Veure actualment anuncis de llocs de vacances, amb piscines curulles d’aigua per tot Catalunya, fa com a mínim mal a la vista. Més encara quan un ve d’una part del país en què tantes generacions han treballat pel regadiu de la seva terra i que ara estan patint els efectes d’una sequera extrema.
El de la sequera no és un problema local sinó global que va a remolc del canvi climàtic. Hi ha qui assegura que és d’una magnitud que no es produïa des de fa 500 anys i que anuncia una mena de “guerra per l’aigua” entre el consum urbà i el consum agrícola, provocada per l’escassetat. Plou menys, ho fa amb més desordre, fa més calor i es necessita més aigua si continuem fent les coses com en l’època d’abundància. El problema es dona a Alemanya, a Itàlia, a França, a Portugal, a Mongòlia... i a casa nostra.
Una mostra de la gravetat de la situació la tenim en l’estat dels embassaments, aquests enormes dipòsits d’aigua des d’on s’alimenta el consum urbà, industrial i agrícola, a part de pous i mines. Lamentablement, fa anys que les entrades d’aigua als nostres pantans són més petites que les sortides, de manera que, a nivell de país, es troben en el 21,4% de la seva capacitat. Al Baix Camp, per exemple, el sistema de Riudecanyes i Siurana estan al 4,6% l’un i al 4,5% l’altre, d’una capacitat conjunta de 17,5 hm3. El cinturó ja va estret a tot arreu, incloses les conques que s’alimenten del Pirineu, però al Baix Camp ja no li queda cap forat.
Hem entrat en l’era de la frugalitat hídrica, de la consciència que l’aigua és un recurs escàs i (amb l’escalfament) cada vegada més limitat
Si a la manca de pluges se li afegeixen les temperatures extremes que patim, el panorama agrícola és bastant desolador. Agafeu com a exemple l’enfonsament de la producció d’oliva i d’oli, que ja es fa evident en els preus al supermercat i que han convertit el producte en una mena d’"or líquid”. Cal tenir present que a les conques internes de Catalunya (sense considerar les que fan cap a l’Ebre) els usos agraris (de reg i ramaders) absorbeixen uns 380 hm3 en un any normal, és a dir, uns 403 litres per càpita i dia. Si hi afegíssim l’aigua de les conques de l’Ebre, aquest consum s’enfilaria fins a més de 900 litres per persona i dia. Així, l’agrícola és, a distància de la resta, el primer consumidor d’aigua de Catalunya.
Aquest estiu, en un poble del Baix Camp que conec bé, un pagès que no tingués aigua al pou i contractés una cisterna de 7.000 litres, s’havia de gastar 90 € (no pel valor de l’aigua en si, sinó pel servei de portar-te-la al mas). Això vol dir 13 € el m3 o 1,3 cèntims el litre (perquè el lector se’n faci una idea, el cost de l’aigua del pantà en un any normal fins al 2021 era de 6 cèntims... els 1.000 litres). Si el comparem amb el consum urbà d’una casa a Barcelona, amb un consum precisament de 7.000 litres, el preu és de 40 €, és a dir, 0,57 cèntims el litre. O sigui, que l’aigua de dutxar-se, rentar la roba i rentar els plats, en una situació de sequera extrema com patim, va a meitat de preu que l’aigua de regar, portada en cisterna a la finca. Vol dir això que, o l’aigua de casa és barata o l’aigua de regar, amb aquests preus, fa inviable qualsevol cultiu.
El segon consum més important d’aigua en les conques internes és l’ús domèstic, que suma 294 hm3 l’any, és a dir, uns 114 litres persona/dia; el tercer és el sistema productiu no agrari (indústria i serveis), que demanda anualment 209 hm3. En total, només de conques internes, Catalunya consumeix una mica més de 1.000 hm3 l’any, i si se li sumen els de les conques de l’Ebre, ens enfilem fins als 1.500, és a dir, tot plegat prop dels 200 litres per persona i dia.
La sequera ha posat en evidència la necessitat de reduir el consum hídric per adaptar-se a una situació que sembla que es quedarà entre nosaltres. Això vol dir que cal esperar forts augments del preu de l’aigua. Potser en l'àmbit domèstic, de la dutxa, la rentadora i el rentavaixella, hi ha poc recorregut d’estalvi (a Barcelona i àrea metropolitana són prop de 100 litres al dia, molt per sota de zones comparables internacionalment). Sí que n’hi ha en el reciclatge, en les piscines, en els camps de golf i altres usos no essencials, on l’aigua haurà de tenir preus molt més alts. Tanmateix, on hi ha més recorregut és en el sector productiu, especialment l’agrícola i en la distribució, on es perd massa aigua. Caldrà una racionalització extrema dels sistemes de reg (desterrant el reg a manta), la implantació de varietats vegetals resistents a la sequera o consumidores de poca aigua, control de les extraccions d’aigua de pou, entre altres.
En definitiva, hem entrat en l’era de la frugalitat hídrica, de la consciència que l’aigua és un recurs escàs i (amb l’escalfament) cada vegada més limitat. La nova cultura de l’aigua que s’imposarà per força ens interpel·la en un recurs que fins ara la major part de catalans mai havien pensat que era un recurs escàs. I resulta que ho és... i que ho serà encara més.