Marta Pascal va publicar diumenge un article a La Vanguardia molt curiós, que semblava sortit d’un diari de fa deu anys. Denunciava el centralisme de l’Estat espanyol, reivindicava el corredor Mediterrani i demanava poder tractar en peu d’igualtat amb el País Valencià.
Mentre el llegia pensava en aquell llibre de Germà Bel que es deia Espanya, capital París, i que es va publicar poc abans de la primera gran manifestació independentista de 2010, quan l’autonomisme ja agonitzava. Un militant de PDeCAT em va comentar que semblava que l’Enric Juliana s’hagués posat a escriure amb faldilles i perruca.
Si l’article ja era una presa de pèl venint de la dirigent d’un partit que es diu independentista i que pretén presentar-se com una alenada d’aire fresc, poc després vam saber que el diputat de PDeCAT Jordi Xuclà havia publicat un text clavat el mateix dia, al diari de Girona. Tot i que els titulars eren diferents, l’article de Pascal era un plagi literal, amb la puntuació arreglada.
Si mai algú vol entendre per què l’espai de centre dreta català ha arribat a un extrem de putrefacció tan evident haurà de reflexionar sobre la relació que hi ha entre la incompetència i el cinisme. La relliscada de Pascal hauria de servir per replantejar les preguntes que els nois de PDeCAT es fan per entendre la crisi dels valors que diuen representar, i l’emergencia d’ERC, Demòcrates i la CUP.
PDeCAT recorda aquella màquina de destrucció massiva que va ser el PSUC, en el qual, mentre els militants anaven a la presó, els dirigents pactaven càrrecs amb el franquisme. Tenint en compte el rendiment que l'autoboicot dóna en aquest país, és fàcil d'endevinar que les víctimes potencials l’article de Pascal i de Xuclà no són pas els dos polítics plagiaris, sinó els sectors del partit que treballen de debò per aconseguir la independència.
Un dia abans, un dels exconsellers més sobrevalorats del govern Mas, Andreu Mas-Colell, publicava un article a l’Ara que li donava cobertura i que va ser molt ben rebut pel públic abonat a l’odi a Espanya. L’article estava escrit amb una certa habilitat -perquè Harvard ha de servir d’alguna cosa-, però s’hi endevinaven les mateixes intencions de fondo que traspuava el text de Pascal-Xuclà.
Mas-Colell començava esmentant una suposada conversa que Juliana havia recollit a La Vanguardia feia una setmana, entre Xuclà i Soraya Sáenz de Santamaria. "Em sembla que estem en condicions de guanyar per deu a zero”, li hauria dit la Vicepresidenta al diputat de PDeCAT. Els recursos del victimisme convergent estan tan esgotats que els jocs de mans es veuen a setmanes vista.
Malgrat el sorollós canvi de consellers, alguns sectors de PDeCAT semblen insistir a voler transmetre als espanyols que l’1 d’octubre no es produirà cap canvi irreversible en les relacions entre Barcelona i Madrid, encara que guanyi el Sí a la independència. L’article de Mas-Colell apuntava en aquesta direcció, exactament igual que les declaracions que ha fet Xuclà oferint-se a recolzar Pedro Sánchez, per expulsar Rajoy de la Moncloa.
Una vegada els espanyols han hagut de reconèixer, a través del TC, que no poden inhabilitar Puigdemont per celebrar un Referèndum, el sistema s’ha retirat a defensar la penúltima trinxera, que és la de la deslegitimació del resultat. Malgrat les declaracions altisonants, i el victimisme d’alguns exconsellers, l’estratègia de Rajoy sempre ha sigut la mateixa. El president espanyol vol que el 2 d’octubre no estigui gens clar què ha passat per poder temptar Junqueras amb unes eleccions autonòmiques.
Si no aconsegueix això, i cada dia ho té més difícil, llavors l’Estat necessita que algun ruc català digui aquella frase que tan agrada a la Tercera Via: “Ara hem de negociar”. La darrera trinxera de l’Estat és mantenir la creença falsa que la independència no es pot fer sense la col.laboració d’Espanya, per això Madrid fa córrer que Sánchez podria substituir Rajoy per negociar amb els catalans.
Sánchez no serà mai president amb l’ajut d’ERC i PDeCAT. Rajoy deixa córrer el rumor per mantenir aquesta ficció del pacte, l'utilitza igual que utilitza el tàndem Pascal-Xucla, i La Vanguardia i El Periódico, que aviat diran que el PP és un partit d’esquerres. El president espanyol sap que el prestigi del seu partit està corcat fins a l’arrel i, com Franco, vol deixar Catalunya ben lligada mentre agonitza, abans d’ensorrar-se amb el seu vaixell. Per això li diu al Rei que el Referèndum no es farà.