1. L’octubre del 2017 Catalunya va estar a punt d’esdevenir un estat independent, però les vacil·lacions i la repressió van evitar-ho. Al cap de quatre anys, la política catalana és ara una sucursal que depèn del que decideixin els madrilenys dimarts vinent. La dependència comença en la mentalitat de cadascú. Per assolir la independència és necessari alliberar prèviament la ment per assolir la independència cultural política, actualitzant la famosa frase renaixentista de Rubió i Ors. La generació actual de dirigents independentistes s’ha educat en la dependència i no actua amb mentalitat sobiranista. És per això que una part d’aquest independentisme —Esquerra i els sempre “oportuns” cupaires— s’aferra a la idea que combatre Díaz Ayuso i Vox per beneficiar el PSOE i UP servirà per posar en marxa la taula de diàleg, que ni el PSOE es creu que sigui de negociació. A Junts, la mentalitat sucursalista està arrelada en el sector alletat en el subsistema autonòmic del règim del 78, que és el que pressiona per pactar el que sigui amb l’argument que l’important és tocar cuixa, encara que sigui magra. Aquest sector no s’empatxarà si ha de “trair” Puigdemont. Res que no s’hagi vist sota el pujolisme.     

2. Quan un posa un ultimàtum l’ha de complir si no vol que tothom se’n rigui. En una negociació cal saber infondre temor a l’adversari per debilitar-lo. Ho recomanen tots els manuals. Però només aconseguiràs que l’amenaça sigui creïble si quan expiri la data la fas efectiva. Si no pots complir l’ultimàtum, llavors qui en sortirà perjudicat seràs tu i la teva autoritat quedarà tocada. No cal haver estudiat en una escola de negocis per saber-ho, a les escoles de mestres també ho ensenyen. Hi ha qui afirma que Pere Aragonès és menystingut per Junts perquè els de Puigdemont regategen constantment la tàctica d’Esquerra, incloent-hi els ultimàtums fuls. Pedro Sánchez toreja Gabriel Rufián amb la mateixa flegma que Junts es rifa d’Aragonès. ¿I si fos que Esquerra s’equivoca entossudint-se en la forma de negociar amb Junts i amb el PSOE? L’autoritat d’un president no resulta tan sols del càrrec, sinó del reconeixement dels altres sobre com s’exerceix l’atribució de dirigir i de manar. A Catalunya l’autoritat és dèbil perquè, d’entrada, el sentit institucional és baixíssim i, també, perquè cap polític ha adquirit aquest reconeixement. La manca de poder real de l’autonomia devalua l’autoritat dels polítics. 

El procés va arribar fins al 27 d’octubre empès per la gent, organitzada o no, que va demostrar tenir criteri i determinació. Van ser els polítics els que van fallar amb les seves intrigues i falses promeses

3. Junts té una debilitat interna molt gran que Esquerra no sap explotar. Al contrari dels republicans, que han posat a negociar Oriol Junqueras, Junts prescindeix del president Puigdemont, que no participa en les rondes de negociació. Tothom s’hauria de preguntar per què. I la raó no és cap altra que la voluntat del president a l’exili de no mercadejar amb el Consell per la República —un instrument polític amb gairebé 100 mil adherits i 200 consells territorials—, ni claudicar amb el que creu que és medul·lar en la seva manera d’entendre el conflicte amb l’Estat i com cal abordar-lo. El risc és que Junts aprofiti el retraïment presidencial per rebaixar les exigències que fins ara han impedit el pacte. Els pragmàtics de Junts, aquells que regalarien la cartera per tal de continuar remenant les cireres del subsistema autonòmic del règim del 78, poden caure en la temptació de doblegar-se no tant als ultimàtums d’Esquerra, sinó a la seva pròpia naturalesa. Com l’escorpí de la faula africana que s’aprofita de la feblesa de la granota que l’ha ajudat a travessar el riu per matar-la.

4. La història de l’escorpí i la granota acaba malament per a tots dos. La naturalesa assassina de l’aràcnid va provocar que s’ofeguessin ell i la granota. I això és el que podria passar a Junts si l’acord amb Esquerra acaba amb un repartiment rutinari de càrrecs, deixant en una nebulosa què fer amb el procés. És per això que em sembla una solució fantàstica la proposta que va fer Jordi Sànchez de posar a votació de les bases de Junts l’acord amb Esquerra. El procés va arribar fins al 27 d’octubre empès per la gent, organitzada o no, que va demostrar tenir criteri i determinació. Van ser els polítics els que van fallar amb les seves intrigues i falses promeses. Consultar les bases, sense fer trampes, vull dir amb una pregunta binària sense complicacions lingüístiques amanerades, seria un exercici democràtic que els de la CUP s’han afartat d’utilitzar. Per tant, ara haurien de celebrar que Junts se sumi a l’assemblearisme, encara que sigui per refusar, si així ho decidís la majoria, l’acord. Tot el que sabem fins ara és que Esquerra i la CUP donen dos anys de marge al PSOE per fer el que vulgui sense preveure què fer després, quan la confiança dipositada en Pedro Sánchez fracassi o bé quan el PP guanyi les eleccions espanyoles anticipades. En comptes de pactar una moció de confiança, podrien acordar, per exemple, que si el diàleg amb Madrid no dona fruits, es dissoldrà el Parlament per tornar a donar la veu a la ciutadania. Consultar no hauria de fer mai por.