Sempre que sembla que Espanya es catalanitza és que Catalunya s’està espanyolitzant. Aquest és el nucli del marc teòric de l’espanyolisme plurinacional, i com que és una mica més embarbussat que el de l’espanyolisme frontal, sempre es fa més simpàtic, dissimulat i aparentment inofensiu. Però no ho és. M’hi ha fet pensar la marca 2Cat, el nou "projecte" de RTVE en català per a Catalunya. Només per al Principat, que deu ser l’únic lloc on es parla aquesta llengua del dimoni. Pel que sembla, les emissions esportives en català seran un dels seus grans eixos. Tot plegat seria una bona notícia, o una notícia a tenir en compte, si la primera emissió no fos el partit de la selecció espanyola de futbol contra la selecció búlgara de la setmana vinent. Per molt embarbussats que siguin els laberints ideològics de l’espanyolisme fratern, de vegades les conseqüències són tan òbvies i palpables com les del franquista més desacomplexat. 

Ja és coincidència, a més a més, que el 2Cat en qüestió arribi mentre l’obsessió de Rosa Romà per fer que la història, el bagatge i la funció de TV3 quedin esborrats de la seva marca arriba al seu clímax. No cal ser el fanal més lluminós del carrer per adonar-se que la pretesa catalanització de la 2 servirà d’excusa per a espanyolitzar TV3 sense haver de dissimular tant. Tindrem —"tindrem"— dues televisions a mitges, cosa que vol dir que, al final, de televisió pública amb la funció última de normalitzar la llengua catalana a Catalunya no en tindrem cap. Aquesta escenificació audiovisual, en realitat, és la concreció material d’una de les idees mare de l’esquerra espanyola: que la catalanitat només és vàlida en la mesura en què accepta una quota d’espanyolitat. Que no és una nacionalitat completa, ni s’han de posar els mitjans perquè ho sigui. Que la catalanitat només és un complement que pot penjar de l’espanyolitat i que, arreu, sempre ha de ser secundària. 

La pretesa catalanització de la 2 servirà d’excusa per a espanyolitzar TV3 sense haver de dissimular tant

Explicava el director de RTVE que "seguimos trabajando por una TVE donde las lenguas se unan". Tampoc cal ser doctorat en sociolingüística per entendre que això no vol dir absolutament res. O que no vol dir cap altra cosa que el punt d’unió i de convergència serà el de l’espanyolitat, perquè no hi ha convivència plàcida entre llengües si ambdues no es troben més o menys en igualtat de condicions, això és, si ambdues no disposen de mecanismes de poder que s’assimilin. De fet, la tria que ha fet el 2Cat per a la seva primera emissió ja ens dona alguna pista que el punt d’unió estarà en l’espanyolitat. Una altra vegada, sembla enrevessat, però posar referents espanyols al centre del món de la cultura i la comunicació, encara que la retransmissió del programa o del partit sigui en català, és l’avantsala per a espanyolitzar el teixit cultural i assolir que prengui la idea que si de tot allò de què és important parlar és castellanocentrat, el català és una llengua supèrflua. 

La setmana passada vaig escriure una columna amb una tesi semblant a aquesta, que versava sobre el programa Bestial i l’espanyolització dels referents als programes de TV3, de què ja es va parlar força arran de l’emissió de Col·lapse, amb Ricard Ustrell. Justificadament. Que aquesta setmana hagi d’escriure la columna que els lectors han llegit només fa que validar les tesis que aquí he volgut exposar. A propòsit d'això, m’agradaria recordar que Miquel Calçada i Sergi Sol —a proposta de Junts i ERC, respectivament— són al Consell d’Administració de RTVE. Res més. Aquestes qüestions són feixugues de tractar i sobretot feixugues d’escriure, perquè amb facilitat menen a la repetició. Però val més continuar-les tractant i continuar-ne escrivint, perquè si no oposem la resistència intel·lectual que demanen, quan ens n’adonem, ens hauran entrat fins a la cuina. Si no és que ja hi són.