“Un espectre, l’espectre de l’independentisme, ronda per Espanya. Contra aquest espectre s’han conjurat en una guerra santa totes les potències de la vella Espanya: el Rei i els partits del sistema, González i Aznar, l’extrema dreta i els tribunals. D’aquest fet es desprenen dues conseqüències: La primera és que l’independentisme ja és reconegut com una potència per tots els poders de l’estat i per això s’esmercen a destruir-lo. La segona és que ja és hora que els independentistes exposin públicament les seves opinions davant de tot el món, les seves tendències, les seves aspiracions, i oposin un manifest del Partit mateix a la llegenda de l’espectre de l’independentisme. Amb aquest fi, els independentistes de les més diverses tendències s’han reunit a Cornellà i han redactat el manifest següent, que serà publicat en català, aranès, castellà, amazic, àrab, xinès, anglès, urdú, italià, francès, flamenc, danès, rus i en totes les llengües d’ús a Catalunya”.

Així és com podria començar un hipotètic Manifest Independentista, que aquí és una còpia gairebé literal, com ja se’n deuen haver adonat, del manifest del Partit Comunista, popularment conegut com a Manifest Comunista, que va ser redactat per Marx i Engels el 1848 en el context de les revolucions liberals del segle XIX. Aquell any es va produir un moviment insurreccional a París contra el govern corrupte i cada vegada més deslegitimat dels liberals moderats. La revolta va culminar amb l’assalt al palau reial, la fugida del rei Lluís Felip d’Orleans i la proclamació de la Segona República el 24 de febrer. La rebel·lió, no obstant, va ser sufocada amb la intervenció de l’exèrcit i una dura repressió que culminaria amb la detenció i deportació dels líders del moviment obrer parisenc. La revolució social havia fracassat. Va ser llavors que Marx i Engels van decidir organitzar un moviment amb la intenció de representar els interessos del proletariat derrotat. L’esperit revolucionari va ser tan important que va canviar el món. Que els anticomunistes més salvatges no em surtin ara amb l’argument diacrònic que el comunisme és una ideologia totalitària perquè Lenin i Stalin van donar-li aquest caire. Al 1848 encara no ho era i representava l’oposició al nou statu quo. La nova normalitat postrevolucionària es pot dir que acabaria ben resumit en la frase que un dels protagonistes de Il gattopardo, Tancredi (Alain Delon), diu al seu oncle, el príncep Salina (Burt Lancaster), en una escena memorable de la pel·lícula de Visconti: “Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï”.

Ja és hora que els rupturistes creïn un instrument polític, allunyat per sempre més de l’ombra del 3%, i que sigui realment democràtic i popular

En el món independentista hi ha molts personatges disposats a fer de Trancredi per eliminar destorbs. Per una banda, hi ha ERC, el partit que canvia sovint de camisa per anar d’una banda a l’altra a la velocitat de la llum, però que des que ha tastat poder es comporta com els hereus del 3%. A Junts per Catalunya també hi ha gent d’aquesta. Ja s’ha vist amb els primers a abandonar el vaixell, ara refugiats en el PNC, xucladors professionals de la mamella convergent, però que només s’han decidit a marxar quan han estat desposseïts dels càrrecs que van ocupar durant dècades. Ara, a més, el sector del PDeCAT que domina l’executiva ha decidit plantar cara als que van perdre el congrés fundacional del partit el 2016 i que es van convertir en protagonistes de la inèdita candidatura de Junts per Catalunya el 21-D. Una candidatura constituïda per Carles Puigdemont que va desbordar el partidisme per aglutinar al seu entorn un seguit de gent que mai no hauria acceptat presentar-se sota les sigles dels hereus d’Artur Mas. Com que després de la victòria “inesperada” de Junts per Catalunya no es va abordar seriosament la constitució del Partit Independentista, al final ha acabat passant el que havia de passar, que uns altres hereus del 3% reivindiquen ni més ni menys que el 50% d’una futura coalició electoral —i suposo que el 100% dels càrrecs— entre la Crida i el PDeCAT. No serà que no hi hagués hagut qui ja advertís que passaria això. No és per reivindicar-me, però servidor podria fer una antologia amb tots els articles que he dedicat a la qüestió i que m’han comportat acusacions de tota mena amb la intenció de silenciar-me grollerament (per cert: m’agradaria saber qui em veta als mitjans públics). Els professionals del càrrec no suporten els polítics passavolants.

Carles Puigdemont és el líder de l’independentisme rupturista. És, en aquest sentit, la cara que posen a l’independentisme la sacrosanta aliança dels que volen passar pàgina. Els aliats són de tota mena, catalans i espanyols, i fins i tot bascos que abans defensaven la violència. El recurs és tornar a la disputa ideològica, a la vella normalitat, que és el refugi dels que avui, objectivament, no creuen que la independència sigui l’objectiu prioritari per abordar inclús el cataclisme econòmic i social dels propers anys. ERC i la CUP són la cara d’una moneda de la qual la creu són Marta Pascal i David Bonvehí. El sarcasme és justificar una votació amb clara intenció repressiva amb l’argument d’estar en contra de la corrupció i després agafar-se del bracet dels que no es poden treure la llufa de la corrupció del damunt perquè les proves són irrefutables. Els uns i els altres apel·len a la ideologia —d’esquerra o de dreta— per mostrar la seva oposició a la unitat independentista. Una excusa de mal pagador perquè quan repasses les mesures econòmiques de Pere Aragonès et preguntes, perplex, qui és més de dretes, si ell o Andreu Mas-Colell. De la CUP no cal parlar-ne gaire, perquè en els moments cabdals ha protagonitzat grans “èxits” que han afavorit la inestabilitat, de manera que, com ha escrit Jordi Galves, “paradoxalment, això ha ajudat força l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol”.

Per tant, com diu l’imaginari Manifest del Bloc Independentista per la Ruptura (el Bloc, per resumir) que m’he inventat, ja és hora que els rupturistes creïn un instrument polític, allunyat per sempre més de l’ombra del 3%, i que sigui realment democràtic i popular. La Crida havia de ser això. Però, tant és, si cal tornar a començar de zero perquè l’artefacte sigui creïble, doncs es comença de zero i es dona protagonisme a totes les tendències que, voluntàriament, sense xantatges ni exigències, estiguin disposades a continuar amb l’estratègia de la ruptura per assolir la independència. Cal estar preparats per guanyar les properes eleccions autonòmiques. Si es vol evitar que l’espectre que ronda per Espanya sigui caçat pels ghostbusters unionistes, l’objectiu només pot ser que els independentistes per la ruptura aconsegueixin la majoria i deixin en minoria els defensors de la nova normalitat.