El règim del 78 cau en barrina. S’està entrant en la fase final. Ja veurem com acaba. El primer indicador no pinta bé, perquè a Espanya la crisi sistèmica transporta la política cap al passat, cap al franquisme, com es constata amb l’alça de Vox. La dreta del quitrà, la que empastifava els antifranquistes, ja és aquí. A Catalunya la crisi del sistema també és total, però per raons ben diferents. L’independentisme, en totes les seves versions, és majoritari. I ja sabem que l’independentisme és, a més, republicà. L’altre indicador que el règim constitucional monàrquic s’està esquerdant és que el bipartidisme a Espanya s’ha acabat per sempre més. No és conseqüència del sistema electoral, és resultat del canvi sociològic. I en aquest sentit, les noves generacions a Catalunya i Espanya s’orienten de manera molt diferent. L’independentisme ha crescut fins al 45%, el que demostra que l’estratègia de l’unionisme és equivocada a Catalunya. A Espanya l’electorat es refugia en una manera de veure el món que se suposava que havia desaparegut el 1975.

Pedro Sánchez s’ha equivocat, perquè focalitzar la campanya electoral sobre la qüestió de Catalunya només ha ajudat a fer créixer el nacionalisme espanyol. L’extremisme espanyolista no és culpa dels independentistes, com diuen els simplistes. Alimentar el patriotisme casernari, policial, repressor, només porta a alimentar l’extrema dreta franquista, militarista, xenòfoba i anticatalana. Coquetejar amb els plantejaments de la dreta i l’extrema dreta beneficia, com s’acaba de veure, els reaccionaris. Per tant, si el PSOE no aconsegueix l’hegemonia a Espanya, i ja es veurà si finalment pot governar, i perd a Catalunya, encara que hagi quedat en segona posició, la reflexió que pertocaria seria que han errat amb la recepta. En el seu dia ja vaig advertir que tenir com a principal assessor un senyor, Iván Redondo, que, cobrant, tant pot assessorar Cs com el PSOE, les complicacions estan assegurades. La política no és màrqueting com van posar de moda els que en vivien. La temptació de Sánchez pot ser decidir-se per la puntada de peu endavant. Conformar-se amb el fet que no ha perdut i buscar una aliança, una vegada ha aconseguit menjar-se Cs, amb el sector moderat del PP. Rivera està mort. Acabarà com el CDS. I el PP té un problema.

Pedro Sánchez s’ha equivocat, perquè focalitzar la campanya electoral sobre la qüestió de Catalunya només ha ajudat a fer créixer el nacionalisme espanyol

A Catalunya la situació s’ha alterat una mica. D’entrada, vulguin reconèixer-ho o no els dirigents espanyols, és evident que l’independentisme es va consolidant. Ha guanyat les eleccions espanyoles i això fa preveure que guanyarà les properes eleccions. Ara bé, no està tan clar com abans d’ahir —malgrat les alegries nocturnes— que l’estratègia d’ERC hagi estat tan victoriosa com voldria l’establishment català. JxCAT, malgrat la falta de lideratge i les disputes internes, ha aguantat millor del que es preveia, i la CUP ha irromput en aquestes eleccions recollint, tot i que caldrà analitzar-ho millor, els descontents amb els partits tradicionals. Aquest escenari sí que hauria de fer pensar als dirigents de tots els grups. El vot a la CUP no és ideològic, com es podria creure. Seria un error presentar-ho així. Si JxCAT llegeix el resultat electoral com una validació de les pretensions d’Artur Mas de retornar, també s’equivocaria. I ERC, malgrat que hagi aconseguit una meritòria victòria, hauria de saber que el vot que ha rebut dels moderats “convergents” no és, precisament, d’esquerra.

Espanya té un problema. I no tan sols perquè Catalunya vulgui separar-se’n, sinó perquè el franquisme, la dreta del quitrà, retorna de la mà de Vox. L’ambient que es respirarà al Congrés de Madrid serà tòxic. Si a la crisi política finalment s’hi suma l’anunciada crisi econòmica, ja veurem si el PSOE no es veu obligat a convocar unes noves eleccions. Vox, a més, ja ha anunciat que la seva acció parlamentària serà, també, de bloqueig, fent ús del Tribunal Constitucional, cosa que podran fer-ho amb els més de cinquanta diputats de què disposen. L’estratègia independentista de condicionar la política espanyola no ha estat necessàriament dolenta. S’ha agreujat la inestabilitat. Espanya és ara més ingovernable que ahir i el desgast del règim espanyol farà que alguns sectors de la UE es comencin a preocupar de veritat. No ho faran perquè estiguin a favor de la democràcia ni, per descomptat, dels independentistes catalans. Ho faran per ells.