El debat sobre la calor d’aquests dies ens porta, sense voler, a repensar què hem de fer per adaptar-nos a les noves condicions climàtiques. El debat ja no pot ser si hi ha canvi climàtic, perquè sempre, d'ençà que en tenim registres, el clima canvia. Tampoc podem insistir gaire en les causes, perquè —sense negar la influència de l’home, ni la dels mateixos factors climàtics, com el fenomen del Niño— el problema, malauradament, ja és un altre. És obvi que tot el que fem per reduir emissions a tots els nivells serà benvingut. Però no podem fer creure ingènuament que amb això n’hi haurà prou. La ciència treballa sobre dades passades i fa les prediccions més pertinents possibles. En entorns complexos i canviants, això esdevé incert per definició. Per tant, soc fermament partidari de preparar-nos pel canvi climàtic més enllà del que ens diguin els científics, que sempre ajuda. I no per a tothom voldrà dir el mateix. Per exemple, a França, el debat anirà sobre l’ús de l’aire condicionat. Us asseguro que patir els 40 graus a París aquests dies no ha estat el mateix que a Barcelona. Pregunteu, si teniu amics a la capital francesa, i veureu com molt pocs parisencs tenen aires condicionats. Passa el mateix amb molts dels seus vehicles. Aquí es fa difícil pensar que algú que vulgui aire condicionat no es gasti els 200 euros que val un pingüino a Amazon per sortir del pas. I segur que convindreu amb mi que hem arribat a excel·lir en les converses amb els amics sobre com fer servir l’aire condicionat a les nits. Superem, doncs, el debat de si a partir dels 45 graus ja no podrem tenir ni aire condicionat. Això és un fet científic. Pensem en com adaptar-nos a la calor que provoca el canvi climàtic a Catalunya.
El meu pronòstic sobre l’adaptació al canvi climàtic és que deixarem de flagel·lar-nos per culpa de les emissions. Perquè ens està passant com al conte del pastoret mentider. Hem anat avisant tantes vegades que vindria el llop, esgrimint pronòstics fatalistes del que succeiria si les temperatures mitjanes pujaven 1,5 graus, que sobreviure al juliol més tòrrid de la història no ens sembla tan terrible. Estem, durant aquest mes de juliol, 3, 4 o 5 graus per sobre de les mitjanes històriques dels darrers cinquanta anys, i el món no s’acaba, només és una mica més pesat. És clar que ens hem de continuar preocupant per reduir les emissions, no caldria sinó, però ens comencem a centrar en el debat molt més prosaic de com fer-ho per fugir de la calor.
Acabarem, a còpia de passar calor, per acostumar-nos-hi
Per això també pronostico un nou fenomen de segones residències a llocs insospitats d’Escòcia o dels països nòrdics, que veuran així com el turisme envaeix progressivament les seves tranquil·les i oceàniques platges. Alguns encara recordem com era la Costa Brava del final dels anys seixanta o el Menorca dels inicis dels vuitanta. On és el problema? Si en menys de vint anys som capaços de convertir les caletes més solitàries en ressorts massius d’aspirants a gamba, per què a les costes ara gèlides del mar del Nord no podrem acabar veient el mateix fenomen invasiu? El turisme és com una bancada de peixos que es mou per inèrcies col·lectives en funció de les ofertes que gestionen operadors amb una potència de convocatòria que no ens podem ni imaginar. I en l'imaginari col·lectiu, estic segur que les bones temperatures formaran part del reclam més apreciat pels peixets turistes de totes les races i condicions. Personalment, ja tinc decidit on passaré la major part dels mesos de juliol, agost i, si puc, setembre: per damunt del paral·lel 54 de latitud nord. Perquè ens en fem una idea, Barcelona es troba al paral·lel 41 i París, al 48. Nord enllà, on com deia Espriu, "diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, desvetllada i feliç". I jo hi afegiria "i on els estius són més fresquets".
Finalment, pronostico una normalització de la calor percebuda els mesos d’estiu. Ho acabarem trobant normal. Si consulteu dades meteorològiques, veureu que les temperatures desmesurades d’aquest mes de juliol a Barcelona no són més que les temperatures que han tingut de mitjana a Sevilla durant aquests darrers vint-i-cinc anys. Acabarem, a còpia de passar calor, per acostumar-nos-hi. Tal és el grau increïble d’adaptació del nostre cervell a la realitat. Però el meu cervell, com el de molts dels catalans, encara està en procés d’adaptació. I, ara per ara, només està somiant en les vacances per damunt del paral·lel 54.