L’amnistia no és l’objectiu. No és que servidor no desitgi la llibertat dels presos polítics. És clar que la vull i la reclamo, tant com la cinquantena de personalitats internacionals que han signat el manifest publicat a The Washington Post i The Guardian promogut per Òmnium. Però l’amnistia només serà possible quan hagi començat de debò una negociació política, que és el que també es diu en el manifest, que aboqui a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. L’1-O és un referent de la lluita per la llibertat, però no és l’instrument per resoldre la qüestió. Els titulars dels diaris emfasitzen que la cinquantena de persones sotasignades del manifest demana l’amnistia per a tots els presoners polítics i represaliats del procés independentista a Catalunya, si bé el que reclamen de veritat a les autoritats espanyoles i catalanes és, literalment, “entaular un diàleg sense condicions per trobar una solució política que permeti a la ciutadania de Catalunya decidir el seu futur polític. Perquè el diàleg sigui un èxit la repressió ha d’acabar i és necessària una amnistia per a totes les persones processades”. El subratllat és meu, perquè l’ordre dels factors en aquest cas és importantíssim. Cal acabar d’una vegada amb la repressió i cal que el diàleg aboqui a l’amnistia. Cap govern espanyol —ni l’actual, que diu ser tan progressista— decretarà una amnistia global abans de començar. L’amnistia s’aconseguirà, doncs, al final del procés negociador.

No som en aquest estadi. Per començar, perquè el govern de coalició de PSOE-UP només pensa en un indult, que tanmateix no afectaria ni els exiliats ni els gairebé 3.000 encausats, i perquè no reconeix l’existència del conflicte i insisteix a reduir-lo a una disputa entre catalans. La tesi que defensava en una entrevista recent l’exconseller Raül Romeva des de la presó de Lledoners hi contribueix. Quan el conseller recalca que l’independentisme “és circumstancial i instrumental” i que l’important és el republicanisme, desenfoca la lluita de la dècada sobiranista per sumar-se a la idea que el problema són els blocs interns a Catalunya. La independència no és un fet secundari que acompanya un esdeveniment principal, el republicanisme. Sense independència no hi haurà República. És clar que a Catalunya hi ha dos blocs, com a Escòcia o com al Quebec, perquè allà i aquí una part de la població vol la independència i una altra no. Voler esdevenir estat fragmenta una societat tant com pugui fragmentar-la la defensa del socialisme o del concert per a les escoles de l’Opus Dei. El conseller Romeva cau en el mateix error que els que posen l’amnistia com a prioritat per a la pròxima legislatura. No és amb els partits unionistes (que inclou els comuns) amb qui s’acordarà res, sinó que serà la força de la ciutadania el que aconseguirà doblegar la resistència unionista a reconèixer, en primer lloc, que l’Estat espanyol té greus dèficits democràtics. Per això la prioritat de l’independentisme ha de ser saber combinar la mobilització ciutadana i la bona gestió governamental. En aquests moments perjudica més l’independentisme el mal govern dirigit per Pere Aragonès, el que ens demostra fins a quin punt un govern presidit per ell seria el súmmum del desgovern, que els efectes de la pandèmia o la suposada divisió política entre partits. A Escòcia la bona gestió de Nicola Sturgeon, que contrasta amb les ximpleries de Boris Johnson, ha fet augmentar el suport als sobiranistes.

Quan el conseller [Romeva] recalca que l’independentisme “és circumstancial i instrumental” i que l’important és el republicanisme, desenfoca la lluita de la dècada sobiranista per sumar-se a la idea que el problema són els blocs interns a Catalunya

El lema de l’Assemblea de Catalunya era ben clar: “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. L’ordre era important. Sense llibertat, o sigui sense una democràcia real, era impossible acabar amb la dictadura. El problema va ser quan l’amnistia es va convertir en una trampa, perquè es van equiparar els repressors amb els represaliats, els franquistes amb els demòcrates, amb la falsa idea que calia acabar amb les dues Espanyes enfrontades durant la Guerra Civil. Els dos blocs d’aleshores. Posar en el mateix sac els revoltats del 1936 i els defensors de la República no tan sols va ser una immoralitat, senzillament es va convertir en un dels grans errors polítics de la Transició. La por al cop d’estat, que finalment es va acabar produint el 23-F, va portar al que ara hem vist cruament: que la monarquia espanyola és un cau de feixistes reciclats a tots els nivells: alts funcionaris, jutges, policies i militars. Rodolfo Martín Villa, que l’any 1977 era un fatxa de pedra picada però que era un home llest, ho va deixar molt clar quan davant les expectatives de canvi promogudes per Adolfo Suárez va declarar a Diario 16 del 17 gener de 1982: “Con la muerte del Caudillo, mi única preocupación era el tránsito de un sistema a otro, y lo importante era el punto de llegada, no el de partida. Mi única preocupación era la consolidación del Estado. El tránsito de un sistema a otro no ha supuesto para mí ningún trauma.” No cal afegir gaire res més. És la reivindicació de la tesi lampedusiana en estat pur. El més bo és que els va sortir bé.

Cal prendre nota de la confessió de Martín Villa: l’important no és el punt de partida, sinó el d’arribada. La vella política s’expressa en un sentit contrari i pretén circumscriure la solució del conflicte a paràmetres antics —acords entre partits—, si bé l’important és aconseguir que els votants de partits unionistes vegin en els partits independentistes la guia i l’instrument —aquest sí, circumstancial, com és evident en el cas de Romeva, que d’ICV va saltar a ERC— per assolir la solució democràtica desitjada: que el vot de tothom resolgui una disputa nacional entre Catalunya i Espanya que ve d’antic. I l’única via per fer-ho és l’autodeterminació acordada. Repetir amb totes les garanties democràtiques el referèndum de l’1-O que va ser alterat pels cop de porra i el boicot actiu dels unionistes. L’amnistia serà llavors la conseqüència del diàleg que ho hagi fet possible. Però, de moment, som molt lluny de tot això. Pedro Sánchez ja ha aixecat la camisa a ERC unes quantes vegades i la famosa taula de diàleg acordada amb els republicans per fer-lo cap de govern està ajornada sine die. Reivindicar l’amnistia ara és una cortina de fum que desvia l’atenció sobre el que quan jo era jove els marxistes en deien la contradicció principal. Sobre el conflicte, per tant.