Israel celebra aquest dimarts, 27 d'octubre, unes eleccions que podrien posar fi a l'era de Benjamin Netanyahu, el primer ministre que més temps ha governat el país. I qui amenaça de desbancar-lo és un home amb una biografia molt diferent de la seva: Gadi Eisenkot, de 66 anys, antic cap de l'exèrcit israelià i pare d'un soldat mort a la guerra de Gaza. Eisenkot s'ha convertit en el principal rival electoral de Netanyahu i, si aconseguís arribar al poder, protagonitzaria una fita històrica: seria el primer cap de govern d'Israel d'origen mizrahí, el nom amb què es coneixen els jueus procedents dels països de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica, molts dels quals són de majoria musulmana. En el seu cas, és fill d'immigrants jueus del Marroc.
Però la transcendència de la seva candidatura va més enllà de l'origen familiar. Eisenkot representa una alternativa a un Netanyahu desgastat per gairebé tres anys de guerres, les conseqüències dels atacs de Hamàs del 7 d'octubre del 2023, les investigacions judicials i una societat profundament polaritzada. Les enquestes situen Yashar, el nou partit centrista de Gadi Eisenkot, al voltant dels 20-23 diputats, en una disputa molt ajustada amb el Likud, la formació conservadora de Netanyahu que ha estat una de les principals forces polítiques d'Israel durant dècades, per convertir-se en la primera força del Parlament israelià. Tanmateix, a Israel guanyar les eleccions no significa necessàriament governar: cal reunir una majoria parlamentària de 61 dels 120 escons de la Knesset (parlament israelià), i els sondejos dibuixen un escenari de bloqueig.
אחרי עוד קדנציה של נתניהו, נתגעגע לתקופת הצנע. נתניהו מודה בקולו שהמדיניות שהוא מוביל ורוצה להוביל את ישראל אליה מובילה לבידוד בינלאומי וסנקציות כלכליות שירסקו את הכלכלה ואת המשק. זו תהיה קריסת הביטחון הלאומי שלנו. https://t.co/WTJj1XpY3x
— Gadi Eisenkot - גדי איזנקוט (@gadi_eisenkot) October 24, 2026
Què significa ser mizrahí i per què Eisenkot podria fer història?
Per entendre la singularitat d'Eisenkot cal mirar enrere, als orígens de l'Estat d'Israel. Històricament, bona part del poder polític, econòmic i institucional ha estat concentrat en mans dels jueus asquenazites, descendents de comunitats jueves europees. En canvi, els mizrahim, procedents de països de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica, van patir durant dècades desigualtats socials i discriminació, especialment en les primeres generacions arribades després de la creació de l'Estat el 1948. Els pares d'Eisenkot eren jueus del Marroc, un país on durant segles va existir una important comunitat jueva que convivia amb una població majoritàriament musulmana. El futur general va néixer a Tiberíades, al nord d'Israel, i va créixer a Eilat, a l'extrem sud del país, en una família treballadora i lluny dels principals centres de poder. El seu pare va treballar a les mines de coure de Timna. És una trajectòria que contrasta amb la de Netanyahu, procedent d'una família vinculada als ambients intel·lectuals i polítics israelians.
Curiosament, durant dècades, els jueus mizrahís han constituït una base electoral important del Likud, el partit de Netanyahu, que va saber capitalitzar el ressentiment contra les antigues elits asquenazites. Ara, paradoxalment, el principal adversari del primer ministre procedeix d'aquella mateixa comunitat.
🇮🇱 About 100,000 Israelis took part in an anti-government demonstration tonight in Tel Aviv. Netanyahu’s main rival, Gadi Eisenkot, attended the rally, where parents of hostages, both living and deceased, spoke and demanded a state commission of inquiry into the October 7 massacre.
