De petit, quan estudiava secundària, tenia pànic a mirar les notes. Quan m'entregaven el full amb els resultats de l'avaluació, trimestre rere trimestre l'entomava mirant-lo de reüll, amb el cor a cent i encreuant els dits per no trobar-hi gaires suspensos, més o menys com ara els creuo quan faig l'esborrany de la Renda i espero no haver de pagar una morterada a Hisenda. Fa poc més d'un any, quan vaig obrir una notícia d'El País sobre pederàstia a l'església espanyola, vaig tornar a recordar aquella desagradable sensació adolescent. S'hi detallaven les 251 denúncies que el diari havia entregat al Vaticà, amb les inicials dels sacerdots, l'ordre a la qual pertanyien i el lloc dels suposats fets. Com que la llista estava ordenada per ordre provincial, vaig començar a fer scroll avall després de veure els casos d'Albacete o Alacant, però quan vaig arribar a Barcelona el cor se'm va començar a accelerar. Si als tretze anys en una aula del col·legi patia per no llegir la paraula 'Insuficient', ara patia precisament per no llegir unes inicials que fàcilment pogués desxifrar al costat del nom d'aquell col·legi: Jesuïtes de Casp.

Desgraciadament no va ser així, per molt que llegís aquella llista com qui no la vol llegir. Si alguna cosa vaig aprendre de jovenet als Jesuïtes, de fet, és que afrontar la realitat mirant-la de perfil no la fa desaparèixer. Aquells a qui dec la meva educació, però, no ho han entès així durant una bona pila d’anys, per això no ha estat fins ara, en ple any 2023, quan han començat a saber-se amb noms, cognoms i detalls aquells presumptes abusos dels quals el Vaticà, amb un Papa jesuïta, en va ser coneixedor fa gairebé dos anys. Un d'ells, també destapat per El País i amb la firma d'una exalumna de Casp a qui vaig entrenar durant quatre temporades, ha esclatat com una bomba aquesta setmana i l'ona expansiva ens ha arribat a tots els que algun dia vam estudiar allà. El pitjor, però, és que a ningú l'ha sorprès: els fets denunciats eren un rumor ja fa vint anys i tots sabíem que un dels religiosos de l'escola era conegut per absolutament tothom amb un sobrenom com Sex Penis, però sorprenentment ningú va fer res més que mirar de reüll.

L'any 2005, quan un servidor estudiava 4t d'ESO i després que una companya de classe ens expliqués coses molt lletges que havien passat entre ella i F.P., el sacerdot va avisar-nos d'un dia per l'altre que aquella era la seva última classe de Religió perquè marxava al Paraguai a fer "una missió". Tots ens ho vam creure, sí, però a la vegada aquella mateixa tarda ja tothom sospitava que aquella "missió" era, potser, una subtil forma de desterrament. Dues dècades més tard hem pogut llegir a la premsa que aquell rumor, desgraciadament, era cert. Vint anys després, també desgraciadament, hem pogut constatar que l'escola va intentar tapar la denúncia d'aquella alumna i que la "missió" a Sud-amèrica d'aquell sacerdot simpàtic, fanfarró i que gallejava d'haver participat en la Caputxinada era senzillament una subtil manera de castigar algú pels seus pecats, però evitant-ne la condemna pública.

Les inicials "F.P." eren unes de les que apareixien en aquella llista, però el problema és que també n'apareixien moltes més, per això en els darrers dies els grups de WhatsApp amb la gent de Casp em bullen a tota hora. Cada matí, des de fa dies, molts temem topar-nos amb alguna nova notícia que faci surar més merda a la superfície, ja que per algun motiu atàvic, profund i quasi irracional, existeix un dolor inefable al veure tacat d'aquesta manera el nom d'una escola que, si més no per a mi, és un món sencer. Si bé fa anys que afirmo no ser catòlic, mai no he amagat sentir un profund respecte pels jesuïtes, d'una banda, perquè la figura de Jesucrist em continua semblant fascinant en l'àmbit conceptual i narratiu, i de l'altra perquè a Casp vaig aprendre a treballar la meva espiritualitat —que no religiositat— de tal manera que, sense ella, avui no seria qui sóc. Segurament per això, entre aquelles quatre parets que per a mi són un univers sencer, hi he viscut alguns dels episodis més crucials de la meva vida.

