Cada vegada que ensopego amb una d’aquestes campanyes maldestres que la premsa de Vichy fa, periòdicament, per liquidar Carles Puigdemont, em venen al cap els primers paràgrafs de les memòries polítiques de Macià Alavedra. Tot i que la premsa no ho vulgui reconèixer, els deu anys de discussió política sobre l’autodeterminació van ser un intent de tancar amb honor la Transició, de superar Convergència d’una manera positiva, sense destruir tot el que el país havia construït i havia aportat a la modernització d’Espanya.
Alavedra creia que el catalanisme havia mort perquè havia assolit tots els seus objectius, però no era partidari del procés, perquè havia organitzat la seva vida marcat pel record de l’exili. “Quan els castellans no et poden afusellar, et tiren la justícia a sobre”, va deixar caure en el seu llibre, parafrasejant Trias Fargas —una altra figura clau de Convergència. Pocs dies després de la consulta d’Arenys de Munt de 2009, i poc abans que el detinguessin, li vaig sentir dir, molt alterat, després d’una reflexió política duríssima: “I jo que em pensava que em podria morir tranquil”.
Convergència estava feta sobre els traumes del segle XX, i no és cap anècdota que els seus líders hagin acabat tan malament, mentre Felipe González, José María Aznar i José Bono es feien multimilionaris. Les cròniques que El País publica del judici contra la família Pujol traspuen una pornografia i un cinisme tan desproveïts de perspectiva històrica que em transporten a les descripcions que Curzio Malaparte fa de la pedanteria plana dels oficials nazis. Els mateixos elements que van permetre a Malaparte detectar l’ensorrament espiritual d’Europa —i les seves conseqüències— permeten avui veure cap on va la misèria moral de l’Espanya de la Transició.
L'Ara i La Vanguardia poden mirar de jubilar Puigdemont i animar Gabriel Rufián a convertir-se en un altre lladre d’ovelles castellà entrenat a Catalunya. Però Puigdemont no és l’obstacle que impedeix tancar el procés. De fet, és l’últim punt de sutura que manté controlada la ferida, el tros de fil quirúrgic de 1978 que evita que es torni a obrir del tot. Per això Sílvia Orriols fa por, i per això el polític més acollonit de Catalunya, que és Oriol Junqueras, corre a tractar-la de racista mentre pacta amb el PSC, el partit que el va ficar a la presó i que el 1980 defensava el dret a l’autodeterminació de Catalunya.
Mentre els catalans se sentin mancats de llibertat política, Espanya anirà pel pedregar, com ha passat sempre
A Madrid poden creure’s els articles de Salvador Sostres que expliquen que estem acabats, i que ell fa fúting per la zona alta de Barcelona amb el xandall de la Guàrdia Civil més content que un gínjol. O les impostures de Javier Cercas, un escriptor que es feia dir Xavier abans de ser famós, i que va créixer en un edifici de funcionaris de la dictadura als afores de Girona. Mentre els catalans se sentin mancats de llibertat política, Espanya anirà pel pedregar, com ha passat sempre. Tant se val la immigració que arribi a Catalunya i els esforços que les toies del sistema facin per guanyar-se la compassió del públic exhibint les seves malalties.
Puigdemont és l’últim fil que lliga la llibertat dels catalans als esforços que la generació de Macià Alavedra va fer per superar la història. Si aquest fil es trenca, d’Espanya només en quedarà l’africanisme i Catalunya. Els atavismes que la Transició havia maquillat tornaran a primer pla amb la seva forma nua, en una Europa que també s’està desfent dels decorats de la postguerra. No sé si estem gaire preparats per a una política que no estigui continguda pel trauma de 1939. Però aquí teniu l’inici de les memòries d’Alavedra, per si alguns heu oblidat quin va ser l’origen espiritual de Convergència i per què el procés havia de servir per tancar la Transició, un cop normalitzades les esquerres i les dretes.
"Si faig memòria, el meu primer record és una mica trist: veig l’exèrcit republicà retirant-se penosament cap a la frontera. La meva vida comença aquí, amb aquella munió de soldats bruts i descamisats que travessaven Banyoles per la carretera general aixecant núvols de pols i arrossegant-se més morts que vius. Només tenia quatre anys, però encara els veig passar vençuts i aclaparats. Pocs anys després vaig assistir a la mateixa escena a l’exili, aquesta vegada amb les tropes alemanyes. El cinema i la televisió encara em fan reviure aquell mal tràngol.
