Mahnaz Rahman (Karachi, 1949) és una activista feminista del Pakistan que lluita pels drets de les dones des de fa dècades. Va estudiar economia, i ja des de la universitat, va començar a introduir-se en l'activisme polític d'esquerres i feminista. Més tard, va treballar com a periodista i va viatjar a la Xina per treballar com a professora. En tornar, es va reintroduir en la lluita feminista. Casada amb un periodista i poeta, i amb dos fills, actualment és la directora regional de la Fundació Aurat a Karachi, al sud del Pakistan. Una fundació que treballa pels drets de les dones pakistaneses.
Com és ser una dona a Pakistan?
Depèn de molts factors i és difícil generalitzar. Dins el Pakistan, hi ha diferents cultures, diverses classes i subclasses... Hi ha famílies molt riques i d'altres molt pobres. Segons la família, la situació varia. Per exemple, a les classes més educades tracten els nois i les noies de la mateixa manera. Si neixes en una família ben educada i rica, pots viure bé. Els més pobres, en canvi, són més restrictius. En aquestes casos, les noies no poden sortir al carrer, ni poden rebre educació. Hi ha tradicions molt regressives.
Ha millorat amb els anys? O era millor quan vostè era jove?
Abans, el Pakistan era una societat lliure, hi havia moltes llibertats. Hi havia discoteques, hi havia bars, la gent acostumava a beure obertament en llocs públics... Però quan va començar la dictadura de Muhammad Zia-ul-Haq l'any 1978, va començar la prohibició. Es va portar la religió a la vida de la gent, es va dir a les dones com havien de vestir i que s’havien de cobrir el seu cabell, es van fer lleis discriminatòries... Fins aleshores, la religió no formava part de l'estat.
Els joves tenen la ment molt més tancada i segueixen una interpretació de la religió més extrema. El Pakistan va endarrere i no endavant
I les perspectives de futur?
Hi ha gent que lluita per canviar la situació, però també hi ha gent que pensa que això ja està bé, perquè només han viscut això. Les generacions que han nascut ja en aquest període, després del 1977, només han vist això. Els joves tenen la ment molt més tancada i segueixen molt més la interpretació extrema de la religió. El Pakistan va endarrere i no endavant.
Com es va introduir al moviment feminista? Què la va inspirar?
Quan era estudiant ja vaig començar a posar-me en política. Era d’esquerres i volia una revolució a Pakistan! Una revolució socialista! Estàvem en contra la dictadura i volíem la igualtat entre tothom, entre els rics i els pobres, entre els homes i les dones...
Aquest, de fet, és l'objectiu de la fundació que dirigeix.
La fundació no es va fundar com a tal fins l’any 1986, tot i que el moviment feminista al Pakistan havia començat l’any 1981. Al principi, era només com una plataforma d’informació, per explicar a les dones que tenien uns drets i informar-les de les facilitats que els donava el govern. Moltes vegades, el problema és que no ho saben. Poc a poc, però, vam veure que si realment volíem fer alguna cosa, havíem de dirigir-nos als polítics i als legisladors, i una de les primeres campanyes que vam aconseguir va ser assolir una quota del 3% per a les dones al Parlament. Però queda molta feina per fer.
Perquè hi ha tanta oposició política a empoderar la dona?
Els polítics religiosos quan van arribar al poder (l'any 1977) s’hi van oposar. Nosaltres també som religiosos, però tenim altres interpretacions. Creiem que les dones tenen drets, ells no ho creuen. Aquests extremismes, però, no representen la realitat del Pakistan. Nosaltres també vivim allà, i som gent que creu en el progrés i en el desenvolupament de tots els estaments de la societat.
Ens titllen de dones occidentalitzades perquè volem un canvi, educació per a totes les dones i que aquestes siguin més fortes
Els contraris, creuen que aquest canvi podria portar el país cap a la occidentalització, no?
Sempre s’agafen a aquest argument. Ens titllen de dones occidentalitzades. No som occidentalitzades, volem un canvi, volem educació per a totes les dones, i que aquestes siguin més fortes.
Com es canvia això?
Hi ha una lluita en curs. Durant els anys 50 i 60 no hi havia aquesta discussió, el nostre país era modern, però en el moment en què es va utilitzar la religió per fer política, tot va canviar cap a pitjor. Es va dir inclús com s’havien de vestir les dones. L’estat no té dret a decidir això!
A més del problema dels drets, hi ha un problema de violència envers les dones...
La violència contra les dones és un tema global. Al Pakistan, però, hi ha també el que s’anomena “crims d’honor” i és un problema molt greu, sobretot a les zones rurals. Són crim per revenja, però a vegades s’inventen històries per amenaçar a algunes famílies. Sovint els volen extorsionar diners, altres vegades els demanen poder-se casar amb alguna noia jove de la família per evitar el crim.
De fet, al Pakistan hi ha molts casaments per conveniència de les famílies entre homes grans i noies molt joves...
A les zones rurals és com una norma. També hem lluitat contra això, i ara hi ha una lllei contra això, i has de tenir mínim 16 anys per casar-te. Les noies han de tenir 16 anys i els nois 18. Ara és un crim casar-te abans.
