Els marroquins voten aquest dimecres 23 de setembre per renovar els 395 escons de la Cambra de Representants en unes eleccions marcades pel desencís polític, l’abstenció i el malestar juvenil. Però el resultat no determinarà per si sol les grans línies de poder del país. El Marroc és una monarquia constitucional en què el rei Mohamed VI conserva amplis poders executius i un paper central en qüestions com la política exterior, la defensa i la religió. En aquest context, la relació amb Espanya ha tornat a guanyar pes arran de la crisi migratòria de Ceuta de finals de juliol i de la reivindicació marroquina sobre les dues ciutats autònomes.
La qüestió no és nova ni divideix clarament el mapa polític del Marroc. Els principals partits coincideixen a considerar Ceuta i Melilla part del territori marroquí. Les diferències apareixen en el grau d’insistència i en la manera d’abordar una reivindicació especialment sensible per a Rabat i que afecta directament les relacions amb Madrid. El digital marroquí Médias24 ja advertia a principis de setembre que "Ceuta i Melilla s’inviten a la campanya electoral", després que diversos dirigents polítics marroquins recuperessin la qüestió territorial.
Què diuen els partits marroquins sobre Ceuta i Melilla?
El Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), islamista i ara a l’oposició després d’haver governat durant una dècada, és la formació que ho planteja de manera més explícita. El seu líder, Abdelilah Benkirane, ha parlat de la "recuperació" de les dues ciutats i el programa del partit hi inclou una referència específica a la seva "alliberació".
També hi ha veus contundents dins de les forces que formen l’actual govern. El Partit de l’Autenticitat i la Modernitat (PAM), de perfil liberal i integrat a la coalició governamental, ha defensat a través del seu ministre de Justícia, Abdellatif Ouahbi, els drets "històric" i "geogràfic" del Marroc sobre Ceuta i Melilla. El ministre ha arribat a reclamar l’obertura d’un mecanisme de diàleg amb Madrid sobre el futur de les dues ciutats.
L’Istiqlal, partit nacionalista i una de les formacions històriques del país, manté una posició similar. El seu líder, Nizar Baraka, reivindica la integritat territorial marroquina alhora que defensa Espanya com un soci estratègic. El diari L’Opinion, vinculat històricament a l’Istiqlal, també ha seguit de prop la qüestió fronterera i ha recollit les advertències de l’ambaixada espanyola davant de possibles nous intents de travessar la frontera el dia de les eleccions.
El contrast el marca l’Agrupació Nacional d’Independents (RNI), la formació liberal del cap de govern, Aziz Akhannouch. El partit ha evitat situar Ceuta i Melilla al centre del seu discurs i ha concentrat bona part de les seves propostes en l’ocupació, els serveis públics i el poder adquisitiu. Però el marge del futur govern per redefinir la política exterior és limitat: Mohamed VI conserva amplis poders executius i institucionals i té un paper determinant en les grans qüestions d’estat, entre elles la política exterior i la defensa.
Què preocupa realment a la societat marroquina?
Mentre els partits inverteixen esforços en el debat territorial i la geopolítica, les inquietuds reals del carrer són unes altres. El malestar juvenil i l'elevada abstenció que marquen aquests comicis responen a problemes estructurals profunds: l'alt atur juvenil, la inflació galopant que asfixia el poder adquisitiu i les mancances cròniques en els serveis públics bàsics, com la sanitat i l'educació.
Aquesta situació genera una profunda bretxa generacional; molts joves senten que els canals de participació institucional tradicionals estan esgotats i no representen les seves aspiracions de futur. Per a gran part de la població, especialment les noves generacions, la classe política tradicional es mostra incapaç de donar respostes tangibles a aquestes urgències del dia a dia, alimentant un clima de resignació i l'emigració continua sent, per a molts, l'única sortida viable.
Com funciona la política exterior del Marroc?
Aquesta distància entre el discurs dels partits i la posició oficial de Rabat ha estat analitzada per Le Desk. El mitjà assenyala que les declaracions d’Ouahbi i d’altres responsables sobre Ceuta i Melilla no impliquen necessàriament un canvi de la política exterior del Regne. Segons el digital, el Ministeri d’Afers Exteriors —juntament amb el rei— és l’òrgan que pot comprometre oficialment el Marroc en política internacional, i Rabat no ha anunciat cap canvi formal respecte a la qüestió.
La crisi migratòria de finals de juliol ha fet més visible aquesta disputa. Els dies 30 i 31 de juliol, milers de persones es van concentrar davant de la frontera de Ceuta i es van produir entrades massives a la ciutat. Des d’aleshores, el conflicte migratori i la disputa territorial han quedat estretament vinculats en la relació entre Rabat i Madrid.
Ingerència espanyola a les eleccions del Marroc?
Aquest mateix dilluns, Espanya ha advertit de la possibilitat d’un nou intent d’entrada massiva durant la jornada electoral, mentre les autoritats marroquines han reforçat el dispositiu de seguretat a la frontera. Le Desk ha informat que l’ambaixada espanyola ha difós missatges per recordar que entrar irregularment a Ceuta o Melilla no dona dret a quedar-se a Espanya ni a circular per la Unió Europea. El mateix mitjà recull que circulen convocatòries a les xarxes per intentar un nou pas massiu el 23 de setembre.
Médias24 ha anat un pas més enllà i s’ha preguntat si l’alerta espanyola pot ser percebuda a Rabat com una forma d’"ingerència" en unes eleccions especialment sensibles. El mitjà planteja, però, dues possibilitats: que l’avís respongui a un risc real detectat per les autoritats espanyoles o que la seva difusió tingui també una lectura política.
Per a Espanya, la relació amb Rabat va molt més enllà de la qüestió territorial. El Marroc és un soci essencial en immigració, seguretat i comerç, i els dos països preparen amb Portugal el Mundial de futbol de 2030. Madrid és també un soci econòmic de primer ordre per al Marroc.
Les eleccions arriben en un moment en què Ceuta i Melilla han tornat al discurs polític marroquí. Els principals partits coincideixen en la reivindicació territorial, encara que no comparteixin el mateix to, mentre el Palau manté la capacitat de marcar les grans línies de la política exterior. Per a Rabat, el repte serà mantenir aquesta qüestió dins del discurs nacional sense posar en risc una relació amb Espanya massa important per als dos països.