"Qui es prengui la molèstia de col·locar les peces i fer els moviments (...) veurà que l'escac i mat al Rei Vermell és totalment conforme a les regles del joc"

Lewis Carroll. Prefaci d'A través del mirall

 

No sé si els ha passat algun cop que els venen a la memòria lectures antigues per culpa de l'estímul d'esdeveniments nous. Una connexió neuronal insospitada, entre fets contemporanis i aquelles frases que es van quedar surant al cervell fa molts anys. A mi m'està passant molt aquests dies i sempre em ve aquesta història de l'Alícia: primer hi ha l'habitació que veiem al mirall, que és exactament igual que la nostra, només que les coses estan al revés. És aquella mateixa habitació que l'Alícia pot veure si puja a una cadira; tota?, tota menys un trosset que és just darrere de la llar de foc. "Ai, com m'agradaria veure aquest trosset!", clama l'Alícia. A mi el que em passa és que, havent vist aquest trosset, em sorprèn com s'ho fan per tapar els ulls de tothom, m'admira com aconsegueixen que la gent no travessi el mirall.

La llumeta se'm va encendre escoltant els candidats a magistrats del Tribunal Constitucional en aquest examen que han convertit en tràmit al Congrés. No hi van anar grups diversos i divergents, criticant el "teatre"; però, un altre cop, no és aquest el problema ni aquesta banda del mirall la que falla, sinó l'altra. En aquesta banda del mirall en què som, la Constitució va voler que el Tribunal Constitucional, que no és un tribunal de justícia, sinó el màxim intèrpret del que té cabuda o no en les línies de la carta magna, que les diverses maneres de veure els límits estiguessin representades. Interpretar la Constitució és un acte polític que duen a terme els experts elegits per a això, per això són el Congrés, el Senat, el govern espanyol i el CGPJ els que els elegeixen per renovar-los per terços.

És darrere del mirall on la cosa no funciona. Renovar el Tribunal Constitucional, com el CGPJ i la resta d'òrgans, no és que sigui necessari, sinó que ho era quan van arribar al final del mandat. Una altra cosa és que aquesta necessitat i el xantatge del PP hagin tornat a convertir el tema en un canvi de cromos, sobretot perquè alguns cromos no són acceptables. A la banda ideal, en aquesta en què va començar a funcionar el primer TC, els partits es van escarrassar per no proposar noms que no tinguessin un pes i un prestigi absolutament inqüestionable. Una altra cosa és qui agradés més a segons qui. Si tots els que poses en lliça són prestigiosos, llavors és igual a qui prefereixin uns o altres. No és el cas. L'intercanvi d'aquesta vegada contribueix encara més, si pot ser, a la decadència i manca de prestigi d'un òrgan imprescindible en què gairebé ningú ja no confia. L'envit del PP proposant el seu lletrat de capçalera, el seu conseller àulic, l'home en qui han confiat per demanar consell, per fer negocis, per impartir doctrina, és d'una fanfarroneria manifesta. López va sortir del TC per haver conduït xop en gintònic i ara porten a qui li van encarregar la seva defensa. Fidels.

L'intercanvi d'aquesta vegada contribueix encara més, si pot ser, a la decadència i manca de prestigi d'un òrgan imprescindible en què gairebé ningú no confia ja

Aquest desvergonyiment, que sens dubte deu haver fet que els socialistes s'empassessin la saliva, perquè saben a qui han votat, els ha permès posar sobre la taula i colar una magistrada amiga, Inmaculada Montalbán, no especialment destacada en el terreny jurídic, però una pota negra de les de tota la vida. La cosa la completa Concepción Espejel, en un evident pagament de serveis, que encimbella a l'òrgan que controla la legalitat constitucional una magistrada afecta i, el que és pitjor, no especialment brillant en el tema jurídic. Dels quatre, l'únic al qual ningú no li discuteix la qualitat intel·lectual i professional és a Ramón Sáez, un roig de pedra picada, això és cert, però el número u dels jutges penalistes d'aquest país.

El negoci no ha convençut ni tan sols dins de les files socialistes. El diputat socialista Odón Elorza s'ha esforçat per demostrar-ho en la compareixença al Congrés. Era incoherent que anés a totes contra Enrique Arnaldo, a qui li ha posat davant els negocis com a jurista amb les administracions populars, els centenars de conferències a FAES, les imputacions en escàndols del PP, tot i que Elorza manifesta que ha complert la seva obligació "de socialista" en fer-ho i, se suposa, també en votar-lo després. Elorza creu que la finalitat de la renovació de l'òrgan justificava els mitjans de posar-se la pinça, que, per cert, també se l'ha posada Unidas Podemos. Pot ser que això sigui tenir cintura política i pot ser que no. Posar el llistó tan baix, acceptar la martingala amb els que no tenen l'alçada requerida, et fa còmplice.

Els que també llancen foc pels queixals són els magistrats del Tribunal Suprem, Marchena al capdavant. Resulta que els acaben d'avançar a tot drap dos magistrats de l'Audiència Nacional i una d'Andalusia que ni tan sols tenen la seva categoria professional. Estan dolguts perquè, diuen, és com si posen un tinent de comandant en cap i tu, general amb aspiracions, t'has de deixar corregir per ell. Els tres jutges enviats al TC procedeixen d'un TSJ i de l'Audiència Nacional i els han ocupat tres seients que ells feien seus. No ens enganyem, si Marchena aconseguís la seva ambició de ser president del CGPJ i del Suprem algun dia, què li quedaria després? Anar al Constitucional. Ara, coi!, al Constitucional estan entrant els que eren a anys llum d'ell, els de categoria inferior, els que ell sentia que no li arribaven ni a la sola de les sabates. Arriben i ocuparan la seva cadira durant nou llargs anys. Al Suprem estan escaldats amb aquesta història i no ho dissimulen. Potser és a causa que fa temps que les ànsies dels magistrats de culminar la seva carrera hagin convertit el TC en una espècie de Super Suprem al qual desitgen arribar per passar els darrers dies tots els elefants sagrats. Això trenca fins i tot la idea inicial que consagrava un espai més important a catedràtics i juristes prestigiosos que a persones procedents de la carrera judicial, de les quals ara l'òrgan està curull.

No, no han portat quatre juristes excelsos per interpretar la llei més important, a tot estirar un. No, no han millorat la qualitat d'un òrgan que la dreta vol convertir en la seva tercera cambra quan no guanya les eleccions.

No, han consagrat la suïcida tendència existent i ara esperen al juny del 2022 per culminar la jugada amb una majoria progressista. Calia renovar els mandats caducats? Esclar que sí. Calia acceptar el xantatge del PP i a més posar-se a la seva altura? Jo crec que no i sembla que Odón Elorza tampoc. Per al que serveix!

Ho explicava l'Alícia: a l'altra banda del mirall, els llibres són com els nostres, només que tenen escrites les paraules al revés. El que no sabia ella és que aquestes paraules contrafetes són la llei.