Un d'aquells dies va ser l'única vegada que mon pare va fotre'm la mà a sobre amb una bufetada tan punyent com les notícies que aquests dies han aparegut a la premsa. Era un dijous de juny de l'any 2003 i van trucar-li de l'escola per dir-li que el seu fill havia de repetir curs. Amb la meva mare al seu costat, vaig veure'ls baixar caminant Pau Claris avall fins a arribar a la cantonada amb el carrer Casp, on jo, amb un full a la mà on constaven cinc suspensos, no vaig tenir temps ni de dir 'Hola' abans que m'escalfés la galta. No ho havia fet mai fins aleshores i no ho tornaria a fer mai, potser per això ho tinc gravat com una cicatriu. De res no em va servir dir 'perdó', malgrat que des de feia anys els capellans em recordaven que cal buscar sempre el perdó dels altres, ja que Déu, deien, sempre dóna una segona oportunitat. Ara, tants anys després, he entès per què algun d'ells em recordava cada dos per tres allò: perquè amb l'excusa del perdó diví, més d'un, fins i tot el sacerdot F.R. que va fer-me la primera comunió i del qual també n'han aparegut denúncies, potser va aprofitar per cometre pecats indecents amb alumnes menors d'edat.

El meu pecat, amb catorze anys, va ser no fotre brot durant un any. El d'alguns dels meus professors de Religió durant la meva infància i adolescència, en canvi, sembla que va ser una mica més tèrbol. Malgrat això, durant aquelles duríssimes setmanes del mes de juny en què vaig sentir-me un fracassat, un perdedor i un drap brut, la persona que més va escoltar-me i ajudar-me va ser, precisament, el capellà responsable del meu curs. A Casp, els capellans no es deien hermanos ni res semblant, sinó que tenien el títol de consiliari i se'ls anomenava pel nom. El meu consiliari es deia R.A., va preguntar-me cada dia del món com estava i va atendre'm sempre que el vaig necessitar, per això va esdevenir una mena d'avi postís per a mi. Per això, també, se'm fa un nus a l'estómac només d'imaginar la possibilitat remota que aquell home a qui tant vaig estimar fos mai, per a algú altre, un monstre. Quan va morir, fa sis anys, La Vanguardia va publicar un obituari preciós i l'església de Santa Maria del Mar va quedar petita el dia de l'enterrament, al qual vaig assistir. Avui, però, sento més pena que aquell dia i sento també por, per això els dits em tremolen mentre escric aquesta frase i gairebé no veig les paraules a la pantalla de tant com m'humitegen els ulls.

El meu dolor no és res, però, al costat del dolor de les víctimes que van patir abusos. Fa mal adonar-se, això sí, que de petits vam normalitzar escenes, rumors i comportaments que no eren normals. Més mal fa, també, saber que qui més va normalitzar-ho són els grans d'aleshores, és a dir, els que manaven i van decidir mirar cap a una altra banda, per tant, l'única cosa que demanem molts avui és que la Companyia de Jesús i el Col·legi Casp en particular, on tan feliç he estat gràcies al futbol sala o els campaments, no mirin mai més de de reüll i afrontin amb valentia totes les investigacions necessàries, ja que precisament va ser a Casp on van ensenyar-me que el sagrament de la confessió és un acte alliberador. En el meu cas, concretament me'l va ensenyar el F.P. durant un recés espiritual de tres dies a Vallbona de les Monges, un any després de repetir curs.

Al confessionari, vaig dir-li que demanava perdó per discutir tan sovint amb els meus pares per culpa dels estudis, i ell va dir-me homeopàticament que marxés en pau perquè Déu em perdonava. També Déu l'haurà perdonat a ell, si així ho creu, després que l'any passat escrivís un article en una revista d’antics alumnes on demanava perdó i es penedia dels "errors comesos durant anys". El problema és que els errors comesos durant anys també afecten avui a la bona gent que treballa a Casp, que no té cap culpa del que va passar fa vint, trenta o quaranta anys i que, evidentment, està patint. I sobretot, el problema és que ara, agradi o no als jesuïtes, aquells que hem d'exercir el perdó no som un ésser superior diví, sinó algú més important: persones de carn i ossos.