1. El ministre de la Presidència i de Relacions amb les Corts, Félix Bolaños, va declarar fa poc que "el procés sobiranista s’està acabant". No hi ha dubte que el nou PSOE, un cop liquidat l’equip que va portar Pedro Sánchez al govern, vol aprofitar la debilitat dels republicans i dels independentistes per acabar amb la nosa que ha estat el procés. Bolaños, a punt de fer quaranta-sis anys, ens proposa una cura de rejoveniment als més grans, perquè adopta la mateixa actitud que van tenir Mariano Rajoy i el PP davant les primeres manifestacions multitudinàries a Catalunya. Llavors no van voler donar importància a les mobilitzacions (d’aquí el càstig als dos Jordis un cop se’n van adonar) i el que significaria posteriorment la transformació del sistema català de partits. La dissolució de CiU i la minorització del PSC reflectia un canvi social de gran envergadura. L’independentisme es mantindrà en un 45 %, malgrat les frustracions. El PSOE confon els efectes narcotitzants de la repressió amb un retorn al passat. Apliquen el lema electoral del PSC “Girar full” amb la mateixa passió que els que prometen tornar a fer no se sap què mentre que a la pràctica no saben on van, més enllà d’administrar les engrunes autonòmiques. Si no es pot resoldre el conflicte per la via democràtica, el que vindrà, un cop hagin desaparegut els dirigents que van fracassar l’1-O i el PSOE es desinfli, serà més dur de pair i de derrotar.

2. La política de repressió continua, es calcula que 2.800 persones segueixen encausades per una cosa o una altra. El sistema democràtic espanyol amenaça ruïna per tanta arbitrarietat. La “brigada Aranzadi”, que comandava la vicepresidenta del PP Soraya Sáenz de Santamaría, i la policia política de Jorge Fernández Díaz no han desaparegut per art de màgia. Que el PSOE sigui ara el partit governant i que Pedro Sánchez hagi retocat el govern per afermar la seva autoritat, ha tingut com a resultat el menysteniment dels republicans amb els quals estan aliats. El TCu, que, com ha quedat demostrat, és un tribunal polític al servei de l’espanyolisme més rònec, segueix la seva croada contra l’independentisme. El PSOE no aporta cap solució, sinó que ha hagut de ser el Govern de Catalunya el que s’ha empescat una fórmula per protegir els polítics i els servidors públics que el TCu ha condemnat abans i tot que s’hagi celebrat cap judici. Un estat de dret no es pot permetre mai un abús de poder com aquest. Mentrestant, Esquerra i Junts s’han embolicat en una nova polèmica sobre els avals de l’ICF. Dos fets són incontestables, la resta són fake-news. Primer. La Generalitat no ha trobat cap banc que hagi volgut avalar el fons de garantia de l’ICF. Segon. La meitat més un dels consellers de l’ens financer, que van ser nomenats en l’etapa que estava sota la direcció d’Esquerra, s’han cagat a les calces. Amb la dimissió, aquests consellers independents han demostrat ser més honrats que els lletrats del Parlament que, el setembre de 2017, es protegien denunciant els polítics i entrebancant-los amb tota mena de trampes.

Es reunirà abans la comissió bilateral que la taula de diàleg pactada per investir Pedro Sánchez. El PSOE guanya el relat, que en política és molt important, i reforça la idea del ministre Bolaños que el procés “agonitza”

3. ERC ja ha encaixat el primer gol. Es reunirà abans la comissió bilateral que la taula de diàleg pactada per investir Pedro Sánchez. El PSOE guanya el relat, que en política és molt important, i reforça la idea del ministre Bolaños que el procés “agonitza”. Amb la fórmula actual, és evident que sí. La desafecció de l’electorat independentista és amb els partits i els polítics de l’1-O, que van crear unes expectatives que foren incapaços de complir. Des que han sortit de la presó, els líders de l’1-O han emmudit —on s’ha amagat Jordi Sànchez, abans tan actiu i controlador?— o bé es dediquen a fer actes de reconeixement —Oriol Junqueras— i a caminar per tot Catalunya —Jordi Turull—. El desert polític que han provocat aquests polítics és immens. Ni fan ni deixen fer. Els polítics actuals “administren”, de moment no sabem si bé o malament, la Generalitat i entretant es va bastint una inesperada esquerrovengència (Esquerra i les restes de Convergència), tot esperant que s’incorporin a la festa els socialistes i els comuns, amb la CUP de comparsa. Junts, un partit desorientat i sense líders clars, cada dia s’assembla menys a la coalició que va guanyar les eleccions el desembre del 2017, després de l’aplicació del 155.

4. La nova consellera de Presidència, Laura Vilagrà, que afirma que torna a ocupar el despatx del Palau de la Generalitat que dona a la plaça Sant Jaume per escoltar de prop “la veu del carrer”, demostra de quina pasta estan fets els joves responsables polítics d’Esquerra. Ella és una de les noves guardianes de l’ortodòxia autonomista. Reprèn la divisa dels seus avis, “el meu mal no vol soroll”, que van adoptar després de la derrota del 1939 per passar la maroma. La postguerra va estar condicionada per la por que es va apoderar de tothom. Van trigar quaranta anys a refer-se’n, per després ressuscitar com si no hagués passat res. Són els “morts riallers” de l’última novel·la de Ferran Sáez. Diu la consellera que “arribarà un moment que l’autodeterminació caurà pel seu propi pes”, com els seus avantpassats asseguraven que “Franco seria derrotat demà” i els comunistes apel·laven a la Vaga General Política que havia de ser caure el dictador, però que no van convocar mai. La consellera, que té quaranta-cinc anys, també té ganes de treure’s deu anys dels damunt, com Bolaños. La seva cura de rejoveniment consisteix a dir les mateixes coses que es deien quan va començar el procés, cap al 2010, sense tenir ni idea de com avançar ara mateix. I mentrestant, l’ANC ens presenta el model d’enguany de la samarreta per al 11/09. Repetir les mateixes pautes només pot fer recaure el malalt i que el règim del 78 perduri davant l’estat de somni del present.