Com era de preveure, el manifest del grup Koine ha desencadenat un ventall d’articles molt acolorits sobre l’anomenada convivència. A poc a poc, el clima que el PP i Ciutadans intenten imposar des de fa anys per evitar la celebració d’un referèndum va eixamplant els seus adeptes entre la gent guapa. Aquest diumenge fins i tot el periodista Carles Francino feia bones les tesis del ministre de l’Interior en funcions, Fernández Díaz, en un article a El Periódico titulat "Una mierda de país?". 

Qualsevol que hagi llegit la premsa dels primers anys del pujolisme, o dels temps del pacte de Lizarra, tindrà present quina funció juga la idea de la convivència en el discurs polític espanyol. Per les generacions nascudes abans de la mort de Franco, la violència de l’Estat és una cosa tan natural que es dóna ja per descomptada. Francino mateix assegurava en el seu article que no té memòria d’una situació de tensió tan gran a Catalunya com l’actual. La gràcia és que va néixer el 1958, un any després de la vaga de Tramvies. Llegint-lo vaig pensar en Jordi Amat i això que diu que els anys seixanta van ser un moment dolcíssim per la convivència catalana. 

Jo, que sóc de la mateixa generació que Amat (1978), recordo situacions de crispació en la Catalunya dels vuitanta força més dures que l’actual. Em sembla que si Pujol va quedar atrapat en la por de trencar el país, o si el Pacte de Lizarra va fracassar, és perquè en aquell moment la memòria de la violència era recent i els discursos de la premsa sobre la convivència i el totalitarisme acollonien els votants. I no només pels records que despertaven, sinó també per l’amenaça implícita que contenien per part de l’Estat.

La regeneració d'Espanya torna a estar en mans de Catalunya

Ara, el problema és un altre. Ara el problema és que bona part de la generació de polítics i d’intel·lectuals que havien de contribuir a actualitzar el debat polític espanyol han renunciat a la seva experiència vital i han comprat les pors i els discursos dels seus avis i pares a canvi d’un càrrec o d’una bona posició. La notícia més important d’aquests anys de victòries electorals de l’independentisme és que la regeneració d’Espanya torna a estar un altre cop en mans de Catalunya. 40 anys després de la mort de Franco, els partidaris de la unitat espanyola continuen enganxats als mateixos prejudicis de la guerra freda i la Transició –olé!–.

Ho hem vist amb el fracàs de Pedro Sánchez, que hauria pogut fer neteja i catapultar al poder una generació de polítics joves només de pactar a Catalunya el que Cameron va pactar a Escòcia. Ho hem vist amb els dirigents júnior del PP, que van preferir penjar-se medalles denunciant la corrupció –l’altre gran trauma de la dictadura– que no pas elaborar discursos sobre Catalunya i la llibertat una mica matisats per l’experiència. El resultat ha sigut que Soraya els ha tornat la piloteta i que Rajoy ha quedat afeblit per la dimissió del ministre Soria. Després diran que l’estratègia del seu partit amb l’Estatut va ser un error. 

Fa uns anys, algunes joves promeses del PSC, com ara Collboni, Lucena, Rocio Sampere i Laia Bonet, també van veure la seva brillant carrera estroncada per jugar amb discursos estètics i no anar al fons de la qüestió amb el tema català. El referèndum és i serà una màquina de triturar talent a tot Espanya fins que no hi hagi algun partit que l’encari amb honestedat. Quan veig Xavier Domènech defensant el dret a decidir no puc fer altra cosa que somriure. Si Pasqual Maragall es va ennuegar intentant aprofitar les engrunes que li havia deixat Pujol, ara Domènech mira de treure rendiment de les ruïnes del masisme. No cal recordar com ha acabat el PSC i quin final va tenir el líder més carismàtic que han tingut els socialistes.

Si Catalunya espera el permís de l'Estat, Espanya es trencarà com la República

Jo me n’alegro que Francino tingui una vida feliç a Madrid. El fet que ho remarqui en l’article d’El Periódico em recorda que no és l’únic català que, després de quedar-se a viure a la capital, troba l’ambient de Barcelona irrespirable. L’ambient a Barcelona és força emprenyador, però no és culpa dels catalans. El 2012 Catalunya va votar massivament a favor de la celebració d’un referèndum d’autodeterminació –repasseu els discursos d’aquella campanya electoral–. Aquests dies, quan el PP recordava que és el partit més votat, pensava que la demagògia és com un bumerang que sempre torna. 

Si el fracàs de l’Estatut va despertar l’independentisme, la constatació que els partits espanyols estan atrapats en un relat històric pervertit per més de quatre segles és possible que impulsi un discurs més directe sobre l’autodeterminació. Ara que la corrupció ha esquitxat tothom, les metàfores que identifiquen l’independentisme amb el totalitarisme tenen un moment brillant a la premsa. Ja sabem que Arcadi Espada i els seus imitadors necessitarien ser víctimes d'una barbàrie pitjor que la franquista per sentir-se lliures de culpa i complexes. Però Espanya no es pot permetre continuar rentant-se les mans amb la sang dels altres, tant se val si es tracta de la sang d’ETA, de Venezuela o de les elits catalanes que es van agenollar davant la dictadura. 

L’aparició d’Otegi en la cursa electoral donarà per més metàfores vulgars però no canviarà res. De fet, si ERC abandonés el discurs del procés constituent i es presentés a les properes generals amb la promesa d’un referèndum unilateral, segurament quedaria primera força i obligaria CDC a refundar-se com Déu mana. Si els partits catalans esperen que l’Estat autoritzi un referèndum, Espanya es dividirà com en temps de la República i ens enfonsarem tots en el barco. Si ERC agafa el discurs de Podemos i d’Izquierda Unida i el multiplica donant-li una base de realitat, les metàfores sobre ETA i els nazis que han articulat el discurs espanyolista desfaran com un bolado. 

Imagineu-vos Rufián en un debat defensant la necessitat de celebrar el referèndum d'autodeterminació que els partits espanyols no estan preparats per negociar. Domènech perdria l'aire d’home raonable i bo que es vol donar i els candidats de la resta de partits, per joves que fossin, semblarien contractats per la policia. Si jo fos un polític de Madrid, per si de cas faria tot el que pogués per evitar unes noves eleccions.