És cert que Artur Mas ha estat un polític amb mala sort. Set anys a l'oposició malgrat les seves victòries electorals (hola, Mariano Rajoy) i tan sols cinc al govern per acabar cedint la presidència de la Generalitat com a única via per desactivar l'extremisme cupaire, són dades irrefutables. Però precisament per això, per la sorprenent capacitat de resistència acreditada per l'expresident contra vent i marea, pot ser que sigui una sort per a CDC que sigui Artur Mas, i no un altre dirigent o grup de dirigents, qui piloti en aquest moment la reconversió del vell pal de paller pujolista en punta de llança de la nova centralitat catalana. En un nou Partit de Catalunya que pugui aspirar a articular les majories imprescindibles per saltar la paret del dependentisme.

El futur Partit de Catalunya haurà de ser “propietat” de la gent o no serà; és temps de lideratges, no de cabdillatges; de jugar net, no d'amagar els cadàvers a l'armari

La nova CDC necessita dir adéu a la vella i si pot ser demolir-la fins als fonaments. CDC, millor dit, la bona gent de Convergència, s'han guanyat amb escreix un enterrament amb honors del partit-moviment que va fundar Jordi Pujol. Però la cerimònia haurà de ser, per força, breu. El futur Partit de Catalunya, si és que d'això es tracta i no de sotmetre's a un lífting lampedusià més o menys profund, haurà de ser “propietat” de la gent o no serà; és temps de lideratges, no de cabdillatges; és temps de jugar net, no d'amagar els cadàvers a l'armari; és temps d'obrir les portes i les finestres a una societat que està farta dels polítics, no de la política, perquè encara és capaç d'imaginar-se lliure. És temps de present continu en mutació contínua: ni d'arcàdies irrecuperables, perquè mai no van existir, ni de futurs inabastables, perquè ja seran altres futurs quan el vaixell arribi a port.

Aquest repte, dir adéu a CDC per reconnectar amb l'espai que demana una nova CDC capaç de transcendir-se a si mateixa, només es pot plantejar des del centre del tauler, com diria Pablo Iglesias, però sense perdre de vista tots els flancs, tot el camp de joc. L'ERC d'Oriol Junqueras en bona lògica (antiga) aspira a ocupar la mateixa posició que CDC ha retingut des de fa 35 anys, la centralitat de la sobirania, en versió “esquerra nacional”.

El vell esquema dicotòmic de la pugna CDC/CiU-ERC per l'hegemonia del catalanisme pot ser que també necessiti una profunda revisió.

No obstant això, el vell esquema dicotòmic de la pugna CDC/CiU-ERC per l'hegemonia del catalanisme pot ser que també necessiti una profunda revisió. M'aturaré en això perquè intueixo que aquesta qüestió incidirà de manera determinant tant en l'èxit o en el fracàs de l'operació plantejada ahir per Mas davant del consell nacional de CDC com en les lògiques expectatives d'ERC de liderar el procés independentista. Si del que es tracta és d'ampliar la base de la sobirania, la legítima batalla entre CDC i ERC —ara en stand by— també haurà de ser replantejada en la seva formulació clàssica.

Una de les grans lliçons que ofereix el big bang al qual ha assistit en els últims mesos la política catalana és que el 27S ni la llista unitària de JxSí va permetre a ERC ampliar suports a l'independentisme per l'esquerra (si bé va frenar la confluència Catalunya Sí que es Pot, la CUP va triplicar resultats i el PSC va sobreviure), ni a CDC superar les fronteres electorals del vell pujolisme en l'electorat d'“ordre” (UDC va quedar fora del Parlament, però va reunir 102.000 vots que haurien permès a JxSí independitzar-se de la CUP). I, tanmateix, les llistes separades ERC-CDC en les generals del 20D de comú acord, tampoc no van possibilitar el contrari: més aviat van diluir l'efecte unitari sobre les bases sobiranistes aconseguit malgrat tot el 27S, van deixar molta gent a casa, i —amb la falsa abstenció de la CUP pel mig— van facilitar el rearmament del colauisme amb la victòria en vots i escons d'En Comú Podem.

En termes de procés, la creació d'una nova força central, liberaldemòcrata i socialment avançada, com es proposa Mas, és condició necessària però no suficient

En termes de procés, la creació d'una nova força central, liberaldemòcrata i socialment avançada, com es proposa Mas, és condició necessària però no suficient. Perquè el sobiranisme guanyi el pròxim plebiscit (li va faltar molt poc) haurà de dir adéu a una CDC, i potser també a un Artur Mas, els hereus de la qual, les cares noves a les quals posava nom ahir Marta Lasalas a El Nacional, hauran de combinar la desconnexió externa amb la reconnexió interna. El desafiament, però, és molt més gran. En termes de relat, de com-hem-arribat-aquí, també s'haurà de dir adéu a una certa ERC. L'espai compartit entre convergents, republicans i independents en el Govern que presideix Carles Puigdemont i en el grup plural de Junts pel Sí, en ajuntaments i en organitzacions sobiranistes, hauria de facilitar aquesta reflexió en clau de procés, més allà de la (legítima) pugna electoral i la imprescindible diferència ideològica.

Sens dubte, els d'Oriol Junqueras estan en condicions de substituir l'actual CDC desfonada i fins i tot ser primera força (amb permís de l'àrea metropolitana). Però dubto que puguin afrontar en solitari el combat contra aquest “nou PSC” que s'està coent als despatxos de l'Ajuntament d'Ada Colau i que tanta curiositat desperta en influents despatxos de la zona alta de Barcelona per motius més que obvis. Sí, la política (catalana) fa estranyes confluències (de llit). El desig és el motor de la història (Lyotard, Deleuze). I qui és capaç de transcendir-se, reinventar-se i confluir primer, guanya.

(FOTO: Artur Mas al consell nacional de CDC d'aquest dissabte / EFE)