El jesuïta català Xavier Albó, defensor dels pobles indígenes de Bolívia i antropòleg, ha mort aquest divendres a la ciutat de Cochabamba, on l'estaven tractant d'un accident cerebrovascular que va patir fa uns dies. Tenia 88 anys. La Companyia de Jesús ha recordat que Albó es definia com a sociolingüista i que era un dels màxims experts en la cultura i la llengua dels pobles indígenes de Bolívia.

Albó va néixer a la Garriga (Vallès Oriental) el 1934, i era germà de l'escriptora i exalcaldessa de la localitat, Núria Albó. Als 16 anys va ingressar als jesuïtes. I un any després, l'any 1952, es va traslladar a Bolívia, on va quedar corprès per la idiosincràsia del país i es va comprometre amb els pobles indígenes, que són majoritaris en àmplies àrees. Es va preocupar i especialitzar en la llengua i la cultura dels pobles andins, sobretot dels quítxues i dels aimares, i va defensar aquestes comunitats, motiu que li va suposar problemes i li va despertar la consciència social. Enfrontat amb la dictadura, va promoure projectes per desenvolupar les comunitats indígenes rurals, com ara el Centro de Investigación y Promoción del Campesinado (CIPCA), que va ser fundat el 1971 i que va dirigir fins al 1976.

Va defensar la idea d'una Bolívia plurinacional amb autonomia per als indígenes. En un article, Albó va apostar el 2017 per “la capacitat de poder ser alhora un Estat unitari i també plurinacional. El punt de partida és que el concepte de nació té una història molt més antiga que el d'Estat, dins d'un ampli marge de maniobra de tots dos en la seva concepció”. La influència catalana era evident. El 1995 va ser designat coordinador llatinoamericà de jesuïtes en àrees indígenes.

Va publicar nombrosos llibres de temàtica andina, sobre la qual era un especialista: El futuro de los idiomas oprimidos (1974), Achacachi: medio siglo de lucha campesina (1979), Khitipxtansa ¿quiénes somos? Identidad localista, étnica y clasista en los aymaras de hoy (1979), Lengua y sociedad en Bolivia 1976 (1980), La cara india y campesina de nuestra historia, amb Josep Maria Barnadas (1984), Raíces de América: El mundo aymara, com a compilador (1988), Comunidades andinas desde dentro (1994), o La integración surandina: cinco siglos después (1996).

Segons l'escriptor Juan Carlos Salazar, l'interès per les llengües andines menystingudes prové de la persecució històrica a la llengua catalana que va viure en pròpia pell. Indica que la seva afició per les llengües originàries li venia de l'experiència infantil, quan la seva mare el va ensenyar a llegir i escriure en català a casa en ple franquisme, perquè l'idioma estava prohibit en l'ús públic. “Aquesta pressió contra la meva llengua originària em va marcar molt des de petit”, va rememorar en una ocasió, descriu Salazar.