1. The Economist suspèn Espanya. El dilluns de la setmana passada vaig explicar-los que la democràcia vivia hores baixes al món, segons l’International Institute for Democracy and Electoral Assistance. També els vaig advertir que la inclusió d'Espanya entre les democràcies plenes, encara que fos al penúltim lloc, era un error greu. Aquesta setmana l’error ha quedat esmenat. Per als analistes de la prestigiosa revista The Economist, que cada any publica un rànquing sobre l’estat de la democràcia arreu, Espanya ja no és una democràcia plena, sinó que cal situar-la entre els estats que considera “democràcies defectuoses”. Les raons per a la degradació són moltes, però en destaca una per damunt de tot. Que el sistema judicial espanyol estigui sota sospita per les ingerències polítiques. La democràcia espanyola retrocedeix també en la resta d'índexs internacionals, com el que elabora el V-Dem Institute, amb una junta d’investigadors d’una gran volada. La democràcia espanyola també suspèn a conseqüència de les mesures aplicades per combatre l'independentisme, com l'article 155 de la Constitució i la persecució de líders polítics i manifestants.

2. Explicar-ho al món. Esgarrifa que el govern d’aquest país sigui incapaç de difondre millor al món la magnitud de la repressió. I si no ho pot fer el govern, perquè segurament un jutge d’aquests que suspenen en democràcia se li tiraria al damunt, almenys que ho facin els partits independentistes o les seves fundacions, que tenen diners a cabassos. El nou llibre del periodista Jordi Panyella, que treballa a El Punt Avui i està especialitzat en informació de l’àmbit judicial, ja hauria d’estar traduït a l’anglès i difós per una editorial europea de prestigi. El cas és que Panyella acaba de donar a llum un llibre esfereïdor, que posa nom i quantifica la repressió. A Causa general: La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021) es fa balanç de l’envestida espanyolista. Les víctimes de la repressió contra l’independentisme s’eleven a 2.562 persones, a les quals calen afegir les 1.066 persones que van ser ferides el Primer d’Octubre de 2017. Que la Caixa de Solidaritat hagi gastat 13 milions d’euros per ajudar 800 persones a fer front a l’extorsió practicada per jutges i altres unitats administratives, demostra la força de la tenalla econòmica exercida per l’estat espanyol per derrotar l’independentisme.

Els morts d'ETA no tenen gens d'importància davant la possibilitat d’una secessió pacífica catalana. Més enllà de la immoralitat que acompanya aquest pensament, és un avís per a navegants que tothom hauria de tenir ben present. No per fer un pas enrere o per abandonar definitivament la lluita per la independència, sinó per dissenyar una estratègia de ruptura que faci cometre errors a l’enemic i eviti els errors no forçats de l’independentisme

3. L’efecte de la repressió. La por és el principal efecte de la repressió generalitzada, judicialment dubtosa com assenyalen els observadors internacionals, d’aquests darrers anys. Tot va començar amb les denúncies de Vox contra les consultes. Panyella resumeix en un breu paràgraf l'abast de la repressió: “Amagats entre les xifres dels represaliats hi destaquen fins a cinc presidents de la Generalitat, un alcalde de Barcelona, trenta-dos consellers i exconsellers integrants de diversos governs de Catalunya, tres presidents del Parlament, set-cents dotze alcaldes, diputats, regidors, també jutges i policies acusats de fer costat a la causa sobiranista, un president del Futbol Club Barcelona, actors de renom, empresaris, informàtics, pagesos, restauradors, periodistes, economistes, advocats, gent jove i gent gran, avis i també àvies, catalans i estrangers, madrilenys, mallorquins i valencians, ciutadans de tota procedència i condició. Independentistes, però també gent que ni ho és ni ho serà mai, ciutadans que simplement són demòcrates i voldrien un referèndum per poder votar no a la independència de Catalunya, però poder votar. Tothom dins el mateix sac de la repressió.”

En aquesta relació de represaliats, Panyella oblida un dels tres únics directors generals de la Generalitat que van ser destituïts en virtut del 155, la directora general de Relacions Exteriors Marina Borrell. Els altres dos érem Annabel Marcos, directora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, i un servidor, director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. L’objectiu no és altre que “atemorir una generació sencera” tal com declara en aquest llibre Oriol Junqueras. Té tota la raó del món, començant per ell. La qüestió és saber si l’Estat no ha aconseguit atemorir tots els polítics de llavors.

4. Desfer-se de la por i de l’heroisme. L’error no forçat és el comès per un jugador a conseqüència del seu propi mal joc i no del bon joc de l'adversari. Llegint el llibre de Panyella t’adones de la poca capacitat analítica dels dirigents independentistes d’abans de l’1-O. No van saber veure que a Espanya fins i tot els socialistes estaven disposats a tot per aturar l’independentisme. Si van organitzar els GAL amb un cost polític i judicial ben petit, què no havien de fer per acabar amb el moviment més rupturista dels últims vuitanta anys? Sobretot perquè la majoria de polítics, jutges, policies i militars, amb el Rei al capdavant, comparteixen les manifestacions de Juan Alberto Belloch, un antic jutge i també ministre de Justícia amb Felipe González, quan afirma que “Catalunya genera un problema institucional més gran que el terrorisme”. Els morts d'ETA no tenen gens d'importància davant la possibilitat d’una secessió pacífica catalana. Més enllà de la immoralitat que acompanya aquest pensament, és un avís per a navegants que tothom hauria de tenir ben present. No per fer un pas enrere o per abandonar definitivament la lluita per la independència, sinó per dissenyar una estratègia de ruptura que faci cometre errors a l’enemic i eviti els errors no forçats de l’independentisme. Es necessiten líders, professionals i pensadors que dissenyin una nova estratègia. Els herois només serveixen per posar el seu nom en una làpida.