— Jotam Confino (@mrconfino) October 24, 2026
Una polèmica racista que ha sacsejat la campanya
Eisenkot no acostuma a reivindicar públicament els seus orígens ètnics, però la qüestió ha irromput de ple en la campanya arran d'una polèmica televisiva de connotacions racistes. El passat 17 d'octubre, Yinon Magal, un influent presentador del Canal 14, una televisió pròxima a Netanyahu, va qualificar Eisenkot de "mico" i va assegurar que, darrere seu, n'hi havia unes "elits asquenazites" que el controlaven i li deien què havia de fer. Magal va qüestionar així l'autonomia política del candidat i va utilitzar el seu origen marroquí per desacreditar-lo. Les declaracions van provocar una forta indignació a Israel perquè van reobrir les ferides històriques de la discriminació contra els jueus d'origen nord-africà i oriental. Magal va intentar justificar-se argumentant que utilitzava una expressió de l'argot per referir-se a una persona manipulada des de l'ombra, i no pas per insultar una comunitat ètnica. Fins i tot Netanyahu va acabar condemnant les paraules del presentador, que va qualificar de "molt inadequades", tot i que va aprofitar l'ocasió per denunciar també els insults que, segons ell, reben els votants del Likud.
Yinon Magal, Israel's most-watched right-wing TV host, who describes himself as a channel for Netanyahu's messages, calls the Mizrachi candidate for Prime Minister and former Chief of Staff a monkey on air. Repeatedly. Revealing the depth of racism and distaste for Mizrahi Jews in Israel. There is a reason there have only been Ashkenazi Prime Ministers in Israel.
— Shaiel Ben-Ephraim (@academic_la) October 17, 2026
Eisenkot, per la seva banda, va respondre que el problema no era només Magal, sinó "l'home que hi ha darrere de Yinon Magal", en una al·lusió al primer ministre. El seu partit va reaccionar amb una campanya de tanques publicitàries que contraposaven la imatge d'Eisenkot, amb el missatge "Unirà Israel", a la de Netanyahu i Magal, als quals acusava de menysprear els mizrahís
Un militar de carrera marcat per la mort del seu fill a Gaza
Abans de convertir-se en polític, Eisenkot va dedicar més de quatre dècades a les Forces de Defensa d'Israel (FDI). Va ingressar a la brigada Golani el 1978 i va ascendir progressivament fins a ocupar el càrrec de cap de l'Estat Major entre el 2015 i el 2019, precisament durant un dels mandats de Netanyahu. La seva carrera militar inclou episodis controvertits. El 2016 va defensar que s'investigués i jutgés el soldat Elor Azaria, que havia matat d'un tret un atacant palestí ferit i immobilitzat a Hebron. Aquella decisió el va enfrontar a sectors de la dreta israeliana, que consideraven que el militar havia d'haver rebut el suport de les autoritats. Eisenkot va entrar en política el 2022 de la mà de Benny Gantz, també antic cap de l'exèrcit. Després dels atacs de Hamàs del 7 d'octubre del 2023, tots dos es van incorporar al gabinet de guerra d'emergència de Netanyahu. Tanmateix, el juny del 2024 van abandonar el govern, acusant el primer ministre de no disposar d'una estratègia clara per al futur de Gaza.
Però la guerra també va colpejar Eisenkot en el terreny més personal. El seu fill petit, Gal, de 25 anys, va morir combatent a Gaza el desembre del 2023. L'endemà també va morir un nebot seu, Maor Cohen Eisenkot, i un altre nebot, Yogev Pazy, va perdre la vida en combat el novembre del 2024. La tragèdia familiar s'ha convertit en un element central de la seva trajectòria política. Eisenkot ha explicat que, després de perdre el fill, va decidir continuar en la vida pública perquè volia donar sentit al sacrifici de Gal i dels altres soldats morts. El seu perfil de militar experimentat, pare colpejat per la guerra i polític de formes discretes contrasta amb el lideratge de Netanyahu.
En què es diferencia de Netanyahu?
Malgrat presentar-se com una alternativa al primer ministre, Eisenkot no representa un gir radical en la política de seguretat israeliana. És un militar partidari d'una línia dura davant Hamàs, Hezbollah i l'Iran, i ha donat suport a bona part de les operacions militars israelianes dels darrers anys. De fet, el seu nom està associat a l'anomenada "doctrina Dahiya", una estratègia militar desenvolupada durant la seva trajectòria a l'exèrcit que defensa l'ús d'una força devastadora contra infraestructures de zones des d'on operen grups armats enemics. Aquesta concepció, molt criticada pel seu impacte sobre la població civil, ha estat relacionada amb la destrucció causada per les operacions militars israelianes al Líban i a Gaza.
