Pedro Sánchez posaria tots els independentistes a la presó, si li sortís a compte des del punt de vista electoral. El problema és que el suport electoral de Sánchez surt d'una Espanya que no cap a la Constitució, tal com l’entenen el PP i el vell PSOE. El govern de Sánchez s’aguanta sobre els fruits democratitzadors que la integració europea i la vida universitària han donat a Espanya. El PP es va apropiar del Règim del 78 per contenir la CiU de Jordi Pujol i doblegar ETA. Però quan Aznar va plegar, les mentides de l’11-M, la rendició del terrorisme basc i la gestió de l’1 d'octubre van treure la poca base de legitimitat i realisme que tenia aquesta política. 

A diferència de Rodríguez Zapatero, que tenia un projecte polític més o menys pensat i presidia Espanya en un context d’optimisme democràtic, Sánchez no tindrà l’ocasió de desaprofitar cap oportunitat de deixar alguna reforma sòlida. Zapatero va arribar a la Moncloa de rebot, però el seu mandat s’alimentava de la idea que Espanya havia aconseguit trencar amb el franquisme, un miratge que llavors era àmpliament acceptat. La presidència de Zapatero va arribar en el moment de més prestigi de les institucions espanyoles a Catalunya. El poder de Sánchez, en canvi, és fill del malestar que ha deixat l’aplicació de l’article 155 contra Catalunya.

En el millor dels casos, Sánchez podrà deixar un buit de poder una mica contingut per la cultura democràtica que Espanya ha anat guanyant al marge dels discursos demagògics de la política. En el desert que Sánchez deixarà quan plegui només hi podrà aterrar o bé un conglomerat de polítics reaccionaris o bé un conjunt de polítics reformistes. En els dos casos, es veurà que el règim del 78 és un cadàver. Al País Basc, Bildu és la gran força emergent per davant del PNB castrat per l'avortament del Pla Ibarretxe —cosa que demostra que ETA no era ben bé una cosa de quatre assassins bojos—. Pel que fa a Catalunya, l'única força autonomista que queda és un PSC espanyolitzat, molt poc lligat a la tradició catalanista que va donar vida a l’Estatut i a la Generalitat de Catalunya.

És difícil que els sectors que van liderar la Transició al costat dels militars puguin reformar Espanya sense caure en pulsions autoritàries

Si no fos pel 155, i per la por que ha escampat l'arbitrarietat dels jutges, Salvador Illa no estaria en condicions de guanyar unes eleccions autonòmiques a Catalunya ni de broma. El carisma democràtic d’Illa és més prim fins i tot que el de Jaume Collboni, que és alcalde de Barcelona per eliminació, després d’arrossegar-se durant anys pels despatxos més rancis de la ciutat. A Catalunya, el desprestigi de l'autonomia com a solució de convivència és tan profund que La Vanguardia ja demana que Puigdemont torni de l'exili i lideri el món de la vella CiU. A poc a poc es va veient que, com ja vaig escriure el 2017, Puigdemont era el 155, i que Espanya haurà de reformar-se abans no sigui massa tard. 

López Burniol voldria que la reforma la liderés un govern de concentració del PP amb el vell PSOE, però també voldria que la reforma es fes amb sentit d’estat, donant aire a Catalunya i al País Basc perquè no desestabilitzin més Espanya. És difícil que els sectors que van liderar la Transició al costat dels militars puguin reformar Espanya sense caure en pulsions autoritàries. Em sembla que és un fet tan evident com que CiU no podia plantejar cap pols a Madrid sense caure en subterfugis i mentides. La incògnita que queda per resoldre és fins a quin punt els sectors que van liderar la Transició al costat dels militars tenen força per tornar a imposar la seva visió d’Espanya.

El màxim que podem esperar de Sánchez és que guanyi temps perquè els sectors socials que han fet caducar el Règim del 78 siguin més forts que les estructures dels sectors que han monopolitzat les seves institucions i els seus símbols. Els partits que representen aquests sectors han començat una escalada retòrica que difícilment podran aturar. Si CiU i ERC es van veure arrossegats pels seus propis discursos, és difícil que el PP i el vell PSOE siguin capaços de frenar a temps, i menys amb la pressió que els posa Vox. Si per fer-se perdonar l’amnistia, Sánchez ha d’insultar Israel i comparar les converses amb Puigdemont amb les converses que el PP va tenir amb els terroristes bascos, vol dir que la cosa està molt verda.

És probable que l’Espanya nacional acabi tenint el seu 9-N i el seu primer d’octubre, abans que Catalunya tingui l’oportunitat de tornar a treure el cap. Si jo tingués vocació política ho sacrificaria tot a la possibilitat d’enfortir el nucli del país perquè quan hi hagi la propera sacsejada, tot el coneixement i tota la llibertat d'esperit que hem guanyat els darrers anys amb la caiguda massiva de caretes ens serveixi d'alguna cosa.