“És inaudit que se’ns miri a nosaltres com si estiguéssim en deute amb Pedro Sánchez”. Així va resumir el conseller empresonat Jordi Turull la sensació que tenia davant la pressió de Podem i els altaveus mediàtics de l’unionisme català perquè el sobiranisme voti els pressupostos presentats pel PSOE. Quina obligació té el sobiranisme de facilitar la tramitació dels pressupostos —per altra banda, relativament necessaris, atès el calendari electoral? Una cosa és que el sobiranisme ajudés a fer fora el PP del poder, aguditzant la crisi d’estat provocada per la corrupció i el conflicte català, i una altra confiar en el PSOE. Com deia Turull a la mateixa entrevista difosa per Catalunya Ràdio, ell era molt escèptic en relació amb l’actitud del PSOE: “Els socialistes respecte de Catalunya faran, doncs això, molt de socialistes. Paraules i paraules per un cantó, i els fets o no hi seran o la majoria aniran en direcció oposada”. De moment, tal com va recordar Diana Riba, companya del conseller Romeva, en una impactant piulada, “fa més dies que el @raulromeva està tancat a la presó amb el govern del PSOE que amb el del PP. Quan tingui estómac faré el comptador”.

El PSOE no té escrúpols però sí molta barra. La vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, es despatxava a gust en una entrevista en un dels portaveus barcelonins de l’unionisme extrem. Calvo hi afirmava que “un govern democràtic no treu els presos de la presó”, a més de considerar que l'executiu “no ha d'actuar per aconseguir que els líders del procés surtin de la presó”. En un país on el Tribunal Suprem canvia de la nit al dia una sentència sobre qui ha de pagar el cost d’escripturar les hipoteques per la pressió dels bancs i l’Íbex 35, afirmar que Espanya és un estat de dret és una broma pesada i de mal gust. La socialdemocràcia està en crisi a tot arreu precisament per haver assumit raonaments de la dreta. I, en el cas concret d’Espanya, per haver-se reencarnat en una de les potes del nacionalisme espanyol més caspós. I qui pensi que exagero que busqui les declaracions de personatges com Javier Lambán, Susana Díaz o Guillermo Fernández Vara, per no esmentar els funestos Paco Vázquez, Joaquín Leguina, Alfonso Guerra o Pablo Echenique, actual secretari d’organització de Podem, però que va començar a fer política com a militant de Ciudadanos, partit del qual conserva el nacionalisme espanyolista.   

Els pressupostos espanyols no es poden aprovar de cap manera. Si el PSOE necessita els vots dels sobiranistes catalans per anar tirant fins al 2020, ja sap què ha de fer

El dramatisme unionista fa feredat i la xerrameca mediàtica que li dona suport, també. L’argument per defensar que el sobiranisme està gairebé obligat a aprovar els pressupostos espanyols és tan insubstancial, fals i repetitiu que, un cop llegeixes un d’aquests articles —posem per cas, el d’aquell que fa anys parlava amb un cap de toro—, ja els has llegits tots. El raonament és sempre el mateix. El PSOE s’esforça per rebaixar la tensió i els nous comptes beneficiaran Catalunya (només cal llegir què diu en aquest sentit el titular espanyol de Cultura a la portada de La Vanguardia); ERC s’apuntaria al carro sense córrer el perill d’una rebel·lió interna (si és que Joan Tardà no fa unes declaracions espatarrants per dir en veu alta quina és la real estratègia dels sobtats “neopujolistes”), mentre que el PDeCAT, que és un mort que malda per ressuscitar, cal que s’aferri al protagonisme que encara té al Congrés per ensenyar la poteta amb la intenció d’avortar la Crida Nacional per la República i el grup d’intransigents, encapçalats pels presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, a qui es menysprea com si fos un titella fora del control de la perversa Elsa Artadi, la desitjada i traïdora merla blanca. Tot plegat son fantasies unionistes amb l’objectiu d’imposar un relat.

Els pressupostos espanyols no es poden aprovar de cap manera. Si el PSOE necessita els vots dels sobiranistes catalans per anar tirant fins al 2020, ja sap què ha de fer. Si els socialistes no van sentir repugnància de tombar el PP gràcies al suport dels independentistes catalans, bascos i gallecs, potser que reflexionin una mica i abandonin la idea peregrina que, a més de cornuts, els haurien de pagar el beure perquè sí. Si l’Espanya progressista —si és que el PSOE és a hores d’ara un partit progressista— té ganes de parlar, el primer que ha de fer és atendre la voluntat dels més de dos milions de catalans que volen la independència. Si volen posar el comptador a zero, cal que reconeguin que no ho estan fent bé. Tots els que reclamen una autocrítica a l’independentisme podrien començar per reclamar al PSOE el respecte a la democràcia. Els presos no deuen res a Pedro Sánchez. I els catalans, tampoc.