S’acaba el 2020. Ha estat un any catastròfic per a tothom. Per a mi, també. Patacs emocionals i malaltia. Segons el calendari xinès, el 2020 corresponia a l’any de la rata, que s’acabarà l’11 de febrer, i que havia de ser un any ple d’èxits, força, amor i diners. Al final, de la Xina només n’ha vingut el virus dels ratpenats de Wuhan. Aquest és un any per oblidar.

Els ratpenats tenen un tolerància molt alta als virus, que supera la d’altres mamífers, i el problema és quan ens els mengem i els comercialitzem en mercats d’animals vius. Aquí no és costum, però en altres indrets sí. Les conseqüències poden ser terribles, com ja hem pogut comprovar. L’aurèola simbòlica nacional del ratpenat, al qual el Llibre dels feits atribueix virtuts fundacionals del Regne de València, però que de fet representa la sobirania global de la monarquia catalana a l’edat mitjana, incloent-hi Mallorca, amb la pandèmia es transforma en un factor negatiu. El ratpenat esdevé devastador i no pas fundacional. Per a la ciència —explica James Gorman en un article molt didàctic— sempre ha sigut un gran interrogant la capacitat dels ratpenats de transportar tants virus i sobreviure-hi. La història de les nacions és igual de complicada. Observin el ratpenat de l’escut del València CF, l’escut de l’antiga capçalera del Diari de Barcelona, o el ratpenat de damunt de l’escut de la ciutat de Palma. Ja està tot dit sobre què ha representat el ratpenat per a tota l’àrea lingüística catalana. Unitat i tradició.

Cal deixar enrere el 2020, que l’únic que ha tingut de positiu és haver provocat una col·laboració globalitzada a causa de la pandèmia, el que no sempre ha anat acompanyat d’una solidaritat real. El secretisme sobre els preus que ha pactat la Unió Europea amb sis farmacèutiques pel vaccí contra la Covid-19, revelat per Eva De Bleeker, secretària d’estat de Pressupost i Protecció dels Consumidors del govern belga, amb una piulada que va esborrar de seguida, demostra fins a quin punt la política mundial està condicionada per les indústries —en aquest cas farmacèutiques— que malden per obtenir grans beneficis amb la comercialització del vaccí curatiu. Un tractat sobre els malestars del present que va escriure Tony Judt fa deu anys, ja augurava que el món no se’n sortia. Hem anat a pitjor. Per als catalans, la darrera dècada ha estat especialment convulsa. I encara ho és, malgrat les bones paraules de Pedro Sánchez, que vol convèncer-nos de la bondat del projecte patriòtic espanyol que ell representa. De moment, aquest encantador de serps, només ha convençut ERC i el PDeCAT, que semblen ignorar que el PSOE va ser el còmplice necessari de Mariano Rajoy per aplicar a Catalunya l’article 155 de la Constitució.

Aquest any, tot i el pacte de legislatura de Sánchez amb el republicans, no ha donat cap fruit per a Catalunya. L’informe Cumpliendo que Sánchez va presentar abans d’ahir, en una mena de check balance comptable dels primers mesos del seu govern, es vanta d’haver complert el 0% de tot el que s’havia pactat amb ERC quan els republicans van ser decisius per decantar la investidura per un sol vot el 7 de gener. D’això se’n diu ser un cornut i pagar el beure, perquè el mateix informe llueix percentatges molt més sucosos amb els altres aliats del PSOE, que van des del 36% amb Compromís fins al 7% amb el PNB, passant pel 22% amb el BNG i el 29% amb Nova Canàries. Però els republicans ja ho saben, especialment la facció federalista que tenen a dins, reforçada per l’absorció d’una part d’antics socialistes, que cada vegada és més evident que han transformat l’independentisme dels republicans en un sobiranisme indeterminat que no descarta “reenganxar Catalunya al projecte comú”, dit amb paraules de Pedro Sánchez. El dret a decidir per un mateix és un mètode pel qual un poble decideix el seu futur i no pot ser mai el que defineixi l’objectiu d’un grup. Si estiguéssim parlant del cas del Regne Unit, podríem dir que l’escocesa Nicola Sturgeon ho té claríssim, mentre que Gerry Adams, davant el seu fracàs, només manté la posició sobiranista, com els republicans aquí, sense cap resultat en concret. Tots els perdedors amaguen les frustracions amb fraseologia i gestualitats.

La independència és l’única via per assegurar que Catalunya no esdevingui una província pobre i marginal de la corrupta monarquia espanyola

El cap d’any del 2021 no augura res de bo, de moment. La tercera onada de la pandèmia no s’atura i les tèbies mesures que ha adoptat el govern poden provocar, segons els experts, estralls incalculables. Ja ho sentirem a dir. Potser llavors estarem en condicions d’encarar les eleccions del 14-D amb menys mentides. Si fa deu anys, quan, per dir-ho així, va arrencar la dècada sobiranista, els motius argüits eren un dèficit fiscal crònic, la denúncia dels incompliments en la renovació i l’ampliació de les infraestructura, i els atacs a la llengua i la cultura catalanes, entre altres coses, ara cal afegir-hi la repressió contra 3.000 catalans. No ha canviat res. Al contrari, ha empitjorat. Els comentaristes propers a ERC i els que han tornat a la cleda convergent amb el PDeCAT acusen els que no s’empassen el conte de fades de Sánchez de carlins, amb la típica brometa fàcil de barra de bar, sense adornar-se que quan es reclama fer efectiu el mandat de l’1-O s’està exigint als polítics que culminin el que, certament, no es va resoldre el 2017. La independència és l’única via per assegurar que Catalunya no esdevingui una província pobre i marginal de la corrupta monarquia espanyola. Tinc un amic, més convergent que Jordi Pujol, que em diu que ell no vol la independència si després ha de manar ERC. I jo li responc que la vull encara que el primer govern independent estigués presidit per Joan Coscubiela. La independència no és una fita ideològica. És l’instrument que manté vives les nacions que volen regir per elles mateixes les polítiques de benestar que ara més que mai es necessiten. Com a Suècia. Com a Dinamarca. Com a Israel. Com en tants altres països del món constituïts en Estat.

Si no podem defallir per combatre la pandèmia, ¿per què hem de doblegar-nos i renunciar a la independència? No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. El món tan sols canvia amb la lluita. Així doncs, els desitjo el millor per al 2021 i els demano que no es deixin entabanar amb falses promeses.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (162) El que podria passar ara Jordi Galves
Cristina Sánchez Miret
Opinió 2020 Cristina Sánchez Miret