L’enorme disbarat que gira al voltant de les pintures murals de Sixena és una autèntica metàfora de l’anticatalanisme més primari i furibund que batega en moltes de les decisions polítiques i judicials que patim.

En aquest cas, la qüestió és tan bèstia que pot resumir-se en una simple i demolidora sentència: no importa si es destrueixen les pintures, el que importa és que no romanguin a Catalunya. És una versió en l’àmbit cultural de les maniobres que ha fet l’Estat mantes vegades. Per exemple, les que va perpetrar el govern espanyol amb Endesa, quan va afavorir la compra per part del grup italià Enel per tal d’impedir l’opa de la catalana Gas Natural. En aquella època el president Montilla va ser explícit: “El PP prefereix que Endesa sigui italiana abans que catalana”. Ara es repeteix la mateixa maniobra amb igual intencionalitat: cap dels implicats que ha portat el cas, des del govern de l’Aragó fins als jutges, passant per l’advocat ultraespanyolista, cap d’ells sembla preocupat per amor a l’art, sinó per exercir el domini espanyol damunt de Catalunya. No oblidem, i és una dada molt notòria, que l’acceleració del procés judicial sobre les obres de Sixena es va produir a l’empara del 155, quan la Generalitat estava totalment intervinguda. En aquell moment ja varen obligar la Generalitat a tornar les obres que havien comprat legalment, i l’11 de desembre de 2017 la Guàrdia Civil va entrar al museu per obligar al lliurament de les peces. Anys després, dos terços de les obres que varen marxar de Catalunya romanen tancades en un magatzem en condicions de temperatura i humitat que, segons els experts, poden posar en perill la conservació dels béns.

La sentència final del Suprem que exigeix el retorn dels murals ha segellat l’ultimàtum, que representa un veritable cop contra la història de l’art a Catalunya

Fet el lliurament del centenar de peces provinents del MNAC i del Museu de Lleida, restaven les pintures murals de Sixena que han patit un litigi legal més llarg, però la sentència final del Suprem que exigeix el retorn dels murals ha segellat l’ultimàtum, que representa un veritable cop contra la història de l’art a Catalunya. De res han servit els segles que lliguen el monestir femení de Sixena amb la nostra història. Fundat el 1113 per la reina Sança, esposa d’Alfons I el Cast, el monestir sempre va formar part del bisbat de Lleida fins al 1995, en què es va decidir que es traspassés al de Barbastre. Tampoc no ha servit de res el fet que va ser la Generalitat catalana qui va salvar les restes de la joia romànica de Sixena, després de l’incendi i destrucció que va patir el monestir per part de la FAI el 1936. L’incendi va devorar gairebé tot el patrimoni artístic, inclòs l’extraordinari enteixinat mudèjar de la sala capitular. Només es varen salvar els quatre arcs laterals de comunicació amb el claustre, que estava tapiat, i aquell mateix any, la Generalitat va salvar, traslladar i restaurar els murals, que el 1940 es varen dipositar en el que ara és el MNAC.

Emperò, si tot plegat és un despropòsit, el pitjor és el risc de destrucció dels murals, certificat per la majoria dels conservadors i restauradors d’art, que alerten d’un altíssim perill si es traslladen. La restauradora Rosa Gasol, que va dedicar la seva tesi als murals i que ha estat testimoni en la causa, assegura que les pintures patiran un dany irreparable, i una desena de departaments d’art de les universitats han fet una crida per impedir-ho, si no es volen malmetre definitivament. Res, però, ha servit per aturar la sentència que obliga el MNAC a lliurar els murals, amb una obcecació política i judicial que només té una explicació: l’afany anticatalà que batega darrere la polèmica.

Només cal posar la lupa en el to dels tuits contra el MNAC, o en les múltiples declaracions polítiques, entre d’altres les que ha fet Jorge Azcón, el president de l’Aragó, que assegura que els murals seran traslladats “por las buenas o por las malas”, totalment despreocupat dels riscos de destrucció. De tots plegats, mereix especial atenció l’advocat ultraespanyolista Jorge Español (no, no és un mem), que ha portat la causa de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, rebatejada per aquest il·lustre amant dels legionaris com a “Villanueva de Sijena”. Defensor del 155 i ultrapatriota espanyol, ha assegurat que el litigi contra el MNAC és “l’antídot contra l’expansionisme català”. És a dir, el que ja sabíem: que no es tracta de l’art, sinó de Catalunya; i que mai no ha importat el benestar de les pintures, sinó el fet que estan preservades a Catalunya. Nacionalisme espanyol ranci i arnat que novament ha perpetrat un estropell a Catalunya. Ho deia en Pep Antoni Roig en un article recent, i manllevo les seves paraules com a colofó final: “Sixena és un altre capítol en el serial de l’espoli patrimonial, identitari i espiritual que Catalunya pateix des de temps immemorials”.