Fa uns quants anys, un bon amic del deep state espanyol em contà que els exemplars més interessants del BOE són aquells que es publiquen el juliol i l’agost; a saber, mesos en què el govern central anuncia els aspectes més polèmics de la seva acció legislativa (els indults, per exemple), conscients que la majoria del comú, incloent-hi els periodistes, estarà molt més ocupada triant hotelets rurals de muntanya per escapar de la canícula o fent el mec a l’Empordà que no pas interessats a seguir l’actualitat, ni molt menys indignar-se. Hi pensava fa ben poc quan sabíem que Pedro Sánchez ha aprofitat que no du corbata per compartir l’aprovació en Prestissimo de l’avantprojecte de llei d’Informació Classificada, un corpus legal que les elits madrilenyes deuen haver barrinat durant mesos i que, per cosis de la vida, el presidente espanyol ha decidit noticiar des de la piscina.

El gest és perfectament comprensible car, amb l’excusa de superar una legislació franquista, el PSOE posarà una capa de silenci en els secrets d’estat dels últims 50 anys (en alguns casos, amb pròrrogues de 10 més), assegurant-se que fenòmens com ara el tauler d’escacs del 23-F o el terrorisme d’estat contra ETA quedin perfectament guardats a la nevera del silenci i que, en definitiva, no es pugui inculpar en vida cap dels protagonistes d’afers de guerra bruta. Ras i curt, a Espanya els secrets d’estat seran una cosa d’historiadors i guionistes de Netflix (sense subtítols en català, of course). Poc importa que potències ben geloses dels draps bruts com ara els Estats Units tinguin límits de vint anys per desclassificar documents (25, en la majoria de democràcies europees), perquè aquí l’important de tot plegat és que Tejero o Felipe González puguin morir amb el puro a la boca.

 Aquí aprovem pressupostos i mantenim governs que institucionalitzen l’opacitat en la guerra bruta contra els nostres propis representants. Aquí, aplaudim l’agost d’Estat i demanem un referèndum a la maquinària que és directament responsable de trinxar-nos (encara més) la memòria de la repressió.

Si es viu al regne d’Espanya caldrà prendre’s les coses amb filosofia i alimentar molt bé la quitxalla, perquè això nostre (les clavegueres de l’Operació Catalunya contra l’independentisme, vull dir) no podrà desclassificar-se fins als anys setanta del segle XXI. Així doncs, fillet meu, abans del 2072 t’hauràs de divertir amb un CD dels millors èxits del comissari Villarejo i va que te matas. Al seu torn, i com es pot imaginar tothom i totdon, aquest avantprojecte (i la consegüent legislació) comptarà amb el suport del PP en un cas d’amor bipartidista a primera vista i perdoneu-me el rodolí, perquè en afers d’estat aquí tothom balla la conga al mateix tempo. A mi l’afer en qüestió em sap greu, i no pas per un tema de longevitat, sinó perquè de tots els documents classificats m’interessarien especialment les negociacions dels indults amb els presos polítics i la partitocràcia indepe.

Però el que jo o quisvulla pensi tant li fot, perquè l’objectiu d’un nou agost d’Estat és segellar el secretisme de la Transició i de la lluita contra l’independentisme. I què n’opinem, de tot això, aquí a la tribu? Doncs, com així feia recentment l’inefable Joan Tardà en conversa amb Gemma Nierga, aquí ens dediquem a agrair els indults del PSOE als presos polítics (“oli en coixinets”, els anomenà el Sèneca d’ERC) perquè van facilitar la taula de diàleg. Aquí, en definitiva, aprovem pressupostos i mantenim governs que institucionalitzen l’opacitat en la guerra bruta contra els nostres propis representants. Aquí, diguem-ho encara més cruament, aplaudim l’agost d’Estat i demanem un referèndum a la maquinària que és directament responsable de trinxar-nos (encara més) la memòria de la repressió. No em diran que això d’ésser català no és una cosa digna del més alt estudi científic.

A l’espera de secrets d’estat que en el fons ja podem imaginar, doncs, continuarem escrivint sobre aquesta nostra corrupta i entranyable classe política. De la sordidesa només te’n cures a força de treballar, i és per això que durant l’agost continuaré escrivint a ElNacional.cat com faig sempre. Bones vacances, si en feu, estimats lectors.