La voracitat del foc a les Gavarres i les distraccions de l’opi del poble futbolístic han fet passar com una simple anècdota el procés de regularització d’immigrants impulsat pel PSOE. Inicialment concebut per acontentar l’espai polític moribund de Podemos (mitjançant un reial decret i sense passar pel Congreso, perquè ja sabem que l’esquerra radical adora l’estalinisme), el projecte de legalització incloïa papers per a 500.000 treballadors que ja residien a l’estat. Com es pot imaginar qualsevol persona que s’afaiti o es depili de fa temps, Pedro Sánchez i els seus ja sabien que la xifra era de conya perquè, com s’ha demostrat després davant la fingida sorpresa dels sociates, la mesura ha acabat regularitzant més del doble de futurs conciutadans. El PSOE feia l’orni, of course, perquè això de confessar que no sabia el nombre d’il·legals que hi havia a Espanya, o d’amagar-lo, queda poc professional...
Com era d’esperar, temps després hem sabut que Catalunya liderarà aquesta macroregularització amb un total de 257.000 persones. Els partits independentistes s’han excusat del frau adduint que, abans de tot aquest show, ells ja havien demanat les competències en immigració (una d’aquelles peticions per les quals, segons Míriam Nogueras, no havien investit Sánchez “a cambio de nada”, amb l’èxit que ja podeu comprovar fàcilment). Però, com demostrava fa poc Víctor Puig, els juntaires votaren a favor del debat sobre la ILP “Regularización YA” que es tramità l’abril del 2024 a la Cambra Baixa, que va debatre’s amb la xifra esmentada dels 500.000 nouvinguts (conscientment irreal) que vivien i treballaven a l’Estat abans del 2021. En aquest sentit, tant republicans —que acostumen a posar-se de perfil per acabar votant qualsevol cosa al PSOE— com juntaires no tenen cap mena de credibilitat per escandalitzar-se ni bramar, per moltes apel·lacions a la Comissió Europea que facin.
Ens caldrà fortificar molt la cultura del país per fer front a una regularització desaforada. Els nostres polítics no la podran combatre, perquè en són els primers autors intel·lectuals
Els catalans faríem bé de no caure en el debat que tota aquesta utilització dels migrants ha provocat i que ha sumit el bipartidisme espanyol en una lluita cada dia més delirant entre una dreta trumpista (que comença a fer el ridícul posant en dubte el sistema electoral) i una esquerra falsament naïf que trafica amb les persones com si fossin caps de bestiar, a la manera chavista-zapaterista. De cara a la tribu, i com ha assenyalat sàviament l’Abel Cutillas, l’essencial és veure com la regularització amaga la voluntat neofranquista de desintegrar la cohesió social a Catalunya mitjançant una injecció d’estrangers desaforada. Franco ho intentà amb els obrers que vingueren fa temps de tota Espanya que el pujolisme pogué assimilar a la catalanitat, car l’autogovern es mantenia i la prosperitat del país era un bon esquer per fer aprendre la nostra llengua als andalusos. Però ara ja no tenim aquesta força.
Aquí tant li fot si hom és un liberal que està molt a favor del lliure comerç mundial de mercaderies i persones o si el lector s’identifica amb la moral happy flower del “volem acollir”, perquè qualsevol ciutadà —amb l’estat actual de les infraestructures, del tot insuficients i col·lapsades amb una població de 8 milions d’habitants— sap que no es pot assumir una quantitat creixent de persones als quals, per si fora poc, ara els socialistes voldran afegir els nets sud-americans dels exiliats o qualsevol persona que pugui acreditar coneixement de la genial poesia de Luis Cernuda. Aquí, insisteixo, tant li fot si hom es declara seguidor d’Aliança Catalana o predisposat a acollir els descendents de la Guerra Incivil al sofà de casa; perquè abans de debatre la nostra predisposició a assumir nouvinguts, cal entendre que sense una cultura política robusta d’emancipació nacional, la capacitat d’absorbir és totalment nul·la...
Davant d’aquesta dinàmica evident, no recomano que esdevinguem uns histèrics de la substitució demogràfica ni que adoptem la moral de tota la gent que ha gaudit dels beneficis del treball precari-mal pagat dels immigrants i que ara té un frenesí fora mida per cardar-los fora del país. Però cal veure les intencions clares de l’esquerra espanyola i el col·laboracionisme implícit —tot i que ploramiques— dels partits independentistes, representants teòrics dels nostres interessos. Dit això, i vist que la globalització no s’aturarà en quatre dies, ens caldrà fortificar molt la cultura del país per fer front a una regularització desaforada. Com ha quedat demostrat, els nostres polítics no la podran combatre, perquè en són els primers autors intel·lectuals. Recordeu-ho bé quan es facin els proteccionistes o els apocalíptics. Ells van ser els aplicadors del 155 polític i ara són els coautors necessaris d’aquest 155 demogràfic.