala del Tribunal Suprem en la qüestió de les hipoteques. La decadència del règim del 78 és cada vegada més evident. Pas a pas es demostra que el pacte de la transició va ser un pacte de rendició en tota regla perquè va decidir no castigar els crims dels avantpassats dels que avui imparteixen “justícia”. Ara hi ha qui, malgrat les evidències que s’està alterant la democràcia, vol repetir les genuflexions d’aleshores i acceptar submisament aquest ADN espanyol autoritari. Se sent el tam-tam de la rendició entre els neopujolistes de dreta i d’esquerra. La causa democràtica no es mereix ni els jutges que hem de patir ni aquests líders polítics i d’opinió que l’octubre passat van arrossegar la gent contra les roques i que, tanmateix, en aquests moments de desconcert s’atreveixen a recriminar a qui no es vol doblegar als efectes negatius d’una indefensió jurídica que a Espanya és evident en qualsevol àmbit de la vida. L’Estat ens roba i no tan sols perquè fomenti un dèficit fiscal crònic amb Catalunya. Ens roba perquè està al servei dels poderosos. Aquesta és una prova més de per què cal que Catalunya se separi d’Espanya. Rousseau advertia els que lluitaven contra l’opressió que la llibertat política és el complement necessari de la sensibilitat moral, que és el que ens fa humans, i que només es pot ser lliure de veritat si tothom compleix aquest contracte amb la moralitat. Quan la justícia és arbitrària, llavors ja no és justícia. És una immoralitat.