1. El gran secret de la trama del PP a València

Dijous, el TN Vespre de TV3 va preparar una peça sobre el cas IMELSA que permet entendre moltes de les coses que han passat al País Valencià els últims anys.O sigui, per blanquejar diners, usaven gent de confiança del partit. No sabem quanta, però és evident que amb 10 o amb 20 persones no feien gaire cosa. Per tant, sembla que el cas depassa el simple finançament d'un partit i l'enriquiment personal d'algun dels seus dirigents. De confirmar-se la sospita que augmenta hora a hora, podríem estar davant d'una corrupció col·lectiva, de la versió llevantina de La Cosa Nostra siciliana, la Camorra napolitana o la 'Ndrangheta calabresa, on una part de la ciutadania col·labora amb la causa perquè és un sistema de vida.

2. La terrible hemeroteca

El programa Al Rojo Vivo de La Sexta s'ha dedicat a visionar mítings de Rajoy. I no para de trobar perles. Aquesta del "te quiero, coño" és demolidora. No només per la declaració pública d'amor polític, sinó pel compromís personal que inclou.  

En un país normal, i quan dic normal poso el llistó a Sudan del Sud, això seria motiu de dimissió irrevocable i de desaparició immediata de la vida pública per deixar de passar vergonyeta. Però si vostè creia que ho havia vist tot, esperi's perquè hi ha un altre vídeo de traca i mocador. És del 2007 i és un combo total amb balcons al carrer major perquè, atenció, sumi-li a la cosa que és un míting organitzat per... la trama Gúrtel!!! El volum està fluixet però paga la pena.  

Fa coseta, oi, veure Rajoy dient que les seves credencials són Barberà, Rus i Fabra? Només hi falta el Dioni i ja tenim un dinar de Nadal insuperable. Ara bé, la gran reflexió mediàtica de tot plegat és que qui treu aquests vídeos demolidors és La Sexta, que pertany al grup d'Antena 3 i La Razón, dos dels grans suports mediàtics de Rajoy. Si altres cops ha estat criticable l'actitud de La Sexta, aquest cop és destacable i confirma que Atresmedia manté l'esperit 100% Lara: els ous (empresarials) sempre en diverses cistelles.

3. L'home que ho sap tot, però que mai acaba d'explicar res

Antigament, les revistes del cor eren l'aparador perquè el populatxo contempléssim la vida dels rics. Aquelles mansions recarregades i plenes de daurats, aquelles festes plenes de glamur d'americana creuada amb botons daurats, aquells iots a la Costa Blava, aquelles festes nadalenques a Gstaad, aquell estar permanentment de vacances. Ara, les portades de les revistes del cor les ocupen personatges com el Pequeño Nicolás. Per cert, petit incís. Aquest ciutadà sense ofici ni benefici pretén que no l'anomenem com l'anomenem, com al seu dia també ho van reclamar Paquirrín i Froilán. Més motiu encara perquè repetim sense defallir: Pequeño Nicolás, Paquirrín i Froilán. Dit això, voldria compartir amb vostè aquesta foto barreja de Julio Iglesias i recordatori de comunió de nen de bona família.     Aquest xicot que sempre amenaça amb tenir molta informació i que, de moment, no ha informat de res, ens és presentat com si fessin el perfil d'algú que té coses a dir...     Les preguntes que Lecturas ha penjat en obert a la seva web ens demostren, un cop més, que aquest noi manega informació sensible de gran nivell. De molt alt nivell. D'altíssim nivell. D'un nivell còsmic.     Realment el Pequeño Nicolás és un perill per a l'estabilitat de l'Estat, sí, mereix cobrar fins a l'últim euro que guanya, sí, perquè les seves revelacions posen els pèls de punta, sí. I, què me'n diu del seu prestigi? Sort en tenim que no se n'ha ressentit després del seu pas per GH VIP. M'han tret un pes de sobre. Bé, i tampoc hem de patir pel seu compte corrent, que sembla que tampoc està gens ressentit.   Veu, avui aniré a dormir amb l'esperit molt més assossegat...

4. La resposta intel·ligent de la CUP

Els han dit de tot. I més. I elles van optar per girar-ho. Hàbilment. D'una forma molt intel·ligent. I han aconseguit fer arribar el missatge. I han aconseguit que més d'un i d'una que va dir algunes de les coses que denuncien, s'avergonyissin.  

