Des del 1999, Turquia és candidata a entrar a la Unió Europea. Feia 13 anys que havia demanat l’ingrés formalment, l’any 1987, quan se la va acceptar com a candidata, i no es va obrir el procés de negociacions fins al 2005. Tot i els anys que fa que esperen, Turquia encara no ha entrat i tot fa pensar que el tema va per llarg. Actualment encara hi ha bloquejats vuit dels capítols de la negociació d’adhesió, i determinats estats membres s’oposen frontalment a obrir-ne més.

No només alguns països s’oposen a la seva entrada, també ho fan els seus ciutadans. Una enquesta de l’empresa anglesa YouGov assenyala que els europeus preferirien que entressin a la Unió Europea països com Kazakhstan o Rússia, abans que Turquia. De fet, l’enquesta mostra que només un 7’14% dels europeus enquestats volen que l’antic imperi otomà entri a la comunitat. Un 75’14% no vol que entri i un 17’28% respon que no ho sap.

Abans Rússia

Sorprenen aquestes dades quan les comparem amb la d’altres països que estan fora de la UE i que, de fet, no han demanat mai l’ingrés ni es preveu que ho facin. És el cas de Kazakhstan, que acull un 11’14% de suports, o el de Rússia, que acull un 13’43%. 

L’enquesta va ser feta per una empresa del Regne Unit durant el mes de juliol d’aquest any i hi van participar milers de persones de diverses nacionalitats europeus. Entre elles: la Gran Bretanya, Alemanya, França, Dinamarca, Suècia, Finlàndia i Noruega (que actualment no forma part de la UE, però amb qui sí que hi ha forts acords, entre ells el de Schenguen). 

Tal com mostren aquestes dades, tampoc Albània ni Sèrbia tindrien una bona rebuda a la UE, tot i tenir els processos de negociació també oberts. A qui sí que volen els europeus, però, són als islandesos. Aquest país del nord d'Europa va iniciar formalment el seu procés adhesió l'any 2011. No va ser fins al 2013 que el Consell Europeu va acordar obrir les negociacions, però finalment, l'any 2015, el nou govern sortit de les urnes d'Islàndia va decidir retirar la seva candidatura. 

Per què no Turquia?

L'espera eterna, així és com podríem definir el procés d'adhesió de Turquia a Europea. Fa gairebé 30 anys que esperen i res fa pensar que es pugui resoldre aviat. Encara menys després dels últims esdeveniments que han tingut lloc en aquest país, on hi ha hagut un cop d'estat militar i una desmesurada purga del seu president, Recep Tayyip Erdogan, amb els sospitosos colpistes. 

Tot i això, les raons no són noves i moltes són insalvables. Primer de tot hi ha un tema tècnic, una sèrie de requisits a complir i negociacions a portar a terme dins els capítols d'adhesió. Però després hi ha una sèrie de raons polítiques i econòmiques que ho fan molt difícil. 

Començant perquè no tot Turquia és Europa, geogràficament parlant; només una petita part del país fins a Istanbul ho és. A més, a molts països els preocupa que les fronteres de la UE arribin fins al Pròxim Orient, i en un país que toca amb Síria. Aquesta però, no seria una de les barreres més difícils de resoldre, potser ho és més un tema estrictament religiós. Alguns sectors més conservadors sempre han entès que Europa és cristiana, pr la qual cosa un país on el 96% de la població és musulmana, no és massa benvingut. 

Turquia és un estat laic. Des de la revolució que va liderar Atatürk a principis del segle passat, ha mantingut un rol diferenciat de la resta de països musulmans de la zona, on és molt difícil veure la separació entre política i religió. Durant els últims anys, però, ha fet un gir cap a l'islamisme de la mà d'Erdogan, que no ha agradat gaire a Europa. 

També les reiterades denúncies de falta de democràcia i els seus problemes amb els Drets Humans l'allunyen de les pautes imposades per Brussel·les. Unes deficiències que encara s'han posat més de manifest aquest estiu, quan Erdogan ha acabat assegurant que vol buscar les fórmules per poder recuperar la pena de mort i fer front així als colpistes. 

Tot això, sumat a diversos interessos econòmics i a la por que Turquia tingués molt de pes dins la comunitat (amb els seus 76 milions d'habitants), han fet que fins a disset països passessin per davant seu en el procés d'adhesió, i qui sap si encara n'hi haurà més.