Les noies més educades comencen a estar més conscienciades que haurien de poder decidir amb qui casar-se, o almenys, que els ho haurien de preguntar
No només és una qüestió d’edat, les noies s’han de casar amb homes que no estimen...
Sí. Això és un costum i una pràctica comuna a tot el país. Actualment, però, les noies i famílies més educades estan començant a estar més conscienciades que ho haurien de poder decidir elles, o com a mínim, que els ho haurien de preguntar.
Per tant, hi ha més consciència ara dels drets de les dones, en les noves generacions?
Desafortunadament no. La religió ha estat imposada per la política dins la societat, per tots els partits polítics de dretes i per la dictadura de l’any 1977. Encara estem patint aquestes conseqüències.
A Catalunya hi ha molta immigració pakistanesa, i molts dels homes quan arriben, aprofiten per anar al consolat i separar-se de les seves dones pakistaneses. Es pot fer això, i sense la seva autorització?
El que està fent el consolat és una mala interpretació de la religió. Ells no tenen cap dret per decidir sobre la vida de les persones, són els jutjats qui ho haurien de fer. No tenen jurisdicció per fer-ho. Algunes persones diuen que si pronuncies la paraula ‘divorci’ tres vegades, verbalment, ja està fet. Hi ha lleis, redactades als anys 60, per protegir aquest tipus de situacions. L'actual govern, però, no vol sentir-ne a parlar. D’acord amb la llei, hi hauria d’haver un període de tres mesos de negociació i mediació, si un home es vol separar de la seva dona.
Com és la vida d’una dona separada al Pakistan?
Socialment, no es considera una cosa positiva. Pateixen molt. Si és una dona educada i té una bona feina, pot superar aquests problemes. Tradicionalment, però, al Pakistan l’home és el cap de la casa i qui manté la família. Si l’home marxa de la família, les dones no tenen aquest empoderament. No poden mantenir el mateix nivell de vida i mantenir els fills, si l’home se’n va. Aquesta és la raó per la qual les dones es comprometen per tota la seva vida, perquè saben que si deixen l’home, no podran tenir els mateixos estàndards de vida. Aquest és el problema principal. És un tema econòmic.
Els homes es volen casar amb una dona verge. La dona és només per a ells
I pots refer la teva vida, amb un altre home, com a dona separada?
Els homes es volen casar amb una dona verge. La nostra societat és així. La dona és només per a ells.
Com és la situació de les dones pakistaneses a Catalunya?
No la conec molt, però durant aquest viatge he pogut veure que les autoritats locals ajuden molt als immigrants que viuen aquí. He estat gratament sorpresa en descobrir-ho. Sobretot, perquè generalment la imatge dels pakistanesos és molt dolenta, la gent es pensa que tots som terroristes.
Com us sentiu quan des d’occident se us posa a tots al mateix sac, com si fóssiu terroristes?
Ens sentim malament, la veritat. Els terroristes són grups que es van promoure durant la guerra de l’Afganistan, que va ser promoguts per la CIA. Evidentment, no tots som així. Durant la Guerra Freda, en la lluita entre els Estats Units i la URSS, es van utilitzar països petits com el nostre com a eines. Ens van utilitzar. L’Afganistan i el Pakistan vam ser utilitzats pels Estats Units i encara estem patint aquestes conseqüències. Ells van crear la lluita per l’Islam, el que ara són els talibans o Daesh. Qui va crear això van ser els Estats Units, la CIA i altres agències.
Els Estats Units van utilitzar el Pakistan en la seva lluita contra Rússia. Ells van crear la lluita per l'Islam, els talibans i el Daesh
Com podem canviar aquesta percepció?
La percepció es canvia amb exemples pràctics. Hem d’ensenyar altres cares del Pakistan. La cineasta Sharmeen Obaid Chinoy és pakistanesa i ha guanyat dos Oscars, o Malala Yousafzai, que ha guanyat un premi Nobel de la Pau també ho és. Aquests exemples de dones poden canviar la percepció i realment ho estan fent.
El problema és que a cada atac terrorista creix la por i a la població europea se li fa molt difícil diferenciar.
Ho sé. Creu-me que quan hi ha un atac terrorista a Europa, al Pakistan la gent s’espanta i pensa ‘espero que no sigui un pakistanès'. Que ho sigui és un problema. Nosaltres també estem espantats, perquè aquests atacs arruïnen la nostra nació.
D'aquí una setmana la ultradretana Marine Le Pen es podria convertir en la propera presidenta de França. Entre les seves promeses hi ha barrar el pas a la immigració. Com ho veu?
La gent progressista i humanitària d’aquests països haurien d’analitzar la situació i pensar perquè la gent està venint. Nosaltres venim d’un país pobre i estem patint les conseqüències de les polítiques equivocades dels nostres governs. Ningú vol marxar del seu país si tot va bé. Els que marxen no ho fan contents, estimen el seu país. Fugen de la pobresa.
A Europa també hi ha crisi econòmica...
Ja sé que hi ha crisis econòmica, i que a Europa hi ha un problema de desocupació. Si no tens feina no vols que gent d’altres països vingui a prendre-te-la. És normal, però hauríem de pensar conjuntament i buscar una estratègia per canviar les coses.