Alguns dels interpel·lats (i de les interpel·lades), però, no només no s'han avergonyit de res sinó que han seguit amb la seva. Com, d'altra banda, era previsible. És el cas de Periodista Digital, un dels mitjans a qui, precisament, li haurien d'haver xiulat les orelles. Per què explicar que allò era un acte de denúncia, oi? Molt millor obviar-ho i presentar-ho com una trobada de grolleres maleducades que van pel món dient paraulotes: I a Alerta Digital, el mateix, però ficant-hi una miqueta més de tall... Per sort per la salut mental de la societat normal, la denúncia de la CUP no anava adreçada a aquests dos mitjans de comunicació (i els anomeno mitjans de comunicació perquè sóc bona persona i avui m'he llevat generós i de bon humor). Això sí, quan llegeixes segons quins titulars poc reals, el més probable és que en treguis conclusions poc certes. Conclusions que, expressades en públic, et fan fer el més espantós dels ridículs...     Ei, però que tothom pot fer el ridícul com cregui més convenient, eh...

5. Una rectificació inspirada en el famós Ce-Ce-O-O d'Urdaci

Ja fa 13 anys d'un moment històric de la TV a Espanya. Alfredo Urdaci, presentador del Telediario de TVE i pintoresc relator de la realitat, informava d'una vaga general tant al seu aire que l'Audiència Nacional va condemnar-lo a rectificar:     I ell, emprenyat com unes tenalles, va optar pel "Sí? Doncs pels meus collons". I on havia de llegir Comissions Obreres va llegir el mític Ce-Ce-O-O. Ara, una rectificació que ha fet el diari digital El Español (el de Pedro J Ramírez) m'ha recordat allò. Sap la pintoresca exclusiva d'Antena 3 on barrejaven ETA, Podemos, la CUP, Veneçuela, el crim de Puerto Hurraco, l'epidèmia de Zika i dos ous durs? Doncs una petita inexactitud (bàsicament una persona de qui es diu que va fer el viatge i resulta que no va fer-lo), provoca una rectificació amb puntada a l'entrecuix...     Aquell viatge a Veneçuela pot ser de tot menys un homenatge a ETA. I ho deia fins i tot la intoxicació d'Antena 3. Però tornem a allò del: "pels meus collons" amb un altre exemple en què ni tan sols van publicar la versió de l'afectada, que va haver de queixar-se a facebook...    

6. Quan la pressa i el sectarisme et fan fer el ridícul

Miri aquesta piulada. És d'un senyor que treballa de diputat del PP al Parlament balear.     La dissort per al senyor Camps va ser oblidar que la prudència sempre és molt recomanable, però a Twitter encara més. Perquè si no, passa el que passa...   Total, que al final, embeinada total i absoluta...     Problema: quan demanes disculpes perquè no tens més remei, però no te les creus, l'escuma que t'havia d'haver sortit per la boca t'acaba sortint en una altra piulada de resposta a qui t'escarneix...  

7. Quan al final no ofenen a l'ofès sinó a qui no volia ofendre

El vídeo d'aquest enllaç tracta de l'ocultació que l'Estat italià va decidir fer de diverses estàtues dels Museus Capitolins de Roma durant la visita del president iranià Hasan Rohani. Motiu? No ferir la seva sensibilitat, ja que les obres representaven persones nues.  

Al final, la delegació iraniana va dir que ells no havien demanat tapar res, però escolti, tant se val perquè el que compta és que es van cobrir. El tema és que el senyor Rohani pot tenir la sensibilitat que cregui convenient i es pot ofendre pel que ell consideri. Però un servidor, per exemple, també té dret a tenir sensibilitat i a ofendre's, oi? I és possible que a mi m'ofengui i em fereixi, justament, que tapin les estàtues en previsió que potser un senyor passi un mal tràngol. Llavors, la meva pregunta és: quina ofensa pesa més, la de Rohani o la meva? Bé, doncs queda clar que la seva. Per això van tapar les estàtues. Ah, i que consti que jo no volia ofendre el senyor Rohani amb l'exposició d'unes obres d'art reconegudes internacionalment, però que també consti que qui va decidir tapar-les m'ha ofès a mi.

8. Torna l'apassionant debat: pixelem els menors o no?

La famosa foto de Fran Rivera torejant amb la seva filla en braços ha tornat a encetar el debat sobre si cal difuminar o no les imatges dels menors. Observem dos diaris que van publicar la imatge en portada sense pixelar:  

 

Si vostè em pregunta què hauria fet jo, li responc molt ràpid: no pixelar, com van fer El Periódico i El País. Per què? Bé, si el pare publica la foto tal qual a Instagram, sense un mínim de respecte per la intimitat de la seva filla, doncs allà ell. Sí, ja sé que la nena no té cap culpa, però si el seu pare no vetlla per la nena, llavors el tema ja passa a la justícia que és qui ha d'aplicar la llei de protecció del menor, no als periodistes.

9. La manera més gràfica d'acusar la competència

Ok diario és el mitjà on ha anat a petar Eduardo Inda després de diverses divergències empresarials que l'han apartat d'alguna que altra empresa periodística. Empreses com, per exemple, El Mundo. I, esclar, amb aquests antecedents s'entenen millor notícies com aquesta, que sembla de pati d'escola.