Aquesta idea repetida directament o indirecta com una gota xinesa durant onze dies pels mitjans de comunicació del món —tot i que algun n’hi haurà que ho hagi fet millor— que tots i totes hem perdut una gran cosa, és a dir, Elisabet II, m’ha tocat força el voraviu. De fet, n'estic més que farta! Si les cues tenen ganxo informatiu, poseu les de les estacions de Renfe Rodalies amb la mateixa insistència i intensitat, i així potser alguna cosa s’hagués arreglat en aquest país. 

Elisabet II no era pas la meva reina, i no ho dic perquè no sigui de Gran Bretanya —o, en tot cas, hi visqui— o de qualsevol de les seves colònies formals i informals, sinó perquè jo no en tinc —tret de les imposicions a l’ús que em toca suportar—, de reines ni reis. No estic d’acord que els seus privilegis es mantinguin en l’actualitat —i aquí incloc totes les famílies reials i a tots els seus membres— i estic astorada pel vassallatge que una part de la ciutadania segueix professant-los, més encara quan aquest va més enllà del que la llei ens obliga. 

Veure les llargues cues de persones fent hores i hores d’espera per saludar una caixa de fusta és la millor imatge del nivell d’alienació que patim com a societat

Cert que cadascú pot triar a qui adorar o venerar, només faltaria, però no entendre a aquestes altures que les seves bonaventures —les de la reialesa— estan directament relacionades amb les nostres misèries —és a dir, les de la resta de la ciutadania—, vol dir que som unes i uns grans analfabets funcionals; si més no, pel que fa a com funciona el món en què vivim.

Veure les llargues cues de persones fent hores i hores d’espera per saludar una caixa de fusta és la millor imatge del nivell d’alienació que patim com a societat. Es pot disfressar del que es vulgui, “d’esdeveniment de l’any”, “d’icona universal”, “de gràcies pel que has fet per nosaltres”, però és en tots els casos, de manera volguda o inconscient, un acte per retre homenatge a la reialesa i a l’ordre social medieval que representen.  

Certament, ens posen molt difícil no ja arribar al segle XXI, sinó sortir d’aquesta foscor de l’edat mitjana davant d’una producció tan acurada i un rentat de cervell col·lectiu d’aquestes proporcions. És molt difícil lluitar contra tantes hores de tele, de ràdio, de premsa fent l’anunci —que a sobre no paguen ells, que tenen fortunes immenses— de les bondats del producte. I no és que negui la importància de la seva figura, però no hi ha res millor per engrandir-la que el muntatge que s’ha dut a terme. Per a què calia passejar onze dies el taüt si no és per a la propaganda?

Ni Elisabet II ni cap rei ni reina han fet mai ni faran mai que el món sigui millor per a mi, ni per a tots aquells i aquelles que no formen part del seu cercle. Un cercle molt i molt reduït i del qual no formes part per molt que t’hagin tocat la mà o t’hagin somrigut i molt menys encara perquè t’hagis agenollat davant del seu taüt. Les famílies reials només treballen —i això és un eufemisme— per engrandir, perpetuar i salvaguardar els seus privilegis; entre els quals, enriquir-se tant com puguin. Sabem, ara ja sí —dels d’aquí i dels d’allà— quants diners tenen —si més no, els que hem pogut saber i ja són molts—, i no han sortit pas ni de les seves costelles ni de les seves brillants idees.