Era de preveure. El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, va anunciar el dimarts passat a la nit la impossibilitat d’aconseguir prou suports per poder superar una segona investidura i que per aquest motiu es veia obligat a convocar noves eleccions. La cita: el 10 de novembre. En l’interval entre que no va prosperar el primer intent d’investidura d’abans de l’estiu i ara, tots els grups polítics s’han anat retratant. Els articulistes i tertulians catalans que es passen el sant dia fent retrets a l’independentisme, com si la repressió no existís i la crisi catalana fos cosa exclusivament del pervers Puigdemont, potser estaria bé que comencin a fixar-se en el que passa a Madrid. La crisi espanyola és profunda i ha mostrat la regressió democràtica dels aparells de l’Estat, i no tan sols per la qüestió dels presos polítics. El repunt del neofranquisme és evident. A Catalunya, però, hi ha qui porta tan enganxat a la pell el victimisme pujolista, que no pot evitar seguir “pensant” de la mateixa manera. Sembla que cada generació necessita escriure el seu Catalunya, poble dissortat, que és el llibret, pretesament d’assaig, que Josep Casals i Ramon Arrufat, dos independentistes desencisats, van publicar el 1933 per criticar l’actuació del separatisme català en els anys que van del final de la dictadura de Primo de Rivera als primers de la Generalitat republicana. No se’n va salvar ni Macià. Fins i tot sembla que Artur Mas es penedeix del 9-N, perquè aplaudeix qui ara creu que aquest va ser el primer error de l’independentisme. Mas no s’adona que l’única acció política per la qual serà recordat el seu mandat en els llibres d’història és, precisament, pel 9-N.

La incapacitat del PSOE de bastir una coalició amb UP és la punta de l’iceberg d’un problema més greu. Des dels temps de la República, a Espanya no hi ha hagut cultura de coalició. Durant el franquisme, per raons òbvies, malgrat la diversitat de famílies polítiques que convivien sota el poder del dictador. Després, durant els anys de la Transició, perquè la idea de coalició va ser substituïda per un edulcorant que van anomenar “consens”, però que, de fet, va ser la manera com Suárez va aconseguir marcar l’agenda amb l’ajuda inestimable de Santiago Carrillo, qui, com a gat vell que era, sabia que no podia aspirar a asseure’s al Consell de Ministres però sí, en canvi, a influir sobre el poder mitjançant el famós consens. Els socialistes d’abans del 1982 s’assemblaven més a Pablo Iglesias que a Pedro Sánchez. Els va costar esdevenir un partit de poder.

Malgrat la dissort de comptar amb els polítics que hem de suportar —i no per tous, com denunciaven Casals i Arrufat, sinó per ineptes—, l’independentisme cívic, que és el que al capdavall vota, torna a tenir l’oportunitat de demostrar que és hegemònic a Catalunya

Mentre a Espanya passava això, a Catalunya les coalicions han estat una norma gairebé des dels orígens de la nova autonomia. En l’època de Tarradellas no cal ni intentar provar-ho. Va ser així i prou que se sap qui integrava el primer Govern, incloent-hi la participació dels comunistes, cosa que sempre va molestar a un PCE minusvàlid. El primer director general destituït va ser, precisament, un comunista, a qui Tarradellas va fer fora perquè li va caure malament la campanya que havia ideat aquest bon home sobre l’ús dels condons. Era un retrògrad, encara que ara es defensi que Tarradellas era llavors el far de la “modernitat” catalana perquè, quan els de la UCD van anar a buscar-lo i ell va acceptar tornar, s’adrecés als catalans des del balcó de la Generalitat com a ciutadans i no com a poble. A partir del 1980 i durant les dues dècades de pujolisme, el Govern era de coalició. CDC i UDC es van mirar de reüll sempre. Es tenien una tírria infinita. Un cop dissolta la coalició ha quedat més clar per què. I els tripartits? ¿Què van ser sinó una coalició salvatge —i fallida— entre socialistes, republicans, ecosocialistes i comunistes? Superada l’etapa d’Artur Mas, que va reprendre la coalició pujolista, des del 2015 tornem a tenir un Govern de coalició, aquest cop entre ERC, primer amb el PDeCAT, més els independents, i després amb JxCat. L’animadversió entre els partidaris de Junqueras i els de Puigdemont és manifesta, fins i tot destructiva, però aquí els tenim, governant junts (pel sí o com sigui) des de fa quatre anys.

Si la política catalana està en crisi, l’espanyola encara ho està més, malgrat les aparences. El càlcul del PSOE és convocar eleccions per intentar despuntar encara més i d’aquesta manera poder formar un govern monocolor, que només necessiti el suport del PNB, Compromís i Coalició Canària, atès que l’obtindria a canvi de prebendes, com en els vells temps, i, si escau, dels independentistes catalans, en un nou exemple que l’independentisme sobreviu apel·lant al somni més que no pas triscant per fer efectiva la República. No m’atreveixo a pronosticar quin dels dos partits independentistes avui al Govern farà el primer pas, perquè a totes dues cases hi ha partidaris d’una acció política erràtica i desorientada que es preocupa més de la governabilitat i de l’estabilitat del govern espanyol que no pas de trobar la manera per trencar definitivament amb l’Estat que oprimeix Catalunya mentre l’arruïna fiscalment i n’atura el progrés econòmic i social. La darrera prova és l’ordre del govern espanyol de paralitzar el projecte estratègic de la Generalitat, l’anomenat corredor 5G del Mediterrani, que és l’espai que discorre al llarg de l'autopista AP-7 i l'E-9 entre Catalunya i França per on es volia que circulessin els cotxes autònoms i connectats, sense conductor, privats i de mercaderies, gràcies a la tecnologia mòbil 5G. Si abans els governs espanyols van boicotejar l’economia catalana posposant el corredor mediterrani ferroviari i discriminant els ports i els aeroports catalans, ara el PSOE torna a posar bastons a la roda, mai més ben dit.

El PSOE no és de fiar. Això ha quedat clar. Esperar-ne alguna cosa és inútil. A més, ara ja ha començat la campanya electoral i cal no oblidar-ho, perquè la contaminació augmentarà. L’aparell mediàtic progovernamental espanyol, que a Catalunya sembla que estigui fomentat des del mateix Govern, farà tot el possible perquè el PSC guanyi les eleccions. Ho convertiran en l’objectiu prioritari per demostrar que el procés s’ha acabat. Qui amb mainada s'acotxa, cul-cagat es lleva, caldria recordar a més d’un càrrec governamental català. Ja els ho recordaran els electors. Malgrat la dissort de comptar amb els polítics que hem de suportar —i no per tous, com denunciaven Casals i Arrufat, sinó per ineptes—, l’independentisme cívic, que és el que al capdavall vota, torna a tenir l’oportunitat de demostrar que és hegemònic a Catalunya. Ni la repressió, ni les amenaces de tornar a aplicar el 155, ni la ineficàcia del Govern autònom, ni la divisió partidista, no enfonsaran l’ànim popular. És arribada l’hora del front republicà. No hi ha temps per perdre.