En la qüestió palestina, les diferències amb Netanyahu també són limitades. Eisenkot s'ha distanciat de la solució dels dos estats, que preveu la creació d'un Estat palestí al costat d'Israel. En una entrevista publicada a finals d'agost, va arribar a afirmar que qui continuï defensant aquesta fórmula després del 7 d'octubre viu en un "deliri".
Tot i això, sí que manté divergències importants amb l'actual govern. S'oposa a l'annexió formal de Cisjordània i ha criticat el projecte d'expansió dels assentaments a la zona E1, entre Jerusalem i Maale Adumim, perquè considera que perjudica la posició internacional d'Israel. També ha denunciat la violència dels colons israelians contra els palestins, que ha qualificat obertament de "terrorisme jueu", i ha acusat el govern de tolerar-la.
En política interior, promet impulsar una comissió estatal d'investigació sobre els errors que van permetre els atacs del 7 d'octubre, una iniciativa que Netanyahu s'ha resistit a acceptar en els termes reclamats per l'oposició. També defensa posar fi a les àmplies exempcions del servei militar dels jueus ultraortodoxos, una qüestió especialment delicada per als partits religiosos que sostenen l'actual coalició governamental.
Trump ja ha pres partit per Netanyahu
Un altre dels grans obstacles polítics d'Eisenkot és el suport explícit de Donald Trump a Netanyahu. El president nord-americà va intervenir en la campanya el diumenge 18 d'octubre per expressar el seu "suport total i absolut" a l'actual primer ministre, a qui va descriure com un gran dirigent en temps de guerra. Trump va advertir que un altre cap de govern podria perjudicar la cooperació entre Washington i Israel, especialment en el conflicte amb l'Iran. Eisenkot va respondre que les eleccions són un afer intern d'Israel i que correspon exclusivament als ciutadans israelians decidir qui ha de governar-los. També va reconèixer que havia intentat evitar una intervenció del president nord-americà en la campanya. La relació entre Trump i Netanyahu, però, no està exempta de tensions. Les diferències sobre Gaza, el Líban i l'Iran han provocat friccions entre tots dos governs, i alguns assessors del president nord-americà consideren que una coalició israeliana sense els socis d'extrema dreta de Netanyahu podria facilitar determinades iniciatives diplomàtiques a la regió.
Guanyar les eleccions no garanteix arribar al govern
La gran incògnita de les eleccions de dimarts no és només quin dels dos candidats quedarà al davant, sinó qui serà capaç de formar govern. Israel té un sistema parlamentari proporcional que acostuma a obligar els partits a negociar coalicions complexes. Les darreres enquestes situen el Yashar d'Eisenkot i el Likud de Netanyahu molt pròxims. Una mitjana publicada el 23 d'octubre, elaborada amb set sondejos de sis empreses demoscòpiques, els atribuïa 22 escons a cadascun. La mateixa estimació situava en 53 diputats el bloc dels partits de l'actual coalició, 53 els principals partits opositors i 14 les formacions àrabs. Cap dels dos primers blocs arribaria, per si sol, als 61 diputats de la majoria absoluta.
Per a Eisenkot, la dificultat serà reunir suports de formacions molt diverses, des de l'esquerra fins a la dreta nacionalista, i eventualment obtenir el suport extern de diputats àrabs. Aquesta darrera possibilitat resulta especialment controvertida en una societat en què Netanyahu ha fet de la col·laboració parlamentària amb els partits àrabs un dels seus principals arguments contra l'oposició. Així doncs, el resultat pot desembocar en una nova etapa política o en una altra situació de bloqueig. Eisenkot ha aconseguit situar-se com una alternativa de govern, però encara haurà de demostrar que pot transformar el suport electoral en una majoria parlamentària.