La política coneix poques humiliacions més grans que la d'haver de signar el que s'ha jurat combatre. Pedro Sánchez va prometre durant anys retornar el president Puigdemont davant els tribunals espanyols; el seu govern va sostenir que l'amnistia no cabia a la Constitució, ho van dir els seus ministres, ho va escriure el seu partit en documents oficials i ho va repetir ell mateix tantes vegades com li van preguntar; el seu ecosistema mediàtic —una autèntica cort de corifeus perfectament sincronitzats— va dedicar la legislatura sencera a la caricatura del "pròfug", que no era tal; i el novembre de 2023, aquest mateix Pedro Sánchez va enviar el seu secretari d'Organització, Santos Cerdán, a Brussel·les a signar amb Junts un acord que inclou el concepte lawfare —del qual ara volen apropiar-se per salvar els mobles— i el compromís d'una llei d'amnistia. Convé explicar a poc a poc com s'arriba a aquesta foto, perquè no s'hi arriba per generositat: s'hi arriba per la derrota de Pedro Sánchez i el seu projecte personalista.
Convé recordar, a més, amb quins mètodes es va lliurar aquella campanya, perquè la ferocitat no va ser només retòrica. Contra el president Puigdemont i el seu entorn es va desplegar tot el repertori: euroordres successives dissenyades per caçar-lo en trànsit, pressions diplomàtiques sobre els Estats que es negaven a lliurar-lo, i un espionatge massiu amb el programa Pegasus —desenes de dispositius de l'entorn independentista intervinguts, segons va documentar Citizen Lab el 2022, amb advocats de la defensa inclosos entre els objectius— que va convertir en política d'Estat el que en qualsevol democràcia homologable hauria estat un escàndol terminal i, per si no n'hi hagués prou, tot això amanit amb procediments penals secrets per condicionar el president a través del seu entorn i fins i tot del seu advocat. Tot això, sostingut durant anys, no va aconseguir el seu objectiu. I com que no ho va aconseguir, calia passar de la caça a la taula.
Les urnes del 23 de juliol de 2023 van deixar una aritmètica inapel·lable: sense els set vots de Junts no hi havia investidura possible. Però l'aritmètica explica l'ocasió, no el resultat. El que explica el resultat és tot el que aquesta sèrie ha anat explicant. Si les euroordres haguessin prosperat, si el president hagués estat lliurat o s'hagués lliurat voluntàriament per cansament o per buscar una millora en la seva situació personal, condemnat o simplement doblegat, no hauria existit res a negociar ni ningú amb qui fer-ho: hi hauria hagut un indult paternalista i una rendició agraïda. Es negocia amb qui conserva alguna cosa que necessites i que no has pogut arrabassar-li. Sis anys de victòries europees havien convertit el suposat "pròfug" en un actor polític indestructible per la via judicial, i aquesta indestructibilitat, guanyada sentència a sentència, és la que es va asseure a la taula de Brussel·les. Primera lliçó de l'acord: només negocia amb tu qui no ha aconseguit destruir-te.
Sis anys de victòries europees havien convertit el suposat "pròfug" en un actor polític indestructible per la via judicial, i aquesta indestructibilitat, guanyada sentència a sentència, és la que es va asseure a la taula de Brussel·les
La teoria de la negociació ho formula amb una precisió que sembla escrita per a aquest cas: els Estats no negocien conflictes d'aquesta naturalesa quan es convencen, sinó quan el conflicte madura; és a dir, quan ambdues parts queden atrapades en un empat que a les dues fa mal i una comprèn que ja no pot imposar-se. Zartman ho va anomenar "mutually hurting stalemate", l'empat mútuament dolorós. Construir aquest empat va ser, exactament, la feina política d'anys d'exili: fer que la via del càstig resultés cada vegada més costosa —cada euroordre perduda, cada sentència europea, cada dictamen de l'ONU encaria la factura— fins que negociar sortís més barat que continuar perseguint. Qui cregui que la taula de Brussel·les la va produir l'atzar aritmètic confon el detonant amb la càrrega: l'aritmètica la va posar el 23-J; la maduresa del conflicte l'havia fabricat, peça a peça, una estratègia política dissenyada i sostinguda pel president Puigdemont quan gairebé ningú hi apostava.