La meva entrada al món, per tant, va ser una mica bèstia. El 26 de gener de 1939, el mateix dia que Barcelona queia —i que Catalunya quedava en mans de Franco—, la meva família va emprendre el camí de França. Les cares desencaixades per la por i la fatiga que havia vist passar per davant de casa, agafat de la mà de la meva mare, es van convertir en el pa nostre de cada dia en la travessia que vam fer fins a la frontera. Gràcies a Déu, no he vist més soldats descamisats des que tinc onze anys. Amb la guerra d’Espanya i la Segona Guerra Mundial vaig quedar servit. També diré que les dues guerres em van sortir força barates.
La major part de la nostra guerra la vaig viure a Banyoles, suposo que plàcidament perquè només recordo que jugava molt al carrer, tot i ser petit. Soc fill de Joan Alavedra, de qui parlaré a bastament. Llavors el meu pare era director de l’Institut del Teatre i periodista, i cada cap de setmana pujava des de Barcelona a la casa familiar que teníem a Banyoles per poder veure’ns. La mare, Montserrat Moner, de qui també parlaré a bastament, ens cuidava a mi i a la meva germana, que llavors tenia nou anys —cinc més que jo— i que va morir a França el 1975, després de fer una gran carrera com a psicoanalista.
Un cop fetes les maletes, vam sortir de Banyoles amb una ambulància que conduïa el doctor Isern. D'aquest senyor no en sé dir res més, però em sembla significatiu que, tants anys després, encara en recordi el nom. A partir de Molló, vam continuar a peu perquè la carretera no estava asfaltada i nevava. No sé quants quilòmetres hi ha entre Molló i Prats de Molló, però vam fer tot el camí nevant, amb un fred que pelava i una massa de gent que fugia com nosaltres. Recordo els crits i els plors de desesperació de les famílies que havien de deixar les maletes al marge de la carretera, o bé llençar-les per algun barranc. Nosaltres també ens vam anar desfent de tot el que havíem arreplegat abans de sortir de casa.
Vam arribar a la frontera amb la roba que portàvem posada i els diners a les butxaques. França, la nostra República germana, país que estimo malgrat tot, ens va dispensar l'acollida fraternal que tothom ja sap. La seva manera de defensar la democràcia va ser posar-nos en camps de concentració. La rebuda va ser tan crua que el meu pare, que era una persona d’un caràcter molt fort i d'una cultura vasta, va quedar totalment abatut. Sort de la mare, que és una dona indestructible, i li va dir, amb una energia terrible i molta tendresa: «Joan! Aquest geni que tens: és ara que l’has de treure, home. Fes alguna cosa!».
Els francesos dividien les famílies, enviaven els homes cap a una banda i les dones i els nens cap a una altra. Quan ja ens separaven, un soldat senegalès va punxar la mare per darrere perquè avancés. Ella es va girar i li va clavar una empenta: «A mi no em toqui!», li va dir. Aquesta escena la tinc gravada. Els senegalesos de l’exèrcit francès eren africans impressionants, de dos metres. El senegalès va quedar astorat, amb la baioneta apuntant-li el ventre. La mare em portava agafat de la mà i vaig tenir la impressió que aquella baioneta la perforaria. El moment se’m va fer etern. Però la mare acaba de fer cent dos anys i està força eixerida.
Pel que fa al meu pare, a més de reaccionar, va tenir un cop de sort. Quan el portaven cap al camp de concentració va trobar un diputat francès del Rosselló que coneixia de l’època en què havia estat secretari personal del president Francesc Macià. Gràcies a aquest català del nord, l’endemà estàvem tots quatre a l’habitació d’una fonda, plorant i fent pinya abraçats. Va ser un retrobament emocionant: no sabíem què ens esperava però estàvem junts. Al camp de concentració només hi vam passar una nit. Els qui no van tenir la nostra fortuna ja han explicat com s'hi vivia: gana, sarna, vent, sorra i molta humitat; les condicions eren deplorables."