Carles Puigdemont ha promès tantes vegades que si el votaven tornaria, que no ve d’una. Aquesta, tanmateix, sembla que pot ser la definitiva. O això, si més no, és el que ha dit en anunciar que es presenta a les eleccions catalanes del 12 de maig i en precisar que el retorn es produirà si té la majoria per ser reelegit president de la Generalitat, encara que corri el risc de ser detingut si els jutges es neguen a aplicar la llei d’amnistia, que, per les dates previstes de la investidura —cap a la segona quinzena de juny—, hauria de fer dies que estigués en vigor.

Estava cantat que l’exalcalde de Girona encapçalaria la llista de JxCat al Parlament aprofitant els beneficis de la implementació de l’amnistia, fossin els comicis quan haurien d’haver tocat si s’hagués esgotat la legislatura —el febrer del 2025— o ara que Pere Aragonès els ha avançat després de veure com la resta de forces li tombaven el pressupost de la Generalitat d’aquest 2024. Tot i que darrere de l’avançament s’hi amaga la intenció d’ERC d’impedir que s’hi presenti. I és que és el millor actiu electoral que té la formació i ha sigut sempre obvi que no el desaprofitaria. I més si aquest cop es pot fer efectiva, per fi, la tornada. És humanament lògic i comprensible que, després de sis anys i mig d’exili, Carles Puigdemont, i la resta d’exiliats a Bèlgica i a Suïssa, tinguin ganes de repatriar-se. Políticament també és necessari que la situació es normalitzi d’una vegada, perquè en democràcia és inconcebible que algú sigui perseguit per les seves idees i es vegi obligat a anar-se’n. Només per això és una bona notícia que el 130è president de la Generalitat pugui retornar a Catalunya. Un fet que als únics a qui molesta és als integrants de la caverna espanyola, que el voldrien veure emmanillat i entre reixes.

Carles Puigdemont hauria de ser conscient, però, que el seu retorn normalitzarà també, sobretot a ulls d’Europa, el discurs de Pedro Sánchez segons el qual, gràcies a la política que ell mateix qualifica de mà estesa i de reconciliació, Espanya s’ha convertit en una democràcia oberta i tolerant en què els intents de ruptura dels independentistes ja no tenen, per tant, raó de ser. Davant d’aquesta realitat, que l’exalcalde de Girona justifiqui la tornada per la necessitat d’acabar la feina que la repressió i la desunió no van permetre acabar el 2017 —en referència al que va passar després del referèndum de l’1 d’octubre i de les fallides declaracions d’independència dels dies 10 i 27— perd tota credibilitat. I la perd perquè fonamenta el raonament en què és gràcies a JxCat que el PSOE ha fet totes les concessions que ha fet de les eleccions espanyoles del 23 de juliol del 2023 ençà —català al Congrés, llei d’amnistia...—, quan sap perfectament que les ha fetes per pura necessitat de l’aritmètica parlamentària i que és capaç de revertir-les quan les necessitats siguin unes altres.

Carles Puigdemont hauria de ser conscient que el seu retorn normalitzarà, sobretot a ulls d’Europa, el discurs de Pedro Sánchez segons el qual Espanya s’ha convertit en una democràcia oberta i tolerant

A més a més, de debò es pensa el 130è president de la Generalitat que la gent es creurà que ara farà el que no va fer el 2017? L’octubre d’aquell any el procés d’independència no es va culminar ni per la repressió policial que va exercir l’estat espanyol contra els catalans —que hi va ser i de quina manera, com molts van patir en carn pròpia— ni per la desunió entre els partits que llavors es deien independentistes i que ben aviat es va constatar que no n’eren —que hi va ser també perquè el PDeCAT i ERC no se suportaven, com no s’havien suportat abans CDC i ERC i no se suporten ara JxCat i ERC—, sinó perquè els dirigents polítics encarregats de dur el projecte a bon port es van rendir i van lliurar amb armes i bagatges el país i la seva gent a l’enemic del qual se suposava que volien separar-se, facilitant la persecució judicial que hi va haver després i que actualment, més enllà de les situacions personals que resol l’amnistia, encara continua. I el principal de tots aquests dirigents polítics era ell.

Si l’1 i el 3 d’octubre del 2017 l’estat espanyol estava contra les cordes, completament grogui per com s’havia desenvolupat el referèndum i per com els catalans n’havien defensat el resultat al carrer —la imatge dels treballadors de La Caixa, trajats i encorbatats, cridant al mig de la Diagonal de Barcelona el lema de la CUP que “els carrers seran sempre nostres” va ser demolidora—, si tenint-ho tot a favor no ho va fer, ara pretén fer creure que sí que ho farà? El discurs deurà servir per engrescar la parròquia incondicional, però difícilment per fer canviar de posició els independentistes que fa temps que han optat per l’abstenció i que amb raó se senten enredats i estafats per les promeses reiteradament incomplertes de Carles Puigdemont. Perquè és allò que si t’enganyen una vegada, la culpa és de qui t’enganya, però si te n’enganyen dues, la culpa és teva, i si ho fan unes quantes més, ja és per fer-s’ho mirar.

I podrà insistir tant com vulgui en la cantarella de la llista unitària, que l’únic que fa és que ERC se n’allunyi encara més, o en la lletania del referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat espanyol, que el que significa és que deslegitima i renúncia al del Primer d’Octubre. I podrà explotar el component sentimental que tant domina, que dubtosament tindrà èxit més enllà dels convençuts. Tot plegat li servirà, això sí, perquè aquesta vegada JxCat guanyi la partida a ERC i torni a treure millors resultats que els d’Oriol Junqueras —que guanyi les eleccions del 12 de maig per davant del PSC està per veure—, però no per assolir la majoria que li permeti tornar a ser investit president de la Generalitat, que és la condició que ha posat per retornar a Catalunya, però que no especifica d’on espera treure-la. Potser d’una sociovergència?

El que ha de procurar Carles Puigdemont és que no li passi com al protagonista de Pere i el llop, el conte musical infantil del compositor rus Serguei Prokófiev: de tant que el jove pastor va enredar la gent del poble dient que venia el llop sense que fos veritat, el dia que debò va venir ningú no se’l va creure i el llop se li va cruspir les ovelles.