L’ONG International Memorial ha viscut èpoques complicades fins que, finalment, les autoritats russes n’han cessat la seva activitat. Alexandra Polivanova, nascuda a Moscou i membre d’International Memorial vista Barcelona per participar en una sèrie de conferències i trobades. Entre elles, parlem amb ella a la seu del Memorial Democràtic de Barcelona i ens explica com està la societat russa actualment i per què hi ha interès a saber coses del passat. Hi ha paral·lelismes amb l'antiga URSS i la Rússia actual? Què passa ara pel cap dels russos en un moment de la història complicat com l'actual? Incentivar el pensament crític sempre ha estat una prioritat. Polivanova s’encarrega dels programes educatius vinculats al Memorial Society i és la cap del projecte d’investigació i educació de memòria “Moscou. Una topografia del terror”. També és autora i directora de projectes de teatre documental. Des de l’any 2022 és la presidenta de la junta directiva de la Xarxa de Societats Commemoratives de Rússia.
Quina és la principal tasca d’International Memorial? Què ha canviat en tot aquest temps?
Durant la perestoika, tothom tenia més o menys les mateixes idees. Amb l’arribada de la glàsnost, també va arribar la llibertat d’expressió, de pensament i això era molt important per a Rússia i la societat soviètica que després d’anys de terror es pogués parlar lliurement. Era matar gent, o capturar-los i portar-los al gulag, però també mentir sobre aquests crims. La gent no sabia què havia passat als seus familiars. Era impossible parlar-ho obertament. Després de la mort d’Stalin també era impossible. Aleshores, l’URSS era més descafeïnada, però encara era impossible parlar i buscar la veritat.
Tanmateix, va arribar la glàsnost...
Sí, la glàsnost era símbol i invitació del govern per obrir les ments, la memòria i parlar del que havia passat. Amb Memorial es podia conversar del passat, agafar evidències, consultar arxius, llibreries, que la gent expliqués el que havia passat. L’objectiu era fer-ho més públic, més obert, commemorar les víctimes i també els herois de la resistència. Això era la primera tasca. La idea romàntica és que el passat estava passat. I que ara només era el futur, i serà brillant i democràtic. El Memorial s’encarregava del passat. Però després, l’estat ha continuat suspenent drets humans. S’han tallat fronteres amb els altres països, la guerra de Txetxènia, l’any 1994 i al començament dels 90, quan va obrir el centre, la feina no era investigar crims del passat, sinó documentar el que estava passant. Jo soc historiadora i treballo amb fets històrics, però no només és sobre la història, són els valors d’ara i no només sobre el país d’abans, sinó també el d’ara, perquè és com ells estan descobrint i avaluant els fets, què passa amb els crims i com construeixen. No és gens fàcil. Als noranta, tenia suport de la societat, hi havia un moviment social molt important, centenars de milers de persones eren membres de l’organització i volien saber què havia passat amb els seus familiars. Després la situació econòmica va començar a ser més complicada. La prioritat de la gent era menjar, aconseguir una feina i els valors van quedar en segon pla, era més important sobreviure, educar les criatures i els drets civils i les memòries estan en un altre terme.
L'URSS era més descafeïnada, però encara era impossible parlar i buscar la veritat
I aleshores, tot va tornar a canviar de nou?
Nosaltres no teníem ni pressió ni suport del govern, però després amb l’arribada de Putin, el règim de Putin, quan era 2005, el Dia de la Victòria (9 de maig), els 60 anys d’aniversari, recordo com a nena que era que, els anys d’aniversari amb (Boris) Ieltsin era una cosa internacional. Hi havia líders d’arreu del món, francesos, americans, del Regne Unit i era com una festa grossa. Era un sentiment que era una cosa comuna i important per aquests països. Però llavors, el 2005, és el primer cop que recordo que es va glorificar Stalin, ja no es parlava de coalició ni de res, tot era Stalin i la idea de victòria no era que s’havia guanyat els nazis, sinó que Polònia i els països bàltics havien estat tots alliberats.
Després d’això, aquesta línia va ser més oficial i d’opinió pública. I el lloc del Memorial va ser més apartat o marginat de la societat. Encara teníem suport o teníem gent que sabíem que ens necessitava i parlàvem obertament i teníem peticions d’escola, etc. Cada dia, no jo, però entre tots rebem 3.000 peticions de recerca, és molt per a la nostra organització i per al país. Era important tenir gent interessada en el que fèiem. Vaig començar a treballar el 2012 al Memorial, i des d'aleshores, hi ha hagut una escalada de la repressió, des d’aleshores. El 2012 hi va haver una prohibició sobre organitzacions estrangeres, estava clar que aniria en contra nostra. El 2014 l’organització va ser posada en un grup d'organitzacions estrangeres i el 2019 vam rebre moltes multes per violar aquesta norma. L’any passat l’organització va ser liquidada. És vital mencionar que l’organització a Moscou era com el centre de l’organització i van destruir la nostra seu. L’organització, però, encara existeix. No és fàcil, però, continuem fent feina.
