"Necessito, almenys, creure en la meva protesta."
Albert Camus
El més terrible que ens pot passar en aquesta economia de l'atenció és que una idiotesa tingui èxit o, sobretot, que tingui repercussió, perquè serem enterrats sota tones d'estupideses semblants. En castellà es diu que quan un ximple agafa un camí i el camí s'acaba, el ximple continua; ara patim a més l'aparició d'una colla de ximples que intenten copiar el camí perquè els facin una micona de cas.
L'activisme postís d'ara consisteix a enganxar-se a les coses i a ser més fals que Judes. És un paperot que ni tan sols adopta les condicions estàndard d'una protesta en condicions: coherència amb l'objectiu i coratge. Ho deuen haver vist en l'últim episodi d'aquesta audàcia de Loctite amb què enfrontar-se a Goya o, més aviat, als seus marcs llaurats. Des del passat mes de juliol els activistes postissos s'han enganxat pel cap a un quadre de Vermeer, amb les mans a un altre de Picasso, a la taula d'un debat televisat a Holanda, a un faristol en un acte a Barcelona, al pedestal del Laocoont als museus vaticans, a l'emblemàtica Consagració de la Primavera als Uffizi i, per donar-li una mica d'originalitat, han tirat una sopa de tomàquet a l'obra més emblemàtica de Van Gogh i puré de patates a Monet.
Els conservadors de museus i monuments no volen que en parlem, a veure si ja es passa l'onada d'atacs estúpids i contraproduents al crit de "què importa més, la vida o l'art?", com si no hagués de ser el nostre objectiu conservar totes dues coses. És tan estúpida la protesta i tan negativa per a la lluita comuna contra el canvi climàtic que si em diguessin que eren atacs de falsa bandera, crec que ho compraria. Com se li pot acudir a cap activista preocupat de veritat per l'abisme del canvi climàtic pel qual ens estem estimbant que és una bona idea lligar aquesta batalla digna amb l'atac pueril a obres mestres? Creuen que se salven perquè ni volen ni busquen fer mal a les obres, per això s'hi enganxen, però només una miqueta, i taquen el que es pot netejar. El cert és que la mera unió d'ambdues qüestions, supervivència natural i destrucció del patrimoni cultural, és tremendament nociva i només serveix per donar arguments als cretins que encara consideren això de l'escalfament global una lluita ideològica, i per aconseguir una ganyota de repulsió en persones tan conscienciades com ells, però amb un profund respecte per la bellesa i l'art llegat per generacions anteriors.
A mi l'activisme postís em sembla una estupidesa contraproduent i de façana, però, si es descuiden, els posen en FIES i els acusen de terrorisme
L'activisme postís és un activisme líquid, com gairebé tot en aquest món actual. En la història s'han produït veritables atacs a obres d'art com l'apunyalament d'un Velázquez per una sufragista que protestava per la detenció de les seves companyes, la inscripció amb esprai de la frase "Kill all lies" al Guernica de Picasso i també hi ha hagut moltes accions per promoure la protecció mediambiental encarnades per les espectaculars protestes dels activistes de Greenpeace a bord del Rainbow warrior. En aquests casos, corrent riscos en protestes relacionades directament amb la causa ecologista —interposant-se davant de baleners, penjant pancartes a les plataformes de Gazprom a l'Àrtic, escalant edificis—, no només van assumir els riscos propis, sinó els derivats. Recordem que el vaixell dels ecologistes va saltar pels aires el 1985, amb el resultat d'un fotògraf mort, a causa de dues càrregues de profunditat col·locades pels serveis secrets francesos. De novetat, res, això de l'Imedio. Davant de tot això, l'activisme postís perd tota la càrrega de reivindicació i lluita per quedar-se en una performance que acabarà qualsevol dia en un mal càlcul que espatllarà una obra d'art i que llançarà una pila d'escombraries sobre les reivindicacions justes.
Dit això, arriba la policia i deté les de la goma d'enganxar i, l'endemà, dos periodistes d'un diari alternatiu que estaven gravant l'acció. És curiós que les associacions de la premsa mesetàries hagin sortit a correcuita a dir que aquestes dues noies no estaven actuant com a periodistes i que en podrien ser "còmplices". Em crida molt l'atenció perquè, aplicant la presumpció d'innocència, almenys podien callar, com fan gairebé sempre que el periodista en conflictes no és dels seus.
En el cas del Prado poden donar-se dues hipòtesis: que les avisessin que tindria lloc l'acció de l'enganxada per gravar-la o que les dues periodistes també hi haguessin participat planificant, comprant el material i repartint-se els papers, una mica així com: "Tu fas aquesta cosa tan intel·ligent d'enganxar-te al marc i jo gravo". Això s'haurà de provar. Caldrà demostrar com una càmera de seguretat ha captat aquesta "complicitat". Em sembla perillós considerar que si un periodista és avisat d'una acció de protesta i va a cobrir-la, fins i tot en bona sintonia amb els activistes, pugui donar-se per descomptat que és còmplice de la protesta. Em vaig passar anys anant a cobrir els encadenaments dels insubmisos a la mili a les portes de jutjats i audiències. Em queien bé. Compartia la seva reivindicació i, tanmateix, a ningú no li va passar pel cap detenir-me ni acusar-me de "complicitat". Ser còmplice, en el sentit de manifestar solidaritat o camaraderia, no implica complicitat delictiva i menys en el cas d'un periodista.
Tampoc no existeix cap obligació d'impedir o comunicar el coneixement que altres cometran un delicte, excepte, com diu l'article 450 del Codi Penal, quan aquest afecti la vida de les persones, la seva integritat i salut, la seva llibertat o llibertat sexual. No sembla que el vernís d'un marc, per molt antic i llaurat que sigui, ni tan sols la integritat d'una obra d'art, fixin-se, entri en aquest llistat. No, no tenien obligació de denunciar el que farien les activistes. Però en aquest país la policia és molt de matar mosques a canonades, reprimeix que alguna cosa queda, i el juny passat els van enviar la Brigada Antiterrorista a altres activistes que van llançar aigua tenyida a la façana del Congrés per protestar pel mateix que els va posar a disposició judicial per delictes contra les altes institucions de l'Estat i de danys.
A mi l'activisme postís em sembla una estupidesa contraproduent i de façana, però, si es descuiden, els posen en FIES i els acusen de terrorisme. No ho dic de broma, perquè ja saben que s'ha fet. L'activisme, que pot ser criticat per la forma que adopti, no ha de ser criminalitzat per principi ni exterminat de la vida social, que és de vegades l'odiós missatge que s'envia.
I als de la goma d'enganxar: per Déu, deixeu de fer l'idiota! Segur que us dona per pensar alguna cosa més beneficiosa per a les finalitats lloables que busqueu. Segur.