Antoni Puigverd defensava en el seu article de dilluns a La Vanguardia que la CUP té la virtut d’irritar tothom perquè el seu món és genuí i això posa en evidència la buidor i la hipocresia que predomina en el panorama mediàtic i polític català. 

Realment és curiós que els sectors que han viscut del pressupost durant 30 anys ara acusin a la CUP de ser uns nens consentits. També fa gràcia que tants opinadors encorbatats es lamentin que els cupaires no compleixen els acords, quan han permès que CDC i ERC juguessin sense límit amb l’elasticitat de les paraules.

Després dels atacs que ha rebut la CUP, Puigverd gairebé em va semblar una mena de Gaziel predicant en el desert. De la coherència dels cupaires, darrerament tothom n’ha tret profit, en els diaris i les televisions. Exceptuant el Bernat Dedéu, que va per lliure en el seu bloc, no he vist cap polític ni cap opinador que no hagi utilitzat el partit d'Anna Gabriel per anar de persona respectable, seriosa o fins i tot graciosa. 

L’altre dia un tertulià em deia en privat, després d’alliberar el sermó de rigor davant les càmeres: "Convergència va cap a l'extinció". Diuen que van cap a la independència, li vaig respondre sorneguer. "Aquest és el problema -va replicar-, que no hi han pensat mai i no saben com fer-la". I no trobes que posar-se a fer una independència sense haver-hi pensat mai és més frívol que votar contra uns pressupostos autonòmics? 

Tot i així, després de rumiar-hi em sembla que Puigverd exagera mirant de reduir l’independentisme a una banda de periodistes i de polítics hipòcrites i oportunistes. Potser no he llegit prou els moralistes i encara no m'he deixat seduir pel seu pessimisme ressignat. Però jo diria que la CUP està posant en evidència alguna cosa més profunda i més complexe: això és, al meu entendre, que en el panorama polític català hi manca una mica de pensament noble. 

A Catalunya hi ha un bon pensament burgès, en part gràcies a CiU, que el va dur fins a un nivell de sofisticació notable. També hi ha un pensament popular, que la CUP i En Comú encarnen bé, i que l’independentisme ha revifat després d'un llarg desterrament a les golfes de la història. El que no hi ha és un pensament noble, és a dir un pensament que incorpori la naturalesa del poder en el discurs sobre la vida i que es miri el país més enllà de les temences personals i el sentit pràctic de volada gallinàcia.

En els primers anys de la transició, el PSC va pretendre encarnar un cert elitisme, però de seguida va cedir al populisme, aprofitant la força electoral de la immigració. Amb la desfeta del PSC, el president Mas i els seus acòlits van mirar de convertir-se en l’elit de Catalunya, però abans del 9-N ja s’havien ofegat en els seus prejudicis petit burgesos, els mateixos que ara mira d'exportar a Espanya Albert Rivera.

En els països sòlids, la burgesia ajuda a mantenir l’ordre establert, però no serveix per crear-lo ni molt menys per liderar l’acció política de base. Les classes populars són bones per impulsar moviments regeneradors, però poques vegades arriben a consolidar-los, com va demostrar la revolució francesa o els anarquistes de 1936. Sense un pensament noble no hi ha visions polítiques profundes ni una idea inspiradora de la llibertat. 

El resultat és que hem desconnectat d’Espanya en molts sentits però no sabem com rematar-ho perquè la majoria de líders d'opinió continuen pensant com si visquessin dins de la gàbia, amb el neguit que produeix el fred de la intempèrie. Els intents de CDC de reconvertir-se en un partit d’ordre a costa de la CUP estan abocats al fracàs, igual com ho estan les pretensions d’ERC d’institucionalitzar el procés amb l'excusa que ells són independentistes de tota la vida.

El procés –si mai va existir– és mort. Ja ha fet la funció que calia, que era despertar la gent i posar en evidència la concepció falangista de la sobirania que té el nacionalisme castellà. Els intents d’allargar-lo només serviran per envilir i per deshonrar el país com ja va passar amb el catalanisme dels anys trenta. Avui una tertuliana de Podem em deia que el dia que vegi un polític disposat a desobeir de debò s’ho pensarà. 

M’ha vingut al cap una anècdota que corre per Barcelona sobre un líder convergent que va anar a visitar l’ambaixador d’Israel.

–Vostè està disposat a morir per Catalunya? –li va demanar diplomàticament.

–No.

–A matar, com a mínim?

–Tampoc

–Doncs no tindran la independència ni en un miler d'anys.

Naturalment no es tracta de voler morir ni de voler matar. Es tracta d’entendre que hi ha llibertats que no es poden cedir ni negociar sense que tot es converteixi en una farsa i, a partir d’aquí, ser prou humil i prou intel·ligent per actuar sempre en conseqüència. Aquesta actitud és la que la CUP està introduint en la política. Se la criminalitza perquè fa por que es generalitzi i agafi profunditat. Si passa –i de fet està passant– Matrix no podrà fer marxa enrere dient que la independència és impossible.