Els comicis de diumenge passat han deixat un mapa polític i parlamentari subtilment diferent al de la legislatura més inoperant, malgrat les crisis confluents, que es podia imaginar. Els pessics de monja i maledicències a mitja veu no han parat i això ha llastrat la legislatura, especialment l’últim any.

En efecte, a part de l’enquistada crisi Catalunya-Espanya, que a Madrid encara ni veuen ni intueixen la seva volada, s’ha adherit la crisi del presos i exiliats -el sol fet de la seva existència és un ominós estigma-, l’expulsió de Quim Torra de la presidència de la Generalitat per una aplicació malaltissa de la normativa electoral i la devastadora crisi econòmica filla de la pandèmia que s’administra -administrar és un dir- amb no poques dosis de frivolitat.

Aquest malbaratament de la cosa pública ha portat un subtil canvi del mapa polític; tanmateix, més profund del que sembla. En el terreny unionista, mal autodenominat constitucionalista -per començar no saben que vivim en un règim parlamentari i no presidencialista- s’ha produït un canvi de lideratge significatiu i, si es vol, més natural. La cridòria, l’esquira i, per damunt de tot, l’estultícia política de Ciudadanos li han dut la ranera i són substituïts per una estructura de poder més seriosa com és el PSC-PSOE, tot tenint en compte que no és el carrer Pallars qui mana, sinó el carrer Ferraz.

El president ja no serà una mena d’altaveu de Brussel·les. Tota la política catalana es decidirà aquí, no des de Waterloo

Amb el canvi de lideratge en el fragmentat univers independentista, que passa de l’amalgama entre post convergents i nou vinguts sota el lideratge del President Puigdemont a Esquerra Republicana, algunes coses també es mouran. El president ja no serà una mena d’altaveu de Brussel·les. Tota la política catalana es decidirà aquí, no des de Waterloo. En bona mida la CUP i els Comuns podran gaudir encara de més determinació que en la legislatura anterior, doncs serà llarga i feixuga, com toca en aquests temps i, per tant, la geometria serà molt variable.

La novetat més significativa a primera vista, no tan de fons a efectes de governança és l’ensulsiada del espanyolisme, pretesament vestit de constitucionalisme, i la irrupció de l’extrema dreta, amb, de moment només, la destral al llavis, però amb ínfules de voler escombrar qualsevol bri de catalanisme fins i tot de fireta.

VOX no ha nascut del no res. No és una pluja divina que hom envia per bé o per mal -segons es miri- de les bones gens. L’extrema dreta ve de llarg. Sociològicament ha estat sempre present i es traspua en molts usos autoritaris i antidemocràtics de partits que es creuen democràticament capdavanters, no diguem en els que biològica i biogràficament connecten amb el franquisme, que com sabem, era fill da dita Espanya Eterna.

El que succeeix és que la extrema dreta, més o menys feixista, ja no viu aixoplugada en el Partit Popular. Aquest partit, parc temàtic de la corrupció en totes les seves vessants conegudes -i les que encara ens falten per conèixer- ja no dona més de sí. En el comble del deliri fan responsable a l’edifici on rau la seva seu central de ser fill de la corrupció. Delirant. L’alternativa cabdillista de Rivera tampoc va donar resultat. Tant és així que l’extrema dreta ha tret el cap i vol fer de les seves sense ser embridada pel sistema, al que al cap i a la fi serveix i servirà.

No són, com algú deia, colons, sinó catalans que es senten per damunt una forma de ser espanyols que els fa incompatibles amb la democràcia.

L’extrema dreta, amb trets comuns al món occidental i amb característiques pròpies a cada estat, s’impulsa pel xarop que tot ho cura, que val per totes les malalties: l’ultranacionalisme populista. Als complexíssims problemes de les societats actuals, quin millor remei que solucions simples i mig etíliques donades per gents que no tenen acreditat cap altra capacitat que cridar més que el demés. Vaja, política tavernària.

Els més de 200,000 vots i 11 diputats -sembla que a alguns no les hi agrada palesar-ho- són aquí, viuen aquí, ningú els ha importat. Cert increment de vot d’extrema dreta en meses dels districtes electoral on resideixen col·leccions de funcionaris espanyols no justifica que VOX sigui el quart partit al Parlament i s’hagi cruspit a la dreta espanyolista tradicional. No són, com algú deia, colons, sinó, en la definició pujolista, catalans que es senten per damunt una forma de ser espanyols que els fa incompatibles amb la democràcia. Com no deixen de ser francesos els lepenistes o alemanys els alemanya-alternatius. Les coses que no agraden no es combaten canviant-les el nom.

De moment, la influença política de l’extrema dreta a Catalunya serà nul.la. A Espanya ja han salvat al govern de col·lació amb una votació favorable. Poca broma.

Conseqüència: es parla de cinturó sanitari. Però què és un cinturó sanitari? No parlar-los, ni tan sols saludar-los? Un cinturó sanitari no és proclamar que no es vol -ni es demanen- els seus vots, però que si hi voten, què hi farem, s’acceptaran. A part de lluir amb arguments i retòrica més intel·ligent que els seus,  sense sortir atemorits i denunciant les seves cafrades i clamorosos forats professionals i morals, fer un cordó sanitari és el que va fer Angela Merkel a Turíngia al gener de l’any passat.

L’extrema dreta, guanyadora dels comicis regionals, va votar al candidat de la coalició de demòcrates cristians i de liberals. Tan bon punt la Cancellera en va prendre consciència, es va fer revocar als seus la decisió del Parlament de Erfurt. Després d’intenses negociacions va sortir reelegit com a Primer Ministre del land, l’esquerranista Bodo Ramelow, encara que de manera interina, durant 13 mesos, d’acord a pactes partidaris, i anar a noves eleccions.

Això és un cordó sanitari. A costa dels propis interessos de partit a curt terme. A costa de que sigui un candidat contrari al plantejaments de qui cedeix. Això, abans de lliurar el poder a l’extrema dreta, per molt relativament majoritària que sigui.

Això sí es un cordó sanitari. No pura retòrica tan buida com egoista.