Després d’anunciar que potser tornaria al món de la cosa pública i de fer veure que aturava un desnonament al Camp d’en Grassot, assajant un vals sense estirabots amb els Mossos, Ada Colau ha aprofitat una aparició tertuliana (en un d’aquests programes de La2.cat que no veu ni puto Déu, però que corren per xarxes... i així ja fan el fet) per confessar-nos que recentment s’ha vist obligada a marxar del seu pis de tota la vida per compartir habitatge amb un familiar. A casa encara no ens hem refet de l’esglai, i no pas perquè una antiga capatassa de la nostra capital hagi de compartir pis, sinó sobretot perquè la mala llet cruenta del capitalisme l’obligui a fer-ho amb un consanguini. De fet, l’Ada hauria pogut afegir més dramatisme a la situació reblant el clau de la història i, per molt que la narrativa fos inventada, confessar-nos que compartir lavabo amb el cunyat és molt pitjor que ser desnonada.
Com a especialista en la filosofia colauista, m’ha plagut molt veure que l’Ada continua fidel a la seva filosofia política, eminentment vivencial. Això es tradueix en el fet que, davant de qualsevol debat, l’antiga alcaldessa no s’inclini a compartir un programa, sinó sobretot a fer-nos partícips del seu patiment o circumstància. De la mateixa forma amb la qual s’erigí en defensora dels drets queer recordant-nos que, de joveneta, havia conegut bíblicament persones amb vagina, ara Colau no disposa de cap pla integral per redreçar el tema de l’habitatge a Barcelona, però ha exercitat la retòrica perquè veiem com el pateix en primera persona. Tot això la reina dels Comuns és capaç de dir-nos-ho només perquè la compadim, com si ella mateixa no hagués protagonitzat vuit anys de polítiques d’habitatge que han acabat com se sap.
El marxisme-colauisme parteix de la noció segons la qual "jo soc una de vosaltres, perquè a mi em va igual de malament"
En aquest sentit, els catalans tenim sort d’haver de disputar-nos el tall de la polèmica amb l’Ada, perquè els nostres adorables enemics han d’aguantar discursos com els de Yolanda Díaz, que, en un míting de fa pocs dies, es deixava la veu i l’accent gallec recordant a la parròquia que cal mobilitzar-se contra el govern del qual ella forma una part substancial... i que sempre ha catalogat com el més progre de la història! De fet, la intervenció esmentada de Colau voldria apel·lar a tots aquells nous activistes de l’entorn de Podemos i dels Comuns que posseeixen el do de tenir una mica de memòria, per la qual cosa ja coneixen de sobres com el règim del 78 va acabar cruspint-se el contestatarisme de líders tipus Pablo Iglesias, la seva aimada costella i tota una sèrie de polítics que han emprat les institucions per acabar essent molt més rics que quan eren activistes. Colau, si més no, pot certificar que no ha prosperat.
Doncs aquí rau la mare dels ous, car, a la majoria del món occidental, hom aprecia els polítics que presenten una història de superació o que, si més no, s’adrecen als seus potencials electors amb una premissa tan simple com desitjar que la vida els vagi millor en un futur més o menys immediat. Però el marxisme-colauisme parteix d’una base absolutament oposada; a saber, la noció segons la qual "jo soc una de vosaltres, perquè a mi em va igual de malament". En aquest sentit, l’esquerra catalana ja fa temps que s’està espanyolitzant —contràriament a la doctrina maragallista, que consistia a recordar quelcom tan bàsic com que les societats que malden ser progressistes han de tenir una classe mitjana que foti molts calés— a còpia de pencar perquè la misèria s’eternitzi i que la supervivència de tots depengui de l’Estat. Així la seva història, car del que l’Ada no s’ha pogut independitzar és del calé públic...
Seguint aquest fil, és del tot lògic que Colau vulgui encapçalar (o si més no, figurar en) una formació a l’esquerra del PSOE, i no pas liderar un grup de progrés d’obediència estrictament catalana. Si optés per la segona opció, Colau s’hauria de remullar els turmells amb assumptes espinosos, com ara el dèficit fiscal, la corrupció —física i econòmica— d’infraestructures com ara Rodalies, i ja no parlem de la castellanització empobridora que pateix la nostra singular tribu. Però Espanya l’ha posat en una situació molt més agraïda, consistent en intentar apuntalar el règim de Pedro Sánchez i del 78 tot esmenant les seves temptacions centristes. Sembla que l’adveniment de la dreta és inexorable, però jo confio sincerament en el poder de Colau; perquè una persona pot fer campanya electoral després d’encarir els pisos a Barcelona amb l’excusa que ara ha de compartir sofà, és que pot fer qualsevol proesa.