Folkloritzar és un verb inventat que no recull el diccionari però que, pensant-hi bé, defineix amb precisió la cultura espanyola. Podria ser sinònim de banalitzar, o sigui que una cosa o un fet esdevinguin banals, sense interès, mediocres, vulgars, una fotesa trivial. A Campo de Criptana, una població manxega on es conserven uns molins de vent en un turó, hi estan avesats. Hi va néixer María Antonia Abad, més coneguda pel nom artístic de Sara, Sarita, Montiel. Si la família de la Montiel no s’hagués traslladat a Oriola després de la Guerra Civil, hauria pogut cantar en la processó de Setmana Santa del seu poble la saeta que segons diuen va impressionar els cercatalents d’aquell temps. La famosa actriu espanyola se’n va anar a Mèxic i allí van tornar a “descobrir-la” els productors de Hollywood. Va retornar a Espanya al cap de dos anys per triomfar-hi amb El último cuplé (1958). La fama de Sara Montiel és indestriable d’aquesta pel·lícula, dirigida per Juan de Orduña, perquè va cantar-hi la cèlebre cançó Fumando espero. Montiel hauria pogut tornar als EUA, però no va fer-ho perquè va aconseguir ser l’actriu més ben pagada del món (un milió de dòlars).

Montiel cobrava bé però els seus melodrames cada cop eren més infames i de menys èxit. Sarita Montiel s’havia convertit en el primer mite eròtic cinematogràfic del franquisme, del blanc i negre espanyol que anava precedit pel NO-DO, el noticiari que més ha fet per la folklorització de la vida quotidiana i, sobretot, per modelar una mentalitat entre xarona i histriònica de molta gent. Els estàndards culturals que va difondre el franquisme no van morir amb Franco. L’imaginari social i cultural imposat pel franquisme ha perdurat fins avui, per damunt dels intents d’adquirir la respectabilitat i l'homologació internacionals. Les obsessions, els tòpics, el nervi hispà que va convertir Sara Montiel en una icona del kitsch espanyol, rebroten amb la fertilitat de les males herbes. No sé si a Campo de Criptana veneren poc o molt Sara Montiel, però aquesta setmana ha quedat demostrat que l’antisemitisme hi és ben viu, més i tot que quan el franquisme acusava els cineastes de l’Escola de Barcelona, els que van donar llustre a la Montiel, d’estar alineats amb la conspiració judeomaçònica que volia destruir els tètrics “25 años de paz”.

El passat sempre es recorda en present, però el que resulta inadmissible és reviure l’Holocaust com si en el present el trauma fos tan sols una molèstia

La comparsa de l’Associació Cultural El Chaparral de Las Mesas (Conca) és una folklorització de la història, típica de la mentalitat que va encimbellar Sarita Montiel als altars d’una feminitat dissenyada amb ulls del mascle. No és la primera vegada que una comparsa de l’Espanya profunda es dedica a banalitzar episodis de la història o de la política amb justificacions intolerables. Quan aquestes comparses s’han dedicat a mofar-se dels catalans, les protestes han estat silenciades al crit d’això és la festa, amb la indiferència de gairebé tothom. Però aquesta vegada han tocat os. L'ambaixada israeliana a Madrid va qualificar de “repugnant” que la comparsa carnavalesca manxega gosés fer burla de sis milions de jueus assassinats pels nazis al compàs de música de reggaeton. Els protagonistes es defensen dient que volien fer “pedagogia”, però només cal mirar les fotografies per veure-hi la claríssima intencionalitat antisemita de tot l’espectacle. La bandera israeliana, que s’inspirava en el tal·lit que s’usa per resar, no es va adoptar fins al 1948, quan tot el que es volia explicar amb aquesta xarada ja havia passat. Tot plegat un despropòsit.

El filòleg germanista Andreas Huyssen, probablement un dels millors analistes sobre la memòria i l’ús públic de la història, ha plantejat les raons per les quals cap a la dècada dels vuitanta la societat postmoderna va capgirar la preocupació “moderna” pel futur, per abraçar una mena de “pretèrit present” que inunda museus, exposicions, revistes i fins i tot la moda. Els hipsters són l’expressió d’aquesta passió pel nou retro, pel palimpsest que reutilitza el passat per satisfer el gust d’una tribu urbana delerosa de reescriure el que va ser en un altre temps. Tothom està preocupat per la memòria, però la qüestió no és, com diu Huyssen “oblidar o recordar, sinó més aviat com recordar i com orquestrar les representacions del passat recordat”. L’error dels organitzadors de la rua del Campo de Criptana és haver banalitzat el passat com qui es retalla la barba per assemblar-se a Engels o roda una pel·lícula de senyoretes atrevides pensant-se que defensa el feminisme. Banalitzar el trauma és caure en la superficialitat, en la insubstancialitat. El passat sempre es recorda en present, però el que resulta inadmissible és reviure l’Holocaust com si en el present el trauma fos tan sols una molèstia. Per evitar-ho cal, en primer lloc, tenir ben assumit el sentit de l’alteritat. O sigui que les identitats són diverses i es mereixen un respecte. L’espanyolisme xaró, el del franquisme, segueix ben viu en el fum de l’espera de Sarita Montiel.