La paradoxa dels guanyadors. Els dos partits que acumulen el 53 % del vot a Castella i Lleó són els que tenen més convulsió. Després de la cita electoral, el tauler més agitat és el de la dreta. El PP necessitava una victòria rotunda en un cicle autonòmic dissenyat per la direcció nacional de Gènova. A Extremadura, María Guardiola va perdre uns 8.400 vots i, a l'Aragó, Jorge Azcón va baixar dos escons.​ Cap de les tres cites ha complert l'objectiu al complet de Gènova. Una cascada electoral per desgastar Pedro Sánchez de cara a forçar un avançament de les generals i deslliurar-se de Vox. 

Amb les dues primeres victòries autonòmiques, el PP havia aconseguit engreixar Santiago Abascal i reforçar-lo, precisament, de cara a les generals. En guanyar en vots, percentatge i escons, Alfonso Fernández Mañueco per fi ha equilibrat la balança dels populars de cara a formar governs i mesurar forces en les negociacions. Dona oxigen a l'estratègia de Feijóo, igual que Pedro Sánchez ha omplert el buit amb l'agenda internacional. En aquest impàs, ¿Vox deixarà de tenir la paella pel mànec? No. Però almenys han recalculat la seva estratègia i Abascal ha hagut de comprometre's a desbloquejar els governs. 

Vox insisteix en polítiques i terminis, no cadires. Però la realitat és que demanaran conselleries. Extremadura és el bloqueig més gran, per la mala relació del soci de Vox, Óscar Fernández. Tot i això, està a punt de tancar-se. María Guardiola surt molt desgastada del procés. Tot i que serà investida presidenta, al PP hi ha qui especula amb la seva sortida abans no acabi la legislatura. Mañueco té la sort del candidat. Tot i que els pactes es tanquen a Madrid, el perfil baix Carlos Pollán, anterior president de les Corts, es va distanciar de l'exvicepresident Juan García-Gallardo.

La incògnita continua sent quines polítiques vol imposar Vox. Les negociacions es desenvolupen en la màxima discreció, però el seu últim decàleg de mesures continua en l'aire: exaltació de símbols franquistes, oposició a Mercosur, retallades en cooperació, rebuig al repartiment d'immigrants, derogació de lleis LGTBI i eliminació de subvencions a sindicats, entre d'altres. Res que el PP no hagi acceptat abans.

El dilema de Vox és un altre. Ha passat d'una conjuntura en què tots els escenaris jugaven a favor seu a una en què cada moviment comporta un cost. Si bloqueja governs, aquest sòl electoral del 17 % se li pot girar en contra: els seus votants es demanaran per a què serveixen. És el precedent i l'efecte Ciutadans, quan va perdre 47 escons després de negar-se a pactar amb el PSOE a la repetició electoral del 2019. 

Vox ha passat d'una conjuntura en què tots els escenaris jugaven a favor seu a una en què cada moviment comporta un cost

Però governar tampoc no és innocu. Entrar en executius autonòmics implica assumir contradiccions en l'avantsala de les generals. Entre el bloqueig insostenible i el desgast de la gestió, Vox es mou en un equilibri molt més incòmode del que tenia abans de Castella i Lleó. Tot sumat a la frenada i la sensació de topall en no arribar a la barrera psicològica del 20%, la fita on es troben altres extremes dretes d'Europa (Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Romania…). Trencat el relat de l'onada imparable, Vox és un soci imprescindible però subordinat al PP. La “crossa”, que deia el candidat socialista Carlos Martínez. 

Les guerres internes després de les expulsions del portaveu a Madrid, Javier Ortega Smith, i el candidat murcià, José Ángel Antello, deixen Vox amb un front intern obert en què poden sorgir denúncies, batalles judicials i ajustos de comptes. Els caiguts han estat a la zona zero, la fundació de Vox, coneixen els comptes, les amargors, les guerres soterrades. Una amenaça latent en un partit on sovint els que en surten deixen oberta la sospita d'irregularitats en el si de Vox. 

I després hi ha les restes. Els tres escons potencials a Castella i Lleó mostren que Vox competeix contra l'esquerra, intentant sumar transferències de totes bandes, i també davant la seva pròpia fragmentació radicalitzada. Els 24.000 vots de Se Acabó la Fiesta han frenat la pujada i l'escalada cap al 20%. 

Res no indica que hi hagi calma en els pactes ni en els governs. És possible que trenquin o tinguin la temptació de trencar-ne algun abans de les generals. Vox necessita no ser SUMAR, desdibuixar-se dins de governs on no poden créixer. Per molt digne que s'hagi posat Feijoó, la realitat del PP és que la seva governabilitat passa per Vox. La veritable victòria encara està per decidir, perquè ara comença la negociació i hi haurà guanyadors i damnificats.