Ara que s'acosten les eleccions del país que tenim al costat (i que no para de fer-nos la guitza); que Ada Colau afirma —en castellà, és clar— que "Els barris populars de Barcelona els van construir la gent treballadora migrant que va venir d'Extremadura o Andalusia" (i que els nostres avantpassats catalans només es dedicaven a rascar-se-la, a discriminar-los i a tractar-los com si fossin persones de segona classe); que en Rufián (un "independentista català" que parla en castellà i que sempre que pot s'asseu a la falda d'en Pedro Sánchez) s'ha tret definitivament la màscara i ens diu cridant com un boig —i en castellà, és clar— "Malditos seáis, patriotas de pandereta, que vendéis a vuestro pueblo a cambio de una bandera", i que en Graupera fa projeccions al Congrés que posen en risc l'estabilitat d'Espanya, m'agradaria parlar-vos dels abusos i del maltractament constant que patim els catalans a la nostra pròpia terra.

Els catalans no podem parlar amb normalitat en català a casa nostra perquè hi ha gent que s'ofèn si ho fem. Segons sembla, el català és una llengua feixista, racista i tots els istes negatius que existeixen i, en canvi, el castellà serveix per integrar i perquè tothom se senti com a casa (com van poder comprovar les nostres famílies durant el franquisme). De vegades tinc la sensació de viure en un manicomi, però llavors recordo que visc en un país ocupat i tot quadra. El més trist de tot és que els catalans que van patir profundament el franquisme i que van veure com trepitjaven la seva llengua (el català), ara han de viure els seus últims dies amb cuidadors i metges que només parlen castellà (perquè no s'han dignat a aprendre la llengua de la terra que els ha acollit). Però segurament l'Ada Colau i en Pedro Sánchez ho justificaran dient que aquests castellanoparlants han vingut a aixecar el país i a pagar-nos les pensions. Han sabut fer molt bé això de convertir els catalans en els dolents de la pel·lícula perquè no aixequem el cap i no ens adonem que tenim el poder de canviar les coses radicalment (perquè Espanya sense Catalunya no sobreviuria, però Catalunya sense Espanya, sí, i molt bé). Una mica de llum de gas sempre va bé per no perdre allò de què depens.

Ni cal més gent a Catalunya ni calen més feines; només cal que s'exigeixi eficiència als treballadors (i que parlin català) i que, a canvi de la seva eficiència, rebin una bona retribució

Un altre abús que patim els catalans és haver de sentir-nos dir constantment, entre broma i broma, que som avars i que "la pela és la pela". Que jo sàpiga, els catalans estem pagant la sanitat pública i les ajudes a tota la gent que ha vingut de fora i que no ha cotitzat ni un euro a Catalunya i "L'economia catalana va aportar 77.742 milions d'euros a les arques de l'Estat, un 19,3% del total de les comunitats autònomes, i en va rebre 56.650, el 14%". Qui és l'avar i lladre aquí? Una mica més de llum de gas, no fos cas que se'ns enfadin els catalans i decideixin deixar de ser tan ximples. Però segurament en Pedro Sánchez dirà que és mentida i ens explicarà com va demanar la mà a la seva dona o es posarà a ballar mentre el seu país (Espanya) cau a trossos.

Sabeu com s'acaben els abusos? Amb autoestima i dient prou, s'ha acabat el bròquil; nosaltres ens n'anem i ja us ho fareu amb les vostres manipulacions. I bon vent i barca (país) nova (nou). Això sí, sent conscients que no tots els catalans són el que diuen ser i que cal apostar per una societat adulta que col·labora per aixecar un país, no per enfonsar-lo. Ni cal més gent a Catalunya ni calen més feines; només cal que s'exigeixi eficiència als treballadors (i que parlin català) i que, a canvi de la seva eficiència, rebin una bona retribució. No cal ser Einstein per veure que no exigir eficiència i pagar malament els treballadors no acaba bé. Deixem de tractar els ciutadans com nens que no han arribat —ni arribaran mai— a l'edat adulta i siguem més coherents. La gent necessita sentir-se útil, no inútil. I un país pròsper necessita persones útils, no inútils. Deixem de ser un país que aplaudeix les males conductes i castiga la gent honesta. Passem d'un pati de I3 a una societat adulta i responsable. I no, això no és ser d'extrema dreta: és tocar de peus a terra.