Per què pensen que sou perillosos?
Ells creuen que nosaltres som perillosos perquè estem intentant desenvolupar pensament crític sobre el passat i també ara amb la situació amb Ucraïna. La cosa principal és que som perillosos per a ells perquè som independents. Tenim les nostres regles, som sobirans. No és que nosaltres depenguem del govern i dels ministeris. Tu has de fer això i allò, en aquest sentit no ens poden controlar i no estem sota el seu control. Ningú sap que farem després o què explicarem ni què direm. I per aquest motiu, ens consideren perillosos. Era important per a ells, abans que comencessin aquesta horrible agressió el 24 de febrer, destrossar totes les organitzacions independents i mitjans de comunicació independents perquè no poguessin opinar sobre aquesta agressió, sobre la guerra. La tasca de memòria és sobre el passat, però entenen la connexió que hi ha entre el present i el passat i per això van censurar la nostra entitat. No només és el memorial que estava sota pressió, també altres organitzacions civils han estat desmantellades.
Creuen que nosaltres som perillosos perquè estem intentant desenvolupar pensament crític
Hi ha paral·lelismes entre l'URSS i la Rússia actual?
Sí, crec que n’hi ha. Hi ha paral·lelismes entre el passat i el present. La reflexió del passat sempre és sobre el present. El subjecte sempre som nosaltres d’ara, del present, no algú que s’ha mort. Parlem d’algú que s’ha mort, però parlem de nosaltres. I per això, és molt important reflectir, i no posar una foto en blanc i negre i estàtic, que hi ha matisos. Aquests mecanismes encara existeixen, no només en el nivell de poder, també a la societat, hi ha discriminació, de gènere, nacional, ètnic, religiós, etc. Tenim un judici contra nosaltres i van dir que fèiem o donàvem una imatge de la Unió Soviètica com una organització terrorista. I això és perquè no tenim lloc a Rússia. Però clar, si parlem de dos països diferents, no ho sé, Rússia és una cosa diferent de la Unió Soviètica, i en aquest judici ens acusen de dir alguna cosa dolenta sobre la Unió Soviètica, com si fossin el mateix. Abans de la perestoika, tothom tenia la mateixa opinió, després la gent va començar a pensar, parlar i van descobrir molt ràpidament que la gent no és immoral ni li és igual tot. Tenim valors, simplement hi havia una repressió molt forta. Hem d’avaluar les coses per fer canvis de les elits. En altres països hi ha canvis en les elits, la gent que havia estat víctima de la repressió han estat després al poder, com a Polònia. La gent de l'elit soviètica no ha estat castigada. Ara, a Rússia, tenim la mateixa elit que llavors, els mateixos grups socials que aleshores. Les víctimes del terror soviètic. Alguns han estat rehabilitats, sí, però formalment, només han tingut un paper i alguna petita multa, però mai no han estat castigats com a tal. Hem d’empènyer a la gent perquè moguin això. I això mai no ha passat a Rússia. I això és quelcom que hauríem de fer la pròxima vegada.
I ara, és un moment fàcil o difícil?
Treballar ara és molt complicat i és difícil en diferents moments. És molt complicat treballar en arxius històrics perquè no volen donar accés. Volen que tot el terror soviètic quedi amagat. Ara està prohibit manifestar-se, encara que vagis sol amb un full en blanc, poden arrestar-te. Nosaltres teníem algunes accions commemoratives, però ara està prohibit. Part de la nostra activitat no és possible i part del nostre equip ha marxat, altres encara estan al país. Hi ha moltes coses que no podem fer, però hi ha coses que sí que podem fer. La nostra feina és aconseguir que la societat tingui uns valors i no hem de canviar mentalitat d’una persona sinó la de tots. No ho podem fer de manera paternalista, el procés és lent i es fa a poc a poc. Nosaltres hem d’implicar a la societat sencera. Segur que és complicat, però encara és possible.
La guerra no ho deu fer fàcil...
Amb la situació actual, però, ara és difícil parlar de societat (a Rússia). La societat no està destruïda però atomitzada. I dividia en grups diferents. Potser no és que la societat estigui oberta, malgrat tot, les peticions (a la nostra organització) existeixen. És normal per alguna gent de sobreviure, tot i que, a més de sobreviure, també volen i tenen moral. No vam ser bons en algunes coses, cal acceptar-ho i corregir.
