Liberal en l'econòmic i ultradretà en el polític, aquesta combinació és molt comú entre la nova extrema dreta arreu del món i és la massa mare de Javier Milei, guanyador de les eleccions Primàries Obertes Simultànies i Obligatòries (PASO), a través de les quals s'escullen els candidats a les eleccions presidencials de l'Argentina que tindran lloc el pròxim mes d'octubre. Així doncs, Milei irromp a la carrera presidencial amb un gran avantatge, concretament, amb el 30% dels vots. 

Amb el seu partit La Libertad Avanza, Milei ha apel·lat a un votant argentí furiós per la violència, la inestabilitat i la inflació crònica del país. El país sud-americà pateix des de fa més d'una dècada una inflació en augment i els darrers números oficials, un 115,6% interanual, fan preveure que segueixi així. Tot plegat ha creat un caldo de cultiu perfecte per a Milei que es ven a si mateix com a anarcocapitalista i vol "acabar amb el sistema". 

"Estem davant de la fi del model de la casta basat en aquesta atrocitat que diu: 'on hi ha una necessitat neix un dret', però s'obliden que algú ha de pagar per aquest dret, que es tradueix en fort dèficit fiscal, on dels darrers 122 anys, Argentina va tenir dèficit durant 112", ha proclamat després que acabés el recompte. Milei ha animat els seus votants a repetir aquest èxit a les pròximes eleccions del 22 octubre. 

Què defensa Milei? 

Es presenta com qui acabarà amb el kirchnerisme i tota la "casta política", tanmateix, què hi ha darrere d'aquesta afirmació? Milei es defineix com llibertari, però cal treure's del cap la idea de llibertari com a anarquista clàssica. Els anarcocapitalistes arraconen la part de la ideologia anarquista lligada a la justícia social associada a l'anarquisme i es queden amb la imatge d'aquest com una defensa de la llibertat extrema. Una imatge que es tradueix en individualisme, plena llibertat econòmica i assenyalar l'Estat com una amenaça per a la llibertat dels individus. És a dir, l'objectiu principal és l'aposta per una economia sense límits, sense regulacions i sense impostos (o en la seva expressió més mínima). 

Tot això porta Milei a deixar anar consignes com que cal cremar el Banc Central o que la venda d'òrgans pot ser "un mercat més", com recull El País. Aquesta darrera afirmació la va arribar a defensar a capa i espasa declarant: "Qui va decidir vendre l'òrgan, en què va afectar la vida, la propietat o la llibertat dels altres? Qui sou vosaltres per determinar què ha de fer ell amb la seva vida?". Tot plegat regat de consignes inflamatòries que exalten les seves bases com els clàssics populistes: als polítics "cal treure'ls a puntades al cul" o "la casta té por".