"Volia retallar escons però no ho he aconseguit. La cadira que cau és la meva". Això és el que deia aquest diumenge a la nit el primer ministre Matteo Renzi després de conèixer el no dels italians a la reforma constitucional. El referèndum es va saldar amb un 59,5% dels vots per al no i només un 40% a favor del sí, el que s'ha interpretat també com un plebiscit a la gestió de Renzi, que ja ha dimitit. Però què volia exactament aquesta reforma?

L'objectiu de la reforma era doble. D'una banda, garantir la governabilitat d'Itàlia, que ha tingut 63 governs en 70 anys de democràcia, ja que molts executius han caigut per perdre una moció en alguna de les cambres. D'altra banda, millorar l'eficàcia legislativa, ja que l'aprovació de les lleis només dependria de la Cambra dels Diputats i no d'ambdues cambres com fins ara.

Supressió del "bicameralisme perfecte", que assigna idèntiques competències a la Cambra dels Diputats i al Senat. La reforma convertia el Senat en un òrgan de representació territorial de caràcter només consultiu. Podia proposar reformes als projectes de llei que la Cambra dels Diputats estudiés. Els membres del Senat passarien dels actuals 315 a un màxim de cent: 95 representants locals (74 elegits pels Consells Regionals i 21 pels alcaldes) i cinc d'electes pel president de la República amb un mandat de set anys. L'edat mínima per ser senador passaria a 18 anys (ara és de 40). Els nous senadors no percebrien primes sinó només els sous que ja reben a les seves regions o alcaldies i conservarien la immunitat parlamentària com avui.

Una nova llei electoral, obligada per la transformació del Senat. Atorgaria un premi electoral al partit més votat, perquè pogués governar folgadament. El percentatge d'aquest premi s'ha discutit com també la possibilitat que els partits puguin aliar-se abans de la primera volta o de la segona. El Govern també proposava una doble volta, a la qual s'oposava l'arc conservador, dividit en cinc partits, que tem que aquest mecanisme afavoreixi als indignats del Moviment 5 Estrelles.

L'Executiu disposaria de prioritat per a les lleis que presenti al Parlament, que hauria d'acceptar-les en una setmana i aprovar-les o rebutjar-les en un màxim de 85 dies (actualment poden transcórrer anys). Previ consens entre grups polítics, les lleis podrien ser definitivament aprovades en les comissions (que reflectirien la composició electoral del plenari).

Centralització. L'Administració central recuperaria de les regions autònomes (no totes les regions ho són), poders en matèria fiscal, energia, transports i infraestructures, aspectes que han causat més plets davant del Tribunal Constitucional. L'Estat prendria les matèries d'interès nacional. S'acceleraria la supressió definitiva de les províncies. Municipis i ciutats metropolitanes serien titulars de competències pròpies i autònomes respecte a les de l'Estat. Un altre objectiu d'aquesta centralització és reduir la corrupció que es dóna en l'àmbit local i regional, amb administracions més difícils de controlar.