Quina mandra! Realment, em fa mandra escriure en plenes vacances de Setmana Santa sobre política catalana. No és que el temps s’hagi congelat, sinó que la política catalana és tan insubstancial que la mort, lamentable, per altra banda, de Josep Piqué s’ha convertit en la “gran notícia”. Li han dedicat tants articles que no sé què faran els diaris el dia que es mori Jordi Pujol. Li hauran de dedicar uns quants monogràfics, tot i no haver estat mai ministre de cap govern espanyol, que es veu que és el que fa honorable Piqué. Com sempre, quan fou mort el combregaren, perquè la biografia de l’antic líder del PP català és molt més que les hagiografies que he pogut llegir. No entenc aquesta mania tan nostra de maquillar la història. Josep Piqué va ser l’home d’Aznar a Catalunya mentre va convenir-li i encara recordo el seu passeig amb Mariano Rajoy per Barcelona durant la recollida de signatures contra l’Estatut que el PP va liderar l’any 2006. Suposo que el culpable d’aquell despropòsit no va ser Carles Puigdemont. Aquell Piqué s’assemblava força a un altre il·lustre català, d’una mala llet còsmica, que responia al nom d’Alejo Vidal-Quadras, a qui ell va substituir per conduir el suposat gir catalanista de la dreta espanyolista. Les biografies s’han de fer completes, si es vol que siguin creïbles i definitives.

La història del PP català està per escriure i els historiadors s’hauran de preguntar i respondre per què la dreta espanyolista no va aconseguir arribar mai a tenir grans èxits electorals. Només Ciutadans, i ja s’ha vist que d’una manera efímera, ha sabut combinar electoralment l’espanyolisme popular amb el conservadorisme burgès. A Catalunya, llevat d’algunes excepcions ben notòries, els burgesos són espanyolistes, parlen castellà en la intimitat i són anticatalanistes des que els seus pares —o avis— es van decantar pel franquisme, per por o per convicció. En la fundació de Ciutadans van coincidir Albert Rivera i Vidal-Quadras, però està clar que Rivera no té el llinatge de Vidal-Quadras, que es remunta fins al temps en què la família sitgetana s’enriqueix a Maracaibo (Veneçuela) i després es fa propietària del segon banc mercantil de Catalunya. Inés Arrimadas tampoc no és Josep Piqué, d’un llinatge més modest que el del Vidal-Quadras i més propi dels “tecnòcrates”. El pare d’Arrimadas era policia mentre que el pare de Josep Piqué era gerent d’una empresa del metall, filial de SEAT, i va ser president del Sindicat Vertical abans d’esdevenir alcalde de Vilanova i la Geltrú en els “temps d’incertesa” de la Transició.

A Catalunya, llevat d’algunes excepcions ben notòries, els burgesos són espanyolistes, parlen castellà en la intimitat i són anticatalanistes des que els seus pares —o avis— es van decantar pel franquisme, per por o per convicció

Cadascú té la família que té i encaixa en la seva història com pot. Fa anys vaig dirigir un treball d’investigació sobre Josep Aragonès Montsant, l’avi de l’actual president de la Generalitat, i la seva implicació en la creació, evolució i mort de Reforma Democràtica de Catalunya. L’investigador era un altre net d’aquest empresari hoteler de Pineda de Mar, que va ser alcalde d’aquest poble entre 1966 i 1987. Aquest home va ser molt important per configurar la dreta espanyolista a Catalunya, tant com ho seria Manuel Milián Mestre, que passa per ser l’home de Fraga Iribarne a Catalunya. Tots els que ens dediquem al negoci de la història sabem que Fraga no era precisament un aperturista en la lluita entre faccions franquistes. Fraga estava decidit “a posar en marxa una aposta política que recollís el vot del franquisme sociològic, el qual pensava que seria majoritari a les futures eleccions”, escriu Jordi Aragonès Martínez, el cosí convergent del president republicà que recerca la història de l’avi compartit. Per això l’exministre de Franco es va traslladar a Catalunya per reunir-se amb alcaldes franquistes del Berguedà, el Bages i el Solsonès. També va ser acollit, de manera gairebé oficial, pels alcaldes de Mataró, Sant Cugat del Vallès, Arenys de Mar o Pineda de Mar.

