La notícia que el català ha perdut 300.000 parlants habituals en la darrera dècada m’ha fet pensar en un article de Mascha Gessen que vaig llegir fa cosa d’un mes en una revista americana. L’article explicava que els polítics i els periodistes del règim de Putin s’estan carregant, a còpia d’escampar mentides i de deformar el llenguatge, la vitalitat de la llengua russa, que ja havia sortit tocada de la dictadura soviètica. 

En l’article, Gessen hi assegurava que escriure en rus s’ha convertit en una activitat comparable a passejar-se “per un camp de mines”. La intel·ligència, segons ella, hauria de sobreviure en un espai públic contaminat per la propaganda. Pensar seria com respirar aire amb monòxid de carboni perquè la mentida generalitzada aniria buidant les paraules del contingut que serveix per descriure la realitat. 

Gessen explicava que, als anys noranta, amb el rus destruït per les dècades de dictadura, els periodistes i els escriptors van mirar de limitar-se als fets. Això va crear discursos superficials, que deixaven de banda la intuïció i els sentiments i només tenien en compte les coses que es podien veure. Aquest materialisme d’urgència va crear un pensament massa feble per combatre la propaganda de Putin.

Ja entenc que el català té menys instruments de protecció que el rus, però els paral·lelismes amb la situació d’aquí són fàcils d’establir. És veritat que la immersió s’ha aplicat de forma precària i que no hi ha cap bilingüisme que sigui neutral. Tot i així, no en treurem res de continuar defensant el català com si encara fóssim en l’època de Mercè Rodoreda.

Quan l’idioma del país només patia la pressió de l’espanyol, i la llengua de l’Estat estava marcada per la pobresa i per la dictadura, apel·lar a la fidelitat lingüística com feia Jordi Galves en el seu darrer article tenia un cert sentit. Les atrocitats del segle XX permetien presentar el català com un idioma d’homes lliures, que havien sobreviscut, contra tot pronòstic, a una de les èpoques més negres de la història. Ara caldria canviar de tàctica.

El català no desapareixerà perquè el parli més o menys gent, o perquè s’hi dediquin més o menys recursos. Evidentment la demografia influeix en la salut d'un idioma, i també hi influeixen els diners. Però el català està en perill perquè, en plena democràcia, els seus parlants han acceptat la mentida i les mitges veritats com a moneda d’ús corrent. Són els catalans que degraden la seva llengua estirant el significat de les paraules com xiclets fins que ja no volen dir res. 

El procés de degradació comença en la política però es filtra a tota la societat sense gaire resistència. Les formes polítiques d’un país no deixen de ser l’expressió de la manera com els seus habitants entenen la vida i les relacions humanes. Són els catalans que han convertit la llengua en un idioma autojustificatiu, de gent que obeeix a formes externes per tenir la il·lusió que ostenta un cert poder o que controla el seu destí. 

Ortega y Gasset va explicar molt bé que la vida de les persones es pot analitzar a través de dues posicions: la posició dels que lluiten per acomplir la seva vocació i la dels que lluiten per reprimir-la fins a adaptar-la al seu entorn. Amb els països i les societats passa el mateix: o bé lluiten per fer valdre el seu esperit o bé lluiten per reprimir-lo sota una capa gruixuda de mentides.

Si volem que el català sobrevisqui a la globalització, cal que els seus parlants es comprometin molt més amb la veritat. La realitat només es pot entendre a través dels significats compartits que dona el llenguatge. Dir mentides destrueix el llenguatge. Utilitzar paraules per tapar o per validar mentides amb respostes ambigües i falsament educades destrueix el llenguatge i la vida que s’hi associa.

En un idioma sa la lluita per la vida s'hi reflecteix amb tota la seva profunditat, per això es diu que una llengua és un dialecte amb un exèrcit. Quan buides el llenguatge de contingut per manipular-lo al teu gust al final les coses que et passen no poden ésser descrites i quedes a mercè seva. Així hem quedat, per exemple, a mercè de la democràcia espanyola.