A les estructures de partit los hi costa molt d'entendre (i si arriben a entendre-ho no s'ho creuen) que els votants no tenim lo proselitisme cec que sí denoten les seues bases i seguidors acèrrims. Dins d'un mateix ventall de principis —més o menys ampli— podem anar alternant sigles a les urnes i fer transvasament de vots (que és l'únic tipus de transvasament que hauria de poder existir). Lo problema ve quan, dins d'este mateix espectre, ja hem gastat tots los cartutxos i no mos queden opcions. Aleshores la disjuntiva no és possible: fer cap a la dreta mai de la vida. Només mos quedaria la tristor del nul o el blanc i també l'abstenció, que ideològicament no convenç i que moralment és motiu de xantatge, com ja s'encarreguen de fer los partits que, curiosament, decebent-mos contínuament mos hi aboquen.

Cada vegada més, l'alta política viu al seu món. Una bombolla de realitat paral·lela a la que pareix que poc l'interesse la vida dels conciutadans a qui diu representar. Mai m'ha agradat considerar que tots són iguals —si més no en conviccions— però pel que fa a tocar poder mos posen difícil no pensar-ho perquè es prenen decisions incoherents, estranyes i interessades que semblen beneficiar més al partit que al país. Ja se sap: la democràcia és la menys dolenta de les fórmules. Per tant, no vol dir pas que siga cap bicoca. Simplement, anem fent, com moltes relacions amoroses que amb això ja en tenen prou i que preferixen no abordar el tema per a evitar mals majors o ajornar grans decisions.

Tenim clar qui no votarem però en tenim un fart per a triar quina papereta fiquem a l'urna. Mos aboquen a l'abstenció però cal anar a les urnes per a dir-los als "nostres" que així no i que facen lo favor de tornar al solc que mos pot portar cap a la independència

Tenim clar a qui no votarem, però, cada vegada més, en tenim un fart per a triar quina papereta fiquem a l'urna. N'estem farts de mítings a on hi acudixen només ells i els seus adeptes (molts a sou) i s'aplaudixen los uns als altres, en un cercle endogàmic interminable que fins i tot lo gremi de periodistes critica per excessiu i perquè al seguiment dels actes no els permeten aplicar suficients criteris d'objectivitat. N'estem tipes de les poc barates campanyes, precampanyes i les modernes preprecampanyes, que tot això cada cop comença abans, i molt sospitós sembla que poques hores després de la nova i inesperada convocatòria d'eleccions ja hi haguessen sales reservades per a fer-hi grans esdeveniments i començar a disparar eslògans i discursos. Amb lo cos d'esta legislatura encara calent, alguns ja es fumaven lo cigar de l'escrutini del 12 de maig.

Soc de les que creu que l'avançament electoral a Catalunya respon a una estratègia perquè el desgast de l'actual govern no vaja a més, perquè l'amnistia no tinga temps d'arribar a tothom qui tindria aspiracions de presentar-s'hi i fer campanya en condicions d'igualtat i perquè algunes velles formacions hagen de triar un candidat amb presses o altres de noves —com Alhora— no tinguen marge de concórrer-hi (la proposta de Ponsatí i Graupera mereix recollir les suficients signatures per a poder acudir a la contesa i després que la gent decidisca). I no, vore-ho així no vol dir ser afiliats d'aquí o enemics d'allà. Que els que sí tenen carnet pequen massa sovint de pensar que la resta som ximples, irresponsables o anem amb segones intencions. No, senyors. Lo lladre es pensa que tots roben i afirmar des de la política que altres estem polititzats és com a mínim paradoxal.

De vegades, inclús tinc la temptació de pensar que tot plegat és una estratègia: malgovernar prou perquè mo n'afartéssem tant que es provoque una abstenció tal que els hi permeta seguir fent i desfent amb més facilitat i menys control. M'ensumo que voldrien que el rebuig a la seua gestió no fos un vot de càstig cap a algú altre sinó cap a ningú. Este desencís generalitzat mos portaria a no sortir de casa, certament. Alguna vegada ho he fet. Esta, no. I no pas per la pesadeta coerció que mos apliquen (que si la festa de la democràcia, que si si tu no hi vas guanyen ells, etc.) sinó perquè mos mereixem, com a poble, dir-los als "nostres" que així no i que facen lo favor de tornar al solc que mos pot portar cap a la independència. Perquè el país merita sortir de l'atzucac on ells mateixos mos han posat. Tornar a votar no és garantia de que no es repetisca este galimaties (mireu on som) però és l'única opció de poder sortir-ne.