Fraga no comptava que una cosa era aquesta mena de gent, aquest “franquisme sociològic” que dominava en pobles i comarques, i una altra la burgesia espanyolitzada de personatges com Santiago de Cruïlles de Peratallada i Bosch, marquès de Castell de Torrent i baró de Cruïlles. Era gendre de Joan Ventosa i Calvell, el líder de la Lliga que havia estat ministre d’Alfons XIII i es va passar al franquisme amb armes i bagatges, com Cambó. Cruïlles (que es feia dir Cruylles) era un d’aquells catalans de Franco, va ser regidor de l’Ajuntament de Barcelona amb l’alcalde Porcioles, sotssecretari de governació amb el ministre franquista Tomás Garicano Goñi, procurador en Corts del 1970 al 1977 i membre del Consejo Nacional del Movimiento fins que es va dissoldre. La història és complexa, perquè alguns dels alcaldes que va visitar Fraga finalment, encara que no de forma immediata, es van decantar per Jordi Pujol, per simple “catalanitat natural”, mentre que aquesta burgesia graníticament espanyolitzada només va tolerar-lo perquè no el consideraven dels seus. Els seus fills han maldat per pertànyer a aquesta elit amb males arts i negocis tèrbols.

El catalanisme popular ha salvat la nació, per començar perquè n’ha conservat el nervi, que és la llengua. Però jo soc dels que creu que a l’independentisme li cal una dreta forta, que no s’arronsi, que no abandoni la defensa dels interessos nacionals a la primera de canvi

La filla de Garicano Goñi és Rosa Garicano, la directora general del Palau de la Música en l’època que Fèlix Millet va convertir aquella institució cultural en la seu de la màfia nostrada. Rosa Garicano està casada amb Xavier Ribó, germà de Rafael Ribó, un comunista en una família de burgesos, com n’hi ha hagut tants altres: l’escriptor Carlos Trías Sagnier, amb qui vaig compartir la roda de premsa de presentació pública de Bandera Roja el 1976; el cineasta Pere Portabella; el jesuïta Joan Nepomuceno García-Nieto París o el professor i empresari Joaquim Molins López-Rodó, que es va convertir en un dels ariets universitaris de Societat Civil Catalana. Xavier, Ignacio i Rafael Ribó són fills de Xavier Ribó Rius, l’exsecretari de Cambó. A la boda dels Garicano-Ribó va assistir-hi el més granat de la burgesia del país, per exemple Santiago de Cruïlles. L’economista que fins fa poc militava a Ciutadans, Luis Garicano, és nebot net del ministre de Governació de Franco que posseeix el rècord de morts a mans de la policia, onze persones, molt superior al del seu antecessor el militar Camilo Alonso Vega, “Don Camulo”, canviant la “i” per una “u” per ressaltar-me l’obstinació. I així podríem anar lligant caps, que és un exercici que m’agrada molt i que altres han fet millor que jo, com ara Roger Vinton o Xavier Febrés.

L’estudi de la genealogia d’aquesta burgesia espanyolitzada hauria de ser prioritari per entendre per què l’independentisme és tan dèbil socialment. El catalanisme popular ha salvat la nació, per començar perquè n’ha conservat el nervi, que és la llengua. Però jo soc dels que creu que a l’independentisme li cal una dreta forta, que no s’arronsi, que no abandoni la defensa dels interessos nacionals a la primera de canvi. Perquè una dreta així existeixi, perquè la base de l’independentisme s’ampliï també cap a aquest costat, primer caldrà que “la catalanitat natural” d’aquesta burgesia rebroti. Per entendre’ns: que els nets de la colònia barcelonina de Viladrau, Llavaneres o Castellterçol recuperin el català que van abandonar i superin el “regionalismo bien entendido” franquista. Però també caldrà que l’esquerra entengui que un país independent només es pot construir amb una societat oberta i pluralista. Les nacions sobreviuen quan són defensades per pobres i rics, per l’esquerra i per la dreta. En definitiva, pels coautors de qualsevol nació. El problema de Catalunya és que les elits burgeses van canviar l’espai polític de la nació catalana per l’espanyol per por, perquè sentien amenaçats els seus privilegis. A Espanya, aquesta gent rica, hereva del poc que queda de la revolució industrial, sempre ha estat caricaturitzada com el burgès de províncies. Si la burgesia catalana hagués apostat per una Catalunya independent, com van fer els burgesos de Dinamarca, Suècia o Finlàndia, avui dia seria una altra cosa.