Debats de xaranga i pandereta

Fa anys que no m’entretinc a veure cap debat electoral. No m’interessen. No m’aporten res. Són una pura exhibició d’ignorància política, amanida amb retrets i misèries. Quan els polítics es llancen els plats pel cap inviten l’elector a abstenir-se. Per això he arribat a la conclusió que els debats electorals són antidemocràtics. Si no són adulterats, com el debat a cinc de L’Acadèmia TV, són una batalla campal que alimenta l’antipolítica. Els dos debats electorals que s’han organitzat aquests dies han esdevingut un atemptat a l’esperit democràtic. El de la cadena espanyola va ser, literalment, una estafa, perquè es va marginar els partits que, com ha quedat comprovat, al final són decisius per formar govern (el PNB, sense anar més lluny, o ERC, que sempre està disponible, com abans ho estava CiU). El debat espanyol va girar entorn de Catalunya i allà no hi havia cap representant de JxCat ni del seu líder, Carles Puigdemont.

Amb el que he pogut llegir del debat a vuit de TV3 i Catalunya Ràdio ja n’he tingut prou. El director d’aquest diari l’ha resumit amb una paraula: "Insofrible". Els atacs entre la CUP, JxCat i ERC són sempre de vergonya aliena. Que els partits independentistes, que són les víctimes de la repressió unionista, s’ataquin entre ells em sembla lamentable i fratricida. Que menteixin, també. Tothom sap que les estratègies d’ERC i JxCat, almenys la del sector puigdemontista, que és el que representa Laura Borràs, estan molt allunyades. La CUP, si més no Poble Lliure, comparteix més coses amb JxCat que amb ERC, partit amb el qual semblaria que hauria de tenir-hi alguna afinitat ideològica. Però com que Mireia Vehí és del morro fort, del sector dur de la CUP, es passeja donant lliçons de dignitat. L’arrogància ideològica torna a estar de moda i em recorda els temps en què els comunistes deien ser “l’esquerra de debò”.

No mirin debats televisius. Intoxiquen. Avorreixen. Alimenten la mala bava, desinformen i no aporten ni un gram de vida intel·ligent

Els debats haurien de servir per explicar-se, per justificar allò que la gent no entén. Per exemple, ¿per què JxCat manté un pacte a la Diputació de Barcelona amb el PSC quan Pedro Sánchez només té com a objectiu “segrestar” i empresonar el president Puigdemont i els consellers Clara Ponsatí, Toni Comín i Lluís Puig? ¿Per què ERC critica aquest pacte quan la seva estratègia és pactar amb el PSOE, el mateix partit que promet tirar endavant una llei per tornar a tipificar com a delicte en el Codi Penal la convocatòria de referèndums sense tenir-ne la competència? ¿És que s’ha condemnat els líders de l’1-O a més de cent anys de presó sense cap llei que penalitzés haver-lo organitzat? Sembla un esperpent però no ho és. La realitat és aquesta. ¿És amb aquesta mena de gent amb la que vol pactar ERC? L’audiència hauria agraït als representants d’ERC i JxCat explicacions sobre aquests interrogants o sobre d’altres igualment importants. Als televidents els hauria agradat que l’agressivitat de Rufián anés dirigida contra qui oprimeix i no contra les “companyes” de lluita. L’espectador també hauria agraït que la CUP entonés un mea culpa sincer per la flagrant equivocació que van cometre els anticapitalistes en no investir president de la Generalitat Jordi Turull. Vehí no hi devia ni pensar. Els debats electorals són una exhibició d’estupidesa que la dreta unionista ha convertit, a més, en una plataforma per escampar-hi mentides.

Fa uns dies, el guionista Aaron Sorkin, el de la sèrie The West Wing i la pel·lícula The Social Network, entre d’altres boníssims productes cinematogràfics, va publicar a The New York Times una carta oberta dirigida a Mark Zuckerberg en la qual qüestionava la decisió de Facebook —a diferència de Twitter— de permetre la propaganda política sense cap mena de filtre. Li reclamava un necessari fact-checking. La mentida als EUA es propaga amb l’excusa de la llibertat d’expressió. Sorkin està preocupat per la democràcia com ho està tot el món civilitzat. L’unionisme espanyolista, en canvi, fomenta la mentida, degrada la democràcia. Si es pogués refugiar en la primera esmena constitucional estatunidenca, ho faria, per aparentar que la repressió, la xenofòbia i l’odi que fomenten és legal. Els mitjans unionistes espanyols són pura gasòfia i els periodistes transcriptors de mentides, manipuladors a sou, sense escrúpols. La sensació d’indefensió és total. Quan els jutges protegeixen la injustícia, la democràcia se’n va en orris. L’estat constitucional deixa de ser democràtic. En la conjuntura actual espanyola, Sorkin estaria més a prop de la presó que del cinema de Los Angeles on es lliuren els Oscar.

No mirin debats televisius. Intoxiquen. Avorreixen. Alimenten la mala bava, desinformen i no aporten ni un gram de vida intel·ligent. En els darrers anys, la política s’ha preocupat d’aspectes importantíssims, com ara assolir la paritat. A Espanya una cosa és dir i l'altra és fer, perquè al debat de L’Acadèmia TV tot eren mascles —mascles Alfa, com suposadament ho era el Cid. Al debat de TV3 i Catalunya Ràdio, per contra, la paritat era perfecta: quatre homes i quatre dones. Si Meritxell Batet hagués estat en forma, la balança s’hauria decantat per les dones. Si més no, anem avançant. Però la presència de tantes dones no va aconseguir que el debat millorés en res. I és que la racionalitat política no té gènere. Si, a més a més, l’Espanya de xaranga i pandereta —representada paritàriament per Arrimadas, Álvarez de Toledo, Garriga i Zaragoza— torna a un plató de televisió en forma d’insult i d’intransigència, inclús contra el moderador, llavors és que el debat és entre orangutans i no entre persones. Són l’Espanya negra, amb veu d’home o de dona, tant és. Oblidin aquests dos debats, si és que els han vist, i vagin a votar, perquè aquesta és l’única expressió democràtica de veritat. Els partits independentistes mereixerien un càstig, però ara no és el moment. Votin i derrotin els partits que estan ensorrant la democràcia, empresonen els independentistes i corrompen l’estat de dret.