Jordi Basté s’ha inventat una tertúlia anomenada "Madrid DF" i, ahir, dos dels participants, Pablo Iglesias i Enric Juliana, parlaven del clima guerracivilista que s’ha instal·lat a Madrid. Hauríem de puntualitzar, però, que és un clima que s’ha instal·lat al Madrid del poder, però no al carrer. És veritat que els partits polítics i els mitjans de comunicació són capaços de traslladar la seva crispació al carrer. Però també és veritat que cada vegada hi ha un divorci més gran entre els problemes que veuen els partits i l’agenda que imposen i els problemes que, en realitat, tenen —tenim— els ciutadans i l’agenda de la gent o el punt de vista de la gent.

Això ho vam veure en tota la seva cruesa en les eleccions del 23 de juliol. Els mitjans de comunicació i els partits de la dreta van imposar un relat tan bèstia a cop d’enquesta que es van acabar creient que els ciutadans volien escombrar Pedro Sánchez i el seu govern Frankenstein. Es van creure tant la seva pel·lícula que la nit electoral no van saber ni reaccionar i ara dediquen portades a l’enquestador de capçalera.

Hi ha un estat profund i no tan profund que, per mantenir l’statu quo, és capaç de fer servir totes les eines legals i il·legals al seu abast per mantenir la tutela a la democràcia, liquidant els dos virus que han afectat el sistema, l’independentisme i els perillosos rojos de Podemos

He sentit dir al Gran Wyoming que el seu programa de sàtira s’ha acabat convertint en un informatiu seriós de referència, perquè cada vegada més gent a Espanya se sent òrfena d’algú que els expliqui la realitat tal com la veuen ells. I així estem. Amb programes d’humor fent telenotícies. El periodisme, o una part del periodisme, vol parlar de nosaltres, però sense nosaltres. I això, que no és meu, és d’Iñaki Gabilondo, s’ha tornat a posar en evidència quan el mateix Basté s’ha dedicat a estirar la llengua una miqueta més a Villarejo en el paper d’El Fumador d’Expedient X i els qui han d’explicar les coses segueixen sense explicar-les, encara que sigui posant en quarantena la veritat del personatge, símbol, això sí, del deep state.

El problema de tot plegat segueix sent que hi ha un estat profund i no tan profund que, per mantenir l’statu quo, és capaç de fer servir totes les eines legals i il·legals al seu abast per mantenir la tutela a la democràcia, liquidant —o almenys deixant en coma— els dos virus que han afectat el sistema, l’independentisme i els perillosos rojos de Podemos. I, una gran part dels mitjans, que són empreses i es deuen a la seva economia, hi ajuden creant un clima que fa que passi per mig normal que un senyor que ha sigut polític amb responsabilitats digui que aprovar una amnistia —lògica, perquè si indultés els de dalt, no pots fer pagar als de baix— és com “violar 40 milions d’espanyols”. Ho retrata el mateix Rodríguez Ibarra quan diu que ell va votar Espanya “tal com és”. Esclar, Espanya no pot ser d’una altra manera. O sí, és d’una altra manera, però els importa un rave.