Avui m’he mirat al mirall, una pràctica que faig cada matí quan em rento les dents. Em cabreja envellir, però les coses han canviat d’ençà que vivia sota la submissió de l’alcohol. En plena caiguda als inferns, vaig estar vuit mesos entrant al bany a les fosques per no veure la meva imatge destruïda. Però avui m’he mirat al mirall i he observat els meus moviments labials mentre pronunciava “m’agrada la fruita”, en un clar homenatge a una política prefabricada per l’establishment madrileny que em provoca molta vergonya aliena. I preparem-nos per al futur, perquè allò del “relaxing café con leche en plaza Mayor” és l’avantsala del que vindrà. I repetint “m’agrada la fruita”, he comprovat que “fill de puta” no encaixa amb la motricitat vocal dels meus llavis. Encaixaria si afegíssim l’adjectiu “gran” a l’exabrupte i dependria, talment, de l’accent. Amb un deix de can fanga, “fill de la gran puta” encaixa millor amb “m’agrada la fruita”.

I mentre deia la frase, m’he sentit ridícul. “Hòstia, Daniel”, m’he dit, “veritablement la política t’ha portat a aquest estat d’evident disfunció neuronal?”. I he pensat en Enrico Berlinguer, en Willy Brandt, en Helmut Kohl, en François Mitterrand, en Jordi Pujol, en Rafel Ribó, en Pasqual Maragall o en Adolfo Suárez, homes d’uns altres temps polítics, en què la fruita era de temporada i el tomàquet tenia gust de tomàquet. Fins i tot en aquells anys, ICV era una altra cosa, menys ecodogmàtica, més eurocomunista i molt menys equidistant. I malgrat que Margaret Thatcher era el genet de l’apocalipsi neoliberal, comparada amb el que hi ha avui, la Dama de Ferro era una estadista pròpia d’uns temps en què la política tenia un rerefons intel·lectual. I no és que Ronald Reagan fos un docte pensador, però comparat amb Donald Trump el podríem considerar un eminent estadista d’uns temps on la política s’escrivia amb majúscules i sense argúcies. Els llops eren llops, i les ovelles, ovelles.

N'estic fins als nassos, de la política i dels polítics actuals. Com a català, estic fins als pebrots de polítics pusil·lànimes com el nostre Honorable, i de perdonavides de fireta que ens varen prometre Ítaca i ens varen fer encallar a l’illa de Perejil, a expenses de la virulència de la tropa de neofalangistes, dirigits, intel·lectualment, per un estadista de cinquena divisió regional anomenat José María Aznar, un altre invent de Miguel Ángel Rodríguez, com també ho ha estat Isabel Díaz Ayuso. Alguna cosa deu tenir aquest MAR, capaç de convertir els pans en peixos o els cogombres en melons. Ell és l’establishment, el més llest del Far West i amb una ètica més propera a Torrente que a Harry el Brut. A l’Espanya de MAR, Harry Callahan seria considerat un marxista.

Una cosa que m’embadaleix és la capacitat de Galícia per parir polítics ancorats a la dreta extrema i deontològicament vomitius. L’última bèstia és Miguel Tellado, natural de Ferrol, encara que ell, en la intimitat, es deu vanagloriar d’haver nascut a El Ferrol del Caudillo. Els gallecs com Tellado saben molt bé si pugen o baixen, i quina és l’escala perfecta per estendre la seva putrefacció ideològica. Si hagués nascut abans, el polític del PP hauria estat un perfecte diputat de les Corts franquistes, i un bon candidat per convertir-se, més tard, en un dels pares de la Constitució.

A la nostra dissortada terra tenim polítics pusil·lànimes al capdavant del govern de la Generalitat, i una oposició que construeix repúbliques imaginàries

Això de la política espanyola és com l'F1 i Montmeló. Per molt esforç que hi posem, per moltes negociacions i que els nostres polítics diguin que hi estan treballant, l’establishment aconseguirà que Madrid es quedi la Fórmula 1. Ja sé que a molta gent no li agrada l'F1, però és un exemple clarificador de la nostra feblesa. Perquè, com a català, tinc la sensació que sempre apostem al 17 i al vermell, i sempre surt el 36 i el blau. Espanya és un país tancredista, dissenyat perquè tot giri al voltant d’un rei ultradretà.

I quan acabo de dir “m’agrada la fruita”, comprovo que he deixat una taca de baf al mirall, que desapareix tan ràpidament com la meva insurrecció espontània. Amb els polítics catalans que ens han tocat, em sento amb una indefensió altament castradora. I el problema és que a mi em varen ensenyar que la política era important, i que d’un sol vot —el meu, el teu, el seu— depenia l’equilibri moral d’un país que, ens deien, estava en plena construcció democràtica després d’una Transició modèlica. Malauradament, tot era teatre i pur simulacre. 

I davant d’aquesta Espanya que afilia gent racialitzada —antigament coneguts com a negres— a partits neonazis que tenen el poder miraculós de regalar carnets de bons i mals demòcrates, i davant d’aquesta Espanya que treballa per fer del kilòmetre zero allò que va somiar el Generalísimo, a la nostra dissortada terra tenim polítics pusil·lànimes al capdavant del govern de la Generalitat, i una oposició que construeix repúbliques imaginàries com els nens que edifiquen castells de sorra a la platja. Davant d’aquesta Espanya, tota la casta política catalana sorgida del procés hauria d’haver fet un pas al costat per deixar lloc a una nova fornada de polítics per engrescar una tropa que, com jo, encara considera la democràcia l’única possibilitat de salvar el mobles identitaris. Una altra Ítaca. Les noves generacions són encara més mediocres.

I quan arribin al poder el PP i Vox, què farem? Jugar al 17 i al vermell i perdre? La imatge del Molt Honorable Salvador Illa al Japó és molt representativa. Al pavelló de “Cataluña” hi va haver una bailaora flamenca i olé. Ho sento pel Molt Honorable: si hagués nascut a Fraga, hauria pogut aspirar a la presidència del govern d’Espanya.

Tot plegat és una gran merda. I perquè m’agrada la fruita de temporada i que el tomàquet tingui gust de tomàquet, continuaré votant partits demòcrates i catalanistes, perquè representen els valors que em varen ensenyar a casa. Aquells que mai no em conduiran a lliurar el meu vot a Aliança Catalana, encara que, de vegades, de ganes no me’n falten. El partit de Sílvia Orriols és com una formació de la marca ACME. Ja m’entenen: el coiot, el correcamins... mic, mic i... bum!!!