La possibilitat d’una intervenció nord-americana per fer caure el règim de Nicolás Maduro -encoberta sota l’argument d’una guerra contra el narcotràfic amb assassinats sumaris en el mar, rebutjats per la comunitat internacional- creix cada dia en mig de la tensió militar i política que suposat el desplegament militar dels Estats Units en aigües del Carib que envolten Veneçuela, el més important des de la invasió de Panamà en 1989. L’anunci de l’operació Llança del Sud, acompanyat de l’enviament del portaavions més gran i modern del món, l’USS Gerald Ford, ha estat un gest simbòlic que marca un punt d’inflexió en les tensions entre l’administració de Donald Trump i el president de Veneçuela, al que acusen de narcotràfic. Trump ha declarat públicament que ja ha pres una decisió sobre què fer respecte a Veneçuela, tot i que ha mantingut un fort nivell d’ambigüitat estratègica i no ha revelat detalls específics sobre una possible acció. En reunions amb alts comandaments del Pentàgon, s’ha analitzat una àmplia gamma d’opcions militars, que inclouen operacions encobertes i atacs terrestres o aeris, però encara no hi ha una confirmació oficial d’un atac directe en territori veneçolà. La Casa Blanca i el Pentàgon eviten pronunciar-s’hi, però a Veneçuela contenen la respiració i ja es preparen per al pitjor, i el ministre de defensa, Vladimir Padrino López va anunciar aquest dimarts un “desplegament massiu” de forces terrestres, marítimes, aèries, fluvials i de míssils, així com de milícies civils a tot el país, per contrarestar el que considera una amenaça per al govern de Nicolás Maduro, que fins i tot ha implorat al poble nord-americà que freni les intencions de Trump i “aturi la mà embogida de qui ordena bombardejar, matar i portar una guerra a Sud-amèrica, al Carib”. Però, si es confirmés un enfrontament militar directe, quines opcions tindria Veneçuela, el David d’aquesta història, enfront del Goliat nord-americà?
L’avaluació d’un hipotètic enfrontament
La metàfora de la història bíblica de l’enfrontament de David contra Goliat, en aquest cas, no tindria el mateix final. El jove pastor israelià va ser capaç de derrotar al gegant guerrer filisteu amb una fona i una pedra -i una bona punteria-, però aquesta llegenda que simbolitza la victòria del dèbil sobre poderós és una quimera impossible extrapolada a un hipotètic enfrontament entre Veneçuela i els Estats Units, que posseeix un poder militar molt superior en termes de tecnologia, capacitat aèria, naval i financera. El portal GlobalMilitary.net, que fa un seguiment de les forces militars mundials a través d’OSINT (Intel·ligència de Fonts Obertes), ha fet una avaluació d’un hipotètic enfrontament entre els dos països a través de la recopilació de dades públiques verificables sobre personal militar, equipament, pressupostos de defensa, bases, capacitats tecnològiques i comparacions entre països. La conclusió és que “la disparitat en la capacitat militar és absoluta. Els Estats Units podrien desmantellar el poder convencional de l’exèrcit veneçolà amb una velocitat aclaparadora i amb pèrdues mínimes. L’única estratègia viable de Veneçuela és dissuadir la intervenció elevant els costos polítics i econòmics mitjançant tàctiques asimètriques i aliances estrangeres”.
La comparació militar dels dos països
La capacitat militar de Veneçuela en comparació amb els Estats Units és abismalment inferior. La Força Armada Nacional Bolivariana (FANB) és un exèrcit principalment terrestre amb importants limitacions logístiques, tecnològiques i financeres, mentre que els Estats Units destaquen per un poder militar global, capacitats avançades i recursos pràcticament sense comparació en totes les dimensions. Veneçuela compta actualment amb aproximadament 343.000 tropes actives, orientades sobretot a la seguretat interna i la defensa territorial orientada sobretot a la seguretat interna i la defensa territorial; uns 180 carros de combat principals, 228 aeronaus militars, incloent-hi 54 caces russos Sukhoi (SU-30) i 44 vaixells militars amb una funció principal com a patrulla litoral i sense portaavions ni bombes nuclears, a penes alguns míssils Buk. A més, afronta limitacions per equips obsolets, manca de modernització i una baixa disponibilitat a causa de la manca de recanvis i del manteniment limitat, a més de restriccions pressupostàries, amb un pressupost militar d’uns 763,6 milions de dòlars, cosa que representa tot just un 0,2% del seu PIB.
En contrast, els Estats Units tenen una força militar d’aproximadament 1,4 milions de tropes actives, més de 4.600 carros de combat principals, prop de 13.000 aeronaus (amb més de 3.300 caces i 135 bombarders) i 471 vaixells militars, inclosos 11 portaavions i 69 submarins. El seu pressupost militar supera els 997.000 milions de dòlars, equivalent al 3,4% del seu PIB, amb capacitats tecnològiques avançades, abast global i un poder nuclear significatiu, amb 5.277 ojives nuclears, de les quals 1.770 estan desplegades i operatives.
La crida desesperada de Maduro
Així, Veneçuela per si mateixa no té cap capacitat militar per fer front a un atac nord-americà, però Maduro ha fet una crida desesperada al poble nord-americà a frenar la “bogeria” de Trump, i també al poble veneçolà a defensar la nació amb una mobilització popular, incloent-hi la preparació d’una guerrilla urbana per a sabotatges i resistència en cas de conflicte. A més, va signar un decret que li atorga poders excepcionals per mobilitzar l’exèrcit, controlar serveis públics i sectors estratègics clau com la indústria petroliera davant d’una intervenció. El seu discurs emfatitza la unitat militar i civil davant l’amenaça, apostant per la cohesió moral i el compromís del poble per resistir qualsevol intent d’agressió. El president veneçolà també ha fet una crida de suport internacional per la defensa de la sobirania veneçolana. El passat octubre, Maduro va enviar una carta confidencial al president rus Vladímir Putin demanant suport militar davant l’amenaça nord-americana. En la seva carta, Maduro va demanar reparar aeronaus Sukhoi, modernitzar sistemes de radar i obtenir míssils antiaeris i ‘suport logístic’ a través d’un pla de finançament de tres anys gestionat per la corporació estatal russa Rostec. El document també confirma gestions paral·leles davant la Xina i l’Iran. Caracas hauria demanat a Pequín ‘expandir la cooperació militar’ i accelerar el lliurament de sistemes de detecció de radar fabricats per empreses xineses. Al mateix temps, el ministre de Transport, Ramón Celestino Velásquez, hauria coordinat amb Teheran l’enviament d’equipament militar, drons i sistemes d’interferència GPS.