L'acord del 9 de novembre de 2023, signat per Cerdán i Jordi Turull, conté dos reconeixements d'importància desigual. El primer, l'amnistia: el compromís d'aprovar una llei que extingís la responsabilitat pels fets vinculats al procés. El segon és més corrosiu per al signant: la referència expressa a les situacions compreses en el concepte de lawfare o judicialització de la política. El partit del govern d'Espanya estampava la seva signatura sota la constatació que a Espanya s'havia fet guerra judicial contra un adversari polític. Tot el que anàvem denunciant des de feia anys davant tribunals belgues, alemanys, escocesos, italians i europeus —i que tants van qualificar de deliri o de propaganda— quedava certificat per la signatura de l'adversari. I el mecanisme de verificació amb acompanyament internacional, amb un diplomàtic estranger coordinant les reunions entre les parts, afegia l'escenografia característica dels conflictes que un Estat no aconsegueix resoldre per si sol.
La reacció corporativa va confirmar el diagnòstic millor que mil al·legats. Les quatre associacions judicials van emetre un comunicat conjunt inèdit contra la sola menció del lawfare, i una dotzena de vocals del Consell General del Poder Judicial en funcions va sortir en tromba. És una manera curiosa de refutar la judicialització de la política: mobilitzar-se políticament, en bloc i sense distinció de sensibilitats, contra un acord polític. Si el terme fos una fantasia conspirativa, la indiferència hauria estat prou; la virulència de la resposta va mesurar millor que qualsevol informe quanta veritat contenia, en aquest cas concret, la paraula.
La història acaba de demostrar que les portes les va obrir la resistència, no la genuflexió, i que sense la posició de força construïda a Europa mai no hauria existit ni acord ni amnistia
El 16 de novembre de 2023 Sánchez va ser investit amb 179 vots. El que va seguir és conegut: una llei d'amnistia aprovada el maig de 2024 després d'un any d'obstacles —tensionada per la laxitud d'aquells que volien qualsevol llei d'amnistia i els que plantejàvem que només valia una que no deixés ningú fora—, amb la dreta judicial i política empenyent en contra i amb el mateix govern espanyol administrant els temps amb més càlcul que convicció. Sobre aquesta llei i el seu periple europeu en parlarem dilluns que ve. Avui vull aturar-me en el significat polític del moment, perquè és la posada en evidència més gran que ha patit Pedro Sánchez en tota la seva trajectòria: obligat a reconèixer per escrit el que havia negat, forçat a legislar contra el seu propi relat i retratat davant els seus, que havien comprat la tesi del "pròfug" i van despertar un dilluns amb el "pròfug" convertit en suport prioritari d'investidura. Un govern existent gràcies a l'amnistia mentre les seves terminals mediàtiques explicaven que la concedia per magnanimitat i vocació de concòrdia. La veritat és més senzilla i incòmoda: la necessitava ell. La ferocitat de la campanya prèvia —els anys d'exhibició del president com a peça de caça— no va fer més que engrandir l'evidència de la rectificació.
Als dos costats d'aquesta taula van quedar retratats, a més, els de sempre. D'una banda, els de la cessió permanent, que feia anys que predicaven que resistir era una quimera, que l'exili era una extravagància i que només l'acceptació submisa de la justícia espanyola obriria portes: la història acaba de demostrar que les portes les va obrir la resistència, no la genuflexió, i que sense la posició de força construïda a Europa mai no hauria existit ni acord ni amnistia. De l'altra, els maximalistes, els professionals de la indignació, els "trumpistes" de sempre, que van denunciar l'acord com a traïció mentre continuaven sense guanyar un plet, sense alliberar un pres, sense arriscar un pèl i sense moure una coma del BOE; alguns gaudeixen avui d'una amnistia que van combatre amb més energia que el mateix estat que els perseguia. La determinació negocia; la impotència es limita a opinar sobre les negociacions alienes.
Va ser allò un triomf complet? No, i convé dir-ho amb la mateixa claredat. Un acord polític és paper mullat fins que es compleix, i aquest es va signar amb un soci expert en incompliments. La llei va trigar mesos entre maniobres dilatòries i trampes jurídiques; el Suprem acabaria inventant una relectura del benefici patrimonial per excloure la malversació i mantenir vives les ordres de detenció; el Constitucional administraria els temps dels emparaments amb la vista posada al calendari de la Moncloa. L'exili va signar sabent tot això, perquè la sensatesa consisteix a cobrar les victòries possibles sense renunciar a les pendents. Quedava l'última batalla, la definitiva, en l'únic terreny on l'Estat espanyol ja no mana: Luxemburg. De com va acabar —de com havia d'acabar, perquè estava al disseny des del primer dia— en parlarem dilluns que ve, en el tancament d'aquesta sèrie i d'un estiu que és el preludi del que li ve a sobre a Pedro Sánchez, el principal retractor i aval de